La llei d’educació: una llei de país

El Ple del Parlament de la setmana que ve serà un dels més importants de la legislatura. Es debatrà i aprovarà la nova Llei d’Educació de Catalunya, que ja ha superat tots els tràmits parlamentaris. Fins i tot, el Consell Consultiu (òrgan al que ha recorregut sense èxit el PP per l’apartat lingüístic) ha avalat la llei.

Val a dir que la immersió lingüística ja ha donat sobrades mostres de solvència com a eina de cohesió. Sembla ser que els únics que no ho han entès són els del PP, que insisteixen a atacar la llengua i la cultura catalanes, d’esquenes a la nostra realitat.

En aquesta llei s’han fet tots els esforços per a que tingui un consens ampli. Calia que fos així, ja que per primera vegada Catalunya tindrà una llei d’educació pròpia, d’acord amb les competències que ens dóna el nou Estatut.

La llei aborda els problemes que tots sabem que té l’educació, com la manca d’autoritat o la manca d’autonomia dels centres. S’estableix un sistema únic d’educació a Catalunya format per l’escola pública i l’escola concertada, que passen a formar un sol servei d’educació, una sola oferta de qualitat educativa. Es donen noves eines, com el contracte programa, de manera que l’escola concertada, a l’igual que la pública, haurà de complir amb els requeriments de la llei.

Així, la qualitat de l’educació que rebin els infants haurà de ser la mateixa per a tot el sistema. S’estableixen mecanismes d’avaluació i els projectes educatius de centre s’adaptaran a cada realitat per a aconseguir un bon resultat.

(Aquest article meu el publica El Far avui 26 de juny de 2009)

LA PASTILLA DE LA SEGONA OPORTUNITAT

Doncs a mi em sembla perfecte que la pastilla de l’endemà es pugui comprar a les farmàcies sense recepta per part de qui la necessiti, tan si és una dona jove com si ja no ho és tan, per diversos motius:

· Es tracta d’un recurs d’urgència i que constitueix una “segona oportunitat” per quan el mètode anticonceptiu que s’ha adoptat falla, per un error, o per quan, senzillament i pels motius que sigui, no s’ha pres mesures per evitar l’embaràs en una relació sexual.

· És un avenç de la ciència al que tothom ha de tenir dret a accedir si en té necessitat. Actualment només és possible obtenir-la en 10 de les 17 comunitats autònomes espanyoles, donat que s’administra a través dels centres de salut o hospitals quina gestió depèn d’aquestes. A Catalunya ja fa cinc anys que es distribueix de manera gratuïta en els serveis d’urgència, però això no passa a Madrid, a la Comunitat Valenciana, o a Múrcia, per anomenar-ne algunes (governades per la dreta!), tampoc a Euskadi.

· Els efectes secundaris són mínims. Anys endarrere quan una dona es trobava en aquesta situació el ginecòleg li receptava unes dosis molt altes d’anticonceptius durant els tres dies següents per evitat l’anidació de l’òvul que podria haver estat fecundat. Eren unes dosis hormonals bestials que comportaven nàusees, marejos i trastorns hormonals importants, però que evitaven, amb sort, quedar-se embarassada.

· Que la pastilla de l’endemà sigui més accessible no vol dir que no s’hagin de continuar millorant els sistemes d’informació i d’educació sexual i reproductiva. Tot el contrari. Cal informar i educar sobre els mètodes anticonceptius més segurs, sobre les avantatges de l’ús del preservatiu per a la contracepció i per, no menys important, la prevenció de malalties de transmissió sexual. Cal facilitar l’accés als preservatius a tothom i en especial a la gent més jove.

· Perquè no podem tapar-nos els ulls davant dels casos que hi ha cada any d’embarassos no desitjats, d’avortaments, de naixements de nens de mares adolescents. Les dades del 2007 a Espanya són prou esfereïdores: més de 10.600 embarassos en noies menors de 18 anys (500 nenes menors de 15 anys que van avortar); 112.138 interrupcions voluntàries de l’embaràs (6.273 en noies menors de 18 anys); 4.400 naixements de mares menors de 18 anys. Són les xifres dels fracassos que tenim l’obligació d’intentar evitar amb educació i, també, amb tots els recursos sanitaris que hi ha a l’abast.

· Perquè, encara que alguns no ho vulguin veure així, les noies i nois tenen relacions sexuals, i els homes i les dones també, i les tenen en tan que relacions humanes gratificants i plaents i no, com pretenen certes religions, només per a reproduir-se.

· Perquè la pastilla de l’endemà ja s’administra sense recepta a molts països europeus, com França, Regne Unit, Portugal, Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, Finlàndia, Holanda, Islàndia, Luxemburg, Noruega, Suècia i Suïssa, i totes les estadístiques diuen que no se’n fa un ús abusiu, com molts detractors diuen.

· No és un mètode avortiu, ni un mètode anticonceptiu. Només és un recurs d’emergència, que actua impedint que l’òvul, cas que hagués estat fecundat, s’implanti en la cavitat uterina. Un òvul més que el cos femení rebutjarà, com tants es rebutgen al cap de la vida fèrtil.

· Finalment, i no menys important, perquè és un recurs que ha d’estar a l’abast de les dones que, en exercici de la seva llibertat, han de poder utilitzar si els és necessari. Es tracta de reconèixer la llibertat de les dones a decidir sobre el seu propi cos, a triar si volen ser mares i quan ho volen ser.

Mas només vol que el Govern fracassi

Llegeixo, sense sorpresa, les paraules del líder de l’oposició a Catalunya, Artur Mas, dient que CiU dirà que no a l’acord del nou finançament per no tenir les mans lligades si alguna vegada tornen a governar. És a dir que, abans que l’acord es produeixi, el Sr. Mas ja dóna per fet que l’acord serà dolent. Es tracta, potser, d’una manifestació dels seus desitjos? No serà que Artur Mas i el seu partit el que volen és que els temes de l’anomenada “agenda catalana” es tanquin malament o que no es tanquin mai. No serà que són molt més fortes les seves ganes de tornar a un govern, que pensen que sempre havia d’haver estat seu, que els seus desitjos de que Catalunya avanci tal i com necessita i mereix?

Això no és nou, fa massa temps que als dirigents de Convergència i Unió se’ls veu el llautó. Tan és així que no paren de posar xifres diferents sobre la taula. Hores d’ara ja han donat nou xifres diferents del mínim que consideren necessari. Xifres que van des de 2.329 fins a 6.997 milions d’euros. El que no diuen, quan posen aquestes exigències erràtiques sobre la taula, és que l’acord de finançament assolit l’any 2001 pel govern de CiU amb el govern espanyol del PP, va suposar únicament 251 milions d’euros l’any. Aleshores, aquest acord ens el van vendre com a molt bo i com a definitiu!

Sembla, doncs, que està cantat que per més que el nou finançament compleixi les previsions de l’Estatut i signifiqui la posada en marxa d’un nou model molt més just per Catalunya, tal i com el president Montilla ha dit que ha de ser necessàriament, la oposició convergent hi farà escarafalls. És una pena, però no els interessa el pacte, com no els interessa que es desencallin els traspassos de rodalies o de les beques, només volen desgastar el Govern, per tal de tornar-hi com més aviat millor.

Es tracta d'un article meu publicat a El Far (encartat a El Periódico al Baix Llobregat) el dia 1 de maig de 2009

Una oportunitat per enfortir el Tercer Sector

Ahir i avui La Farga de l’Hospitalet ha acollit el 2on Congrés del Tercer Sector Social de Catalunya, que aplegat a més 1300 persones representants de les entitats sense ànim de lucre que treballen en l’àmbit dels serveis socials en la lluita contra la pobresa i l’exclusió.

Si el primer Congrés celebrat ara fa un any va ser un èxit, aquesta segona edició l’ha superat en escreix, tan pel contingut dels debats com per la participació del conjunt de les entitats catalanes. Podeu llegir el manifest-declaració que s’ha presentat a la sessió de cloenda a on es fa un breu resum de les conclusions i reivindicacions d’aquest Congrés.

El discurs inaugural d’ahir dijous va estar a càrrec del President de la Generalitat, José Montilla, de l’Alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marin, i del President de la Taula del Tercer Sector, Carles Barba.

Jo vaig tenir l’honor de ser convidada a fer una salutació i dirigir unes paraules a tots els assistents, a l’igual que un representant de cada partit polític català.

A la meva intervenció vaig referir-me als moments de crisi econòmica que estem vivint i a l’esforç que hem de fet tots plegats per evitar que aquesta s’acarnissi amb les persones més febles o més vulnerables. Només ho podrem evitar sumant tots els esforços, el de totes les administracions, els de tots els sectors i els de la societat civil organitzada que les entitats socials representen.

D’altra banda vaig manifestar que crec que també hem de veure en aquesta crisi econòmica una oportunitat per al creixement del tercer sector social. Una oportunitat per reforçar les entitats i la tasca que porten a terme, que esdevé ara encara més necessària per a pal·liar els efectes de la crisis sobre les famílies. Les associacions, fundacions i empreses d’inserció que formen part d’aquest sector són la clau per atendre a les persones que es troben en situació de vulnerabilitat i per fer-ho amb més celeritat del que sovint poden les administracions. Per això, al reforçar la vocació de servei públic que presten i proporcionar-los les eines necessàries.

Perquè són les entitats del tercer sector les que canalitzen la solidaritat de les persones per a la lluita contra l’exclusió, contra la marginalitat i la pobresa. Les que canalitzen la participació dels ciutadans en els objectius socials a través del voluntariat, objectius que són responsabilitat i patrimoni de tots.

No vull pas acabar sense felicitar efusivament a la Taula del Tercer Sector, organitzadora d’aquest 2on. Congrés, per la feina feta, i encoratjar-los a seguir treballant per al creixement, l’enfortiment i la maduresa del sector. Un sector compromès amb el benestar dels catalans i catalanes, compromès amb els més febles i amb la inclusió.

Una jerarquia eclesiàstica sense pietat

Sembla mentida que els grans capitosts de l’Església catòlica puguin estar tan lluny de la realitat actual de la nostra societat, que pugui estar tan allunyada dels avenços socials conquerits per a les dones i dels valors de llibertat i justícia social essencials per a una societat que reconegui els drets de totes les persones per igual. Sembla mentida que, avui en dia, l’Església segueixi menystenint i menyspreant tant les dones! Es que potser no som “criatures de Déu”? Que potser no tenim dret a la justícia cristiana que diuen defensar? On és la defensa de la llibertat i, fins i tot, on és la caritat cristiana que tan pregonen?

Ja no es tracta de que les dones no puguem ocupar cap lloc de decisió en els estaments de direcció de la pròpia Església o que ni tan sols puguem ser capellans o, millor dit, capellanes, sinó que els que manen a l’estament eclesiàstic segueixen amb la seva creuada per a la submissió de la dona al masclisme ancestral, negant la nostra capacitat de decidir quan volem ser mares o negant-nos la nostra llibertat per a gaudir de la sexualitat sense riscos i amb responsabilitat.

La campanya impulsada per la Conferència episcopal en contra d’una nova llei de l’avortament en la que apareix un infant al costat d’un linx dient que es defensa l’animal més que el nen és del tot ofensiva. Ofèn la intel·ligència!. Es tracta d’una veritable fal·làcia, que consisteix en comparar un nen amb un òvul fecundat en el sí d’una matriu en les primeres setmanes, és a dir, la fal·làcia de comparar un esser humà amb un òvul que l’únic que té de diferència dels molts que produeixen les nostres matrius al cap de la vida fecunda de les dones és que hi ha penetrat un espermatozoide.

I aquesta Església és del tot irresponsable i fins i tot irrespectuosa amb la humanitat quins drets tan diu defensar. Fins i tot diria que no té pietat ni caritat cristiana. Com pot ser, si no es així, que el Papa Ratzinger en el seu viatge per països africans faci campanya en contra de l’ús del preservatiu? Com pot obviar, sense que li caigui la cara de vergonya, que hi ha 24,5 milions d’infectats de Sida en el continent africà? Quin desconeixement del ésser humà demostra quan recomana l’abstinència contra la propagació d’aquesta mortal epidèmia!

És una llàstima que des de un estament que hauria d’estar a prop dels més dèbils, que hauria de ser el primer defensor dels drets de les persones, de totes les persones, dones incloses, segueixi predicant conductes que les sotmeten i que els són del tot perjudicials. Sense ànim d’ofendre a tants creients “no talibans” que practiquen la fe cristiana i que tenen com a referent la paraula de Jesús, em pregunto: Què en diria Ell?

CiU s’instal•la en la negació permanent

En pocs dies hem tingut dues bones notícies. La primera, l’anunci del Govern de l’Estat de posar en marxa un Pla de Rodalies per a Catalunya que suposarà una inversió de 4.000 milions d’euros en set anys, una inversió que era una condició reclamada pel Govern de la Generalitat per al traspàs de la xarxa de rodalies de RENFE. I la segona, pocs dies després, l’acord Generalitat-Estat per inversions en infraestructures a Catalunya per valor de 800 milions d’euros, que sumats als que ja estaven previstos en els pressupostos, suposen un total de 4.800 milions d’euros per a l’any 2009 en compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut.

Aquestes excel·lents notícies han estat rebudes pels grups de l’oposició –en especial pels dirigents de Convergència i Unió- com molt insuficients. Ja se sap que l’oposició no farà lloances de l’acció de govern, però d’això a la negació total que fan alguns dels seus portaveus hi ha un abisme. No és fins fa pocs anys que els governs de l’Estat i la Generalitat han fet una prioritat de les infraestructures per tal de superar els dèficits històrics de Catalunya en inversió en xarxa ferroviària, en carreteres i en infraestructures vinculades al cicle de l’aigua o a l’energia. Tan és així que Catalunya serà aquest 2009 el país de la Unió Europea que més invertirà en aquests conceptes, arribant al 5’6% del seu PIB. Inversions totes elles molt necessàries per a la reactivació de l’economia i per a la creació d’ocupació en aquests moments de crisi.

Hi ha qui vol veure sempre el got mig buit per més que es vagi omplint, qui prefereix estar eternament deprimit. És el seu problema!. Afortunadament, som molts els que no volem això per Catalunya!

Article meu publicat al semanari El Far el 27 de febrer de 2009

El 0'7% de la Renda per a finalitats socials

A la sessió de control del Ple del Parlament d’avui dia 18 de febrer, el President de la Generalitat, com també la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, han reclamant amb molta contundència que el Ministerio de Educación, Política Social y Deporte rectifiqui el projecte d’Ordre ministerial per la que s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de subvencions pels programes de cooperació i voluntariat social amb càrrec a l’assignació tributària de l’Impost sobre la Renda de les persones físiques (la casella del 0’7% per a finalitats socials)

El president Montilla ha dit que no pot ser aprovada aquesta normativa tal i com està redactada, sinó que cal modificar-la de manera que totes les entitats catalanes del tercer sector social puguin presentar els seus programes per a rebre subvencions d’aquests fons provinents del que es recapta a través del que els ciutadans tributen quan marquen la casella “per a finalitats socials” en fer la seva declaració de la renda. Montilla ha dit que, a més de canviar l’Ordre ministerial eliminant la clàusula que exigeix que les entitats que es presentin siguin en els seus estatuts d’àmbit estatal (a Catalunya en tenim així, però també en tenim moltes que només tenen àmbit català), el que cal és cedir la gestió a tots els efectes del 50% d’aquests recursos a la Generalitat.

De fet, el que cal que es faci, i així ho han dit el President i la Consellera, és complir una moció aprovada en el Congrés dels Diputats el passat mes de setembre, en que s’instava al Govern de l’Estat a territorialitzar els recursos provinents del 0’7% de l’IRPF destinats a finalitats socials.

Els arguments per aquesta reclamació són contundents:

Catalunya disposa de competència exclusiva en la major part de les matèries que constitueixen les finalitats del programa de subvencions: voluntariat, famílies i infància, persones grans, discapacitat, drogodependència, inclusió, gènere, immigració. Ja en teníem a l’Estatut de 1979 i el nou Estatut de 2006 encara ho deixa més clar i amplia el ventall.
· Catalunya pateix una doble discriminació: s’incompleix la voluntat dels contribuents i les persones més vulnerables catalanes reben menys recursos que les d’altres comunitats autònomes. Així, de les darreres dades de que disposem, les del 2007, es desprèn que el 46,48% dels catalans van marcar exclusivament la casella “altres fins d’interès social”, davant del 33,83% de la resta de l’Estat. El percentatge d’aportació de Catalunya respecte del total recaptat a tot l’Estat va ser del 26,39% i, en canvi, el 2007 Catalunya només es va rebre el 12,35% del total recaptat.
· Si abans del nou Estatut ja teníem raó en reivindicar la gestió d’aquests fons, a partir de l’aprovació del nou encara s’afegeix un altre argument de pes: la cessió de la recaptació i la gestió del 50% de l’Impost de la Renda a la Generalitat. Com s’entén que es cedeixi la meitat de l’Impost recaptat a Catalunya i no la meitat del que correspon a la casella del 0’7 % que marquen en aquestes declaracions de la Renda els catalans.

Com a socialista i com a responsable de les polítiques socials a la direcció del PSC, em sap greu haver arribat fins aquí. Aquest és un tema en el que els socialistes catalans i els del PSOE tenim criteris diferents des de fa temps. Hem intentat aproximar posicions, convèncer de totes aquestes raons als companys federals, però ara per ara no ens hem sortit. Reconeixem que hi ha d’haver una part d’aquestes subvencions gestionades directament per l’Estat i destinades a projectes estatals que fomentin la cohesió i la solidaritat i que proporcionin recursos a les entitats d’àmbit estatal i, precisament per això, reclamem la cessió del 50% dels recursos i no de la totalitat.
Catalunya ha presentat recursos i requeriments de competència per aquest tema moltes vegades, també recursos al Tribunal Constitucional. Les Sentències (la darrera és del 2002) reconeixen a l’Estat la capacitat de gestionar amb caràcter estatal fons d’aquest tipus, però el que el Tribunal estableix com una excepcionalitat respecte de les competències exclusives de les comunitats autònomes, ara es vol convertir en el tot per tal de blindar la convocatòria en el sentit de constitucionalitat. És a dir, com que l’Estat només pot entrar a decidir projectes estatals, el que fa el Ministeri és requerir que les entitats siguin estatals. La conseqüència: no només no avancem cap a la territorialització sinó que moltes associacions catalanes no es podran presentar si no canvien els seus estatuts i es declaren d’àmbit estatal.
Com ha dit el President de la Generalitat, esperem una rectificació urgent. Si no és així, Montilla ha dit que el Govern impulsarà, mitjançant els grups que li donen suport, una iniciativa legislativa a les Corts Generals amb el propòsit de modificar la legislació corresponent, obrint un debat legislatiu per solucionar el tema d’una vegada per totes.

Una aposta per l’economia real

Article meu publicat a El Far el 12 de desembre de 2008:

La setmana passada, els ajuntaments van rebre una molt bona notícia. El Govern de l’Estat va aprovar un Pla per a la reactivació de l’economia que destina 8.000 milions d’euros a finançar obres d’execució immediata per part dels ajuntaments de tot l’Estat. Els municipis catalans podran optar a un total de 1.276 milions d’euros.

Si bé és veritat que molts polítics i tècnics municipals hauran de menjar els torrons a corre-cuita per a poder complir els terminis que imposa el Pla, també ho és que els representa una oportunitat única per executar inversions sense haver d’aportar més que els costos de la gestió.

Es tracta d’un pla excepcional, com no se n’havia vist mai cap en el món local, per creació d’ocupació -en especial la vinculada a la construcció- en moments d’increment de l’atur. Aquesta mesura no té res a veure amb les necessitats estructurals de suficiència financera per part dels municipis, però sí que posa de manifest la confiança del Govern Zapatero en els ajuntaments i en la seva capacitat de gastar bé els diners. Es tracta d’una aposta per l’economia real: diners destinats a obres i arranjaments de carrers i equipaments en benefici dels ciutadans.

Pocs dies després, Barack Obama anunciava un pla d’inversions en infraestructures per a tot el territori USA, apel·lant també a l’economia real. Davant d’una crisi motivada, en bona part, pel sistema financer, per moviments de diners ficticis i de grans beneficis que no provenen de la producció, projectes d’inversió en obres de veritat, a més de crear ocupació, poden ajudar a posar les coses al seu lloc.

El Comité de Bioètica ha fet un informe valent i clar sobre la interrupció voluntària de l'embaràs

Victòria Camps

Ahir el Comitè Consultiu de Bioètica va presentar el seu informe sobre la interrupció voluntària de l’embaràs. Es tracte d’un òrgan assessor del Govern i de l’administració de la Generalitat i de la comunitat científica, que presideix la catedràtica d'ètica Victòria Camps i que està format per persones de reconegut prestigi en els àmbits de la salut, de la recerca, de l’ètica, de la universitat i de la justícia, entre d’altres.

El document, quin resum us recomano molt llegir, estudia els aspectes ètics, jurídics, sanitaris i socials que cal tenir en compte a l’hora d’abordar els canvis legals i sanitaris per tal de millorar la prestació de la interrupció voluntària de l’embaràs.

Es tracta d’un document valent i clar, fruit del consens entre les diverses disciplines, que analitza els aspectes més rellevants sobre la interrupció voluntària de l’embaràs des d’un punt de vista ètic, que té en compte la legalitat vigent i les diverses sentències dictades i que analitza les dificultats que s’han donat i es donen en la pràctica (tant en l’àmbit sanitari com pel que fa a seguretat jurídica) per a poder exercir els drets individuals de les dones que es veuen en la situació d’haver d’avortar.

El document fa tot un seguit de recomanacions cabdals:

La primera: Cal una legislació que reguli com es realitzarà la interrupció de la gestació (proposa utilitzar aquest terme en comptes del d’interrupció voluntària de l’embaràs o d’altres).

Recomana clarament una “llei de terminis”, en la línea de la Resolució 1607 del Consell d’Europa (2008) “accés a un avortament sense risc i legal”

La nova llei ha de reconèixer explícitament el dret de la dona a l’autonomia reproductiva. La voluntat de la dona ha de ser la única condició necessària.

Es recomana que la llei estableixi un termini màxim (que pot ser entre un mínim de 16 i un màxim de 24 setmanes) per a avortar lliurement.

No s’establiran terminis màxims quan existeixi risc per la salut física o psíquica de la dona o existeixin malformacions fetals greus. Aquests casos hauran de ser valorats i autoritzats, atenen la gravetat i les condicions de vida futura. Es recomana no contemplar el supòsit socioeconòmic en els casos fora del termini màxim establert.

Preveu el consentiment informat de la dona amb assessorament neutre.

Es pronuncia per una majoria d’edat en salut als 16 anys pel que fa a la interrupció de la gestació, tot atenen el grau de maduresa de la noia.

Cobertura pública: la interrupció de la gestació ha de ser una prestació que el sistema públic català ha de garantir independentment que sigui dins de la xarxa pública pròpia o concertada (com ja passa amb la resta de prestacions sanitàries). Cal defugir de la estigmatització i marginalització que es dóna actualment.

Cal formar adequadament els professionals de la xarxa sanitària

Millorar i fer molt més efectiva l’educació sexual a les escoles i preparar adequadament per a aquesta finalitat als professionals ensenyants i sanitaris.

Planificar campanyes i estratègies de prevenció d’embarassos no desitjables dirigides a les dones immigrants que fa poc temps que resideixen entre nosaltres.

Aquests són els trets més significatius de l’informe. Crec que cal fer-ne un anàlisi responsable i seré, fugint de picabaralles polítiques, atenen els drets fonamentals que s’hi analitzen i, així, afrontar amb valentia el repte que ens planteja el Comitè. De ben segur que la consellera Geli transmetrà aquest treball al Ministeri de Sanitat i al Consell Interterritorial de Salut (organisme en el que s’està debatent la necessitat de la nova llei) defensant-lo com el que és, una reflexió acurada i seriosa per a donar resposta a una necessitat cabdal de les dones, en defensa dels seus drets.

Algunes impressions del Congrés del PSC

Aquest cap de setmana, els dies 18, 19 i 20 de juliol, el Partit dels Socialistes de Catalunya ha celebrat el seu XI Congrés. Més enllà del que recullen els mitjans de comunicació i la mateix web del Congrés, vull explicar aquí, en el meu bloc, de manera potser una mica desordenada, algunes de les meves impressions:

En primer lloc. El discurs del renovat primer secretari i president català, José Montilla, va ser el d’un estadista, d’un gran estrateg polític. Un discurs contundent, equilibrat, mesurat, valent... Un discurs dirigit no tan sols als 1324 delegats del Congrés sinó a tots els catalans i catalanes i dirigit, també, al president del Govern espanyol i al conjunt dels ciutadans i ciutadanes de tot l’Estat. Podeu llegir el discurs íntegre clicant aquí. Tan és així, que fins i tot el periodista de La Vanguardia, Jordi Barbeta, poc donat a fer-nos elogis als socialistes, en fa una crònica que titula: “Montilla pronuncia ante Zapatero el discurso de su vida”. Diu Barbeta a LV: “...El primer secretario del partido, José Montilla, optó por cerrar el cónclave socialista ejerciendo su principal responsabilidad: la presidencia de Catalunya. Y pensando más en sus conciudadanos que en sus correligionarios, pronunció el discurso de su vida. No fue una cuestión de oratoria. Fue un discurso importante. Trascendental. Habrá un antes y un después. Ayer surgió el Espíritu del 20 de julio, que sin lugar a dudas perdurará...” Efectivament, el discurs de Montilla va recollir de manera brillant les propostes del PSC davant dels reptes que tenim al davant: finançament, desenvolupament estatutari, estratègia de canvis de model productiu davant la crisi econòmica i de polítiques per a que els més febles puguin fer front a aquesta situació, l’encaix de Catalunya a Espanya.... tot això i molt més! Podeu veure les cròniques que en fa El Periòdico, El País, La Vanguardia o l'Avui.

En segon lloc, vull destacar la declaració de principis aprovada, de la que us en recomano la lectura. Amb paraules de Miquel Iceta, el nostre document d’identitat. Vull destacar-hi també l’esment que s’hi fa a la lluita contra l’exclusió i al nostre compromís per assolir una societat de benestar inclusiva i cohesionada.

I parlant, d’inclusió, entro a la tercera consideració: les aportacions fetes al IX Congrés dels socialistes catalans per part de la Taula del tercer sector social de Catalunya. Després de la reunió celebrada el dia 11 de juliol a la seu de la Taula en la que representants del PSC (entre els que hi era jo mateixa com a Secretària de política social) els varem convidar a fer-nos aportacions, la Taula ens va fer consideracions molt valuoses que posteriorment van ser incorporades en bona mesura en les nostres resolucions congressuals.
Cal remarcar el fet inèdit que en l’acte inaugural del Congrés del divendres es va convidar a dirigir-se a tots els delegats i delegades al president de la Taula, en Carles Barba. És a dir que, en nom del tercer sector social de Catalunya, en nom de totes les entitats que treballen a Catalunya per a donar serveis i respostes a les persones més excloses (gairebé un 20 % de la població que està per sota del llindar de la pobresa), el seu president es va dirigir al Congrés per reclamar del PSC la seva implicació en la lluita per la inclusió social com un focus i eix central del projecte socialista, per a la consideració de la immigració en termes de construcció d’una nova ciutadania, de garantia de drets i responsabilitats, d’estratègies de cohesió social i també de polítiques dirigides als ciutadans autòctons per fer-ho possible. Per boca del seu President, la Taula va demanar que el tercer sector social de Catalunya sigui considerat un agent social clau en la construcció de l’Estat del Benestar que encara avui té moltes mancances.
Ha estat molt important pels socialistes catalans, en especial pels que ens dediquem més específicament a les polítiques socials, que a l’igual que van fer els sindicats catalans i la patronal Foment, vagi intervenir el Tercer Sector en el nostre Congrés. Els estem molt agraïts.

Finalment, tot i que hi hauria moltes més coses a comentar, una referència encara més personal: he estat reelegida com a membre de la nova Comissió Executiva en la que hi continuaré com a Secretària de polítiques socials. En el moment en que em van cridar a pujar a dalt l’escenari vaig sentir un fort agraïment per a tots els companys i companyes que m’havien votat (val a dir que el resultat de les votació va estar dels del tram per sobre del 90%, en concret del 91,04%). M’ha omplert de satisfacció a la vegada que m’encoratja a seguir treballant, tant a fons com pugui, en aquesta responsabilitat que el Primer secretari em segueix encomanant i que el conjunt del Partit em destina (un agraïment especial a la meva federació, la del Baix Llobregat, per la seva confiança). Es tracte d'una tasca que m’apassiona i m’interessa: les polítiques de benestar per tal d’aconseguir que tothom tingui les mateixes oportunitats, per la justícia social, per la cohesió i la convivència en una societat cada vegada més inclusiva.

La falsa polèmica de les llengües

Una vegada més, de manera recurrent, el món polític s’ha tornat a veure immers en la falsa polèmica del català o del castellà. I ho dic ben clar, el món polític, perquè realment aquest no és un tema que els ciutadans considerin una de les seves preocupacions o, sin més no, una de les més importants.

A la societat catalana, encara que els pesi a alguns polítics, no hi ha enfrontament a causa de la llengua més enllà del desig de tots de poder-nos expressar i comunicar de la millor manera possible i de que els nostres fills surtin de l’escola ben preparats.

Així, parlar de que la ja famosa tercera hora de castellà a les escoles és en detriment del català, és tergiversar les coses. Com ho és dir que s’han de regular per llei els currículums escolars o que, fins i tot, cal marcar quantes hores cal impartir de cada assignatura.

La nova llei d’educació que està preparant el Govern de la Generalitat fuig precisament d’aquest encotillament que alguns pretenen. És que potser tenen les mateixes necessitats educatives, des d’un punt de vista lingüístic, els alumnes d’una escola d’una ciutat metropolitana que els d’un poble del Pirineu? Que potser no tenen tots els nens i nenes els mateixos drets pel que fa al coneixement de les dues llengües –com també d’una tercera com l’anglès- visquin on visquin?

El que calen, com indica la futura llei, són currículums escolars flexibles, que cada comunitat escolar marqui la millor manera d’aconseguir l’objectiu de suficiència en català, castellà i anglès en funció de les necessitats del seu alumnat. L’educació és un tema prou important i estratègic com per fugir de falses polèmiques.

Article meu publicat a El Far (semanari encartat a El Periódico al Baix Llobregat)

Capitán, mande firmes

Vull manifestar aquí, en el meu bloc, la meva satisfacció en conèixer la composició del nou Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Per diversos motius, però sobre tot per la responsabilitat d’Estat que ha estat atorgada a una socialista catalana, Carme Chacón, avui ministra de Defensa, i a un socialista català, Celestino Corbacho, que ocupa la cartera de Treball i Immigració.

De la Carme ja n’he parlat en moltes ocasions en aquestes pàgines. De la seva capacitat, de la seva força, de la seva solidesa, de la seva complicitat amb la gent jove i amb el seu gènere, no en tinc cap dubte. Ara, amb aquest Ministeri, entra a formar part del nucli dur del Govern Zapatero, la qual cosa farà que el seu bagatge, el seu perfil polític, es vegi encara més ampliat. Tots els que, com jo mateixa ja fa anys, varem augurar un brillant esdevenidor a la Carme Chacón ens preguntem si, fins i tot, no ens varem quedar curts en les nostres profecies.

Pel que fa al nou ministre de Treball i Immigració, el Celestino Corbacho, desitjar-li molta sort i encerts en la tasca difícil i complicada que té al davant. No en va l’ocupació i la immigració són de les principals preocupacions que manifesten els catalans i el conjunt dels espanyols quan se’ls enquesta. La tasca de transformació profunda, de modernització i de cohesió social portada a terme pel que ha estat fins ara alcalde a l’Hospitalet de Llobregat, avalen de manera sobrada la seva capacitat per fer front a una situació de desacceleració de l’economia que comportarà tensions en el món del treball i en la gestió del fet migratori.

I davant de tot això, tenim el principal grup de l’oposició a Catalunya, Convergència i Unió, titllant literalment de “dolent” el nou govern de Zapatero. Avui els contestava jo mateixa en una roda de premsa que no serà tan dolent quan el Sr. Duran Lleida frisa per entrar-hi!!!! La reacció del propi Duran davant el nomenament de Carme Chacon com a responsable de Defensa no deixa d’estat titllada d’un cert tic entre paternalista i masclista que en el fons no deixa de traslluir l’enveja que li produeix. És que algú dubte a aquestes alçades de que Duran Lleida no pot ser ministre, en bona part, perquè Artur Mas no pot suportar la idea?

Pel que fa a la reacció d’alguns militars (afortunadament minoritaris) en relació a si una dona catalana (i embarassada!) es pot fer càrrec del Ministeri de Defensa, he volgut posar aquí l’acudit d’avui de La Vanguardia del dibuixant Batllori, que m’ha semblat del tot oportú i que reflecteix clarament on són les coses.

Per anar acabant i, ja que cito La Vanguardia, recomenar-vos la lectura de l’article de Joana Batet titulat “Con dos tacones” (el transcric tot seguit), no té desperdici!!!

I finalment, posar-vos un link al vídeo a on es veuen les imatges de la ministra Chacón dient: "Capitán, mande firmes. Digan conmigo: Viva España y Viva el Rey" La primera ordre donada ahir per la primera miniestra de Defensa de la història espanyola al prendre posessió del seu càrrec al capdavant de les Forces Armades. FANTÀSTIC !!!!!!!!

Con dos tacones

Joana Bonet - 15/04/2008
Los hitos históricos son difíciles de digerir en tiempo real. Mientras el sol continental la plaza de armas de Defensa, una mujer de treinta y siete años, socialista, catalana y embarazada de siete meses pasaba revista a la compañía de honores del ejército español.
La estética castrense ordenada por colores y galones sumaba a su simbología unos tacones de ocho centímetros y un blusón premamá. "¡Qué osadía tan necesaria la de Zapatero en un país donde aún echan a mujeres de su trabajo por tener un hijo", decía Juan José Millás, uno de los invitados de la ministra junto a Pedro Zerolo, Cándido Méndez o Cayetana Guillén Cuervo. "A Zapatero le gusta decir que el PSOE es el partido que más se parece a España, y esta es la ministra que más se parece a España", comentaba José Andrés Torres Mora. A una España cambiante, con 15.000 mujeres en su ejército.
Ayer, fecha de conmemoración de la II República, Chacón alzaba su voz con un timbre rotundo y sostenido: "Capitán, mande firmes", y tras el toque de cornetín largo y el toque corto entonaba el "viva España y viva el Rey" ante el asombro y la normalidad, los viejos esquemas y las cafeterías de oficiales, el ordeno y mando con dos cojones. Los familiares de los militares muertos en misiones de paz temblaban: "Ningún ministro había tenido el detalle de invitarnos a su toma de posesión, y de iniciar su discurso con el recuerdo de los que dieron su vida por España. Nos ha escuchado", decía Pacho G. Castilla, presidente de la asociación de víctimas del YAK-42.
La abuela Seve se levantó de la cama tras dos semanas de punzantes dolores. Apenas necesitó una silla para aplaudir a su nieta. La tensión emocional rompió el protocolo con sentimiento y consentimiento; no se aplaude la solemnidad militar. "Ahora la tía va a defender a los que vigilan el país", decían los sobrinos de la ministra. Su madre suspiraba: "Son tantos recuerdos, la moviola de la vida". Entre sus familiares, una vistosa ausencia, la de su marido, Miguel Barroso, y un mensaje contra el imaginario machista: la ministra de Defensa se defiende sola. Al salir del ministerio, un aroma a consomé certificaba que los hitos históricos suelen ir acompañados de una balsámica sensación de placidez, aunque el mundo gire 180 grados.

Un govern ha de prendre les decisions necessàries pel país (encara que hi hagi qui s’hi oposi)

La sequera que afecta Catalunya aquest 2008 és la pitjor des que es tenen dades estadístiques. La situació, si no plou i força, és doncs més que crítica. És possible que el govern català no s’hagi sabut explicar prou fins ara. També és possible que el govern espanyol s’hagi precipitat en les declaracions de la vicepresidenta sense haver estudiat a fons la situació. Ara bé, el que no pot ser és que s’utilitzi de manera partidista i interessada una problemàtica tan sensible com és l’escassetat d’aigua.

Els embassaments dels quals surt l’aigua que abasteix l’àrea metropolitana de Barcelona estan al límit de l’emergència. Les reserves no arriben al vint per cent i la situació, tot i les darreres pluges, podria empitjorar. El govern de la Generalitat està fent ni més ni menys que el que és la seva obligació: preveure totes les actuacions –que són moltes i diverses- que calguin per tal que en cap moment els ciutadans de Catalunya es quedin sense aigua de boca, és a dir, l’aigua necessària per les llars i la supervivència dels negocis i el conjunt del teixit productiu de tot el país.

És per això que crec que són del tot encertades i valentes les paraules del President Montilla del passat dissabte en el Consell Nacional del PSC, afirmant de manera rotunda que la prioritat és garantir l’aigua a tots els ciutadans i que es farà portant aigua d’on sigui i com sigui. Coneixent Montilla, sé que aquesta és la seva ferma determinació i que “no li tremolaran les cames” (tal i com ell va assegurar) per prendre totes les decisions que calgui en aquest sentit.

Lamento dir que no confio gens en l’actitud del principal partit de l’oposició. CiU té la clara determinació de desgastar el govern de la Generalitat i el seu únic objectiu és fer fora un govern del qual pensa que li ha tret el lloc que li corresponia de forma legítima. De res serveix que al Parlament de Catalunya els diputats que conformem la coalició de govern sumem 70 del 135 escons, en una expressió claríssima de la voluntat popular.

Tot allò que CiU no va fer quan governava durant 23 anys pel que fa a decisions estratègiques i estructurals que ara hauríem de tenir funcionant, hauria de ser raó més que suficient perquè la seva actitud fos ara de col·laboració. Contràriament, intenten confondre l’opinió pública parlant del transvasament del Roine, una proposta que mai van acabar de materialitzar amb cap projecte i que, fins i tot, no van ni demanar-ne l’opinió del govern francès. Un transvasament que, diguem-ho clar, és més una estratègia que una possibilitat. Veritablement, algú creu possible que el govern francès s’enfronti als seus regants i pagesia per donar aigua a Catalunya? Té sentit parlar en aquests moments d’una obra que tindria una durada de quinze anys i no acceptar les mesures provisionals que el govern proposa tenir a punt per aquesta tardor si fos necessari?

Cal exigir –i exigir-nos- a tots molta responsabilitat i seriositat davant d’un problema tan greu com el que tenim plantejat. El govern està fent la seva feina (i la que el governs anteriors de CiU no van voler o no van saber fer) i des de tot arreu li hem de donar suport. Mesures estructurals en construcció (dessaladores, processos de reutilització), d’estalvi i mesures i d’altres mesures conjunturals, per fer front a l’emergència. Cal ser conscients del que ens hi juguem com a país.

Complir amb Catalunya

Ha passat una setmana d’ençà de les eleccions generals i amb els resultats sobre la taula, tot ben paït i les reflexions enllestides, hi ha una conclusió que ha quedat més que clara: els vots dels ciutadans han parlat. I han parlat per dir que ara toca fer realitat els compromisos adquirits.

Els presidents Zapatero i Montilla ja s’han posat a la feina. Aquest cap de setmana al Comitè Federal del PSOE, el president català ha deixat ben clar que no s’ha de menystenir el mandat de les urnes, i que ara toca complir, des de l’entesa i el diàleg. Montilla va recuperar el seu decàleg de compromisos anunciats abans de les eleccions des de Madrid per recordar que ara tots els esforços s’han de posar en un finançament més just, un manteniment de les inversions per renovar les nostres infrastructures, i un desplegament ple de l’Estatut en totes les seves potencialitats. I els dos presidents s’han aliat per complir amb Catalunya.

25 escons, els mateixos resultats que l’any 1982. Més d’un milió sis-cents mil catalans van fer confiança als socialistes el passat 9 de març. I ho van fer per renovar la seva confiança en Zapatero, perquè continuï endavant el seu projecte de transformació d’Espanya endegat fa quatre anys, i per barrar el pas a una dreta que no mereix cap país europeu. Però també li van donar suport com a aval a un determinat capteniment durant la legislatura i d’uns compromisos contrets que es volen fer realitat.

I allí hi serà el PSC: més que ministeris, que si dos, tres, o quatre… el que realment vol i es proposa el socialisme català és que el que s’ha compromès es compleixi, perquè ens han votat per això, per millorar el benestar de Catalunya que ens ha tornat a renovar la confiança. Que la nostra capacitat d’influència en el nou Govern es tradueixi en polítiques concretes, aspectes que ja van començar a caminar en els darrers quatre anys i que ara hem de culminar amb èxit.

I tot plegat amb estabilitat, que és l’altre gran missatge del 9 de març. Els catalans van votar estabilitat, fent confiança al principal partit del Govern a Catalunya. El país necessita tranquil·litat i estabilitat política i institucional, afavorir l’entesa i el diàleg amb Madrid i desenvolupar al màxim el seu autogovern. Nosaltres així ho farem, per la consecució dels objectius polítics que Catalunya té plantejats. Anem a totes!

(Article meu publicat ahir al Singular Digital)

En relació al resultat de les eleccions us recomano l'anàlisi que en va fer el passat diumenge dia 16 de març en el seu diari el viceprimer secretari del PSC i portaveu del grup parlamentari Miquel Iceta

Visita a l'escola PAIDEIA

Vull compartir amb vosaltres aquestes imatges de la visita que vam fer amb la Carme Chacon, en mig de la campanya electoral, a l’escola d’educació especial PAIDEIA, en agraïment a tots els nens i nenes que la van rebre amb tant d’entusiasme i a professors i a pares i mares que van voler compartir amb nosaltres els reptes de futur que tenen plantejats com a escola inclussiva.