El candidat a les eleccions generals per CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, té un problema. Com a candidat se li presenta una campanya ben complicada. Mentre ell fa un discurs reclamant la “centralitat” - una centralitat que ell mateix defineix com actuar sempre amb la convicció que cal fugir dels extrems i apartar-los, com més millor, dels centres de decisió – els seus companys de coalició, els de Convergència, els que li han de donar tot el suport i posar tot el dispositiu electoral a la seva disposició, no paren de jugar a veure qui és més sobiranista o independentista. Artur Mas, Oriol Pujol, Felip Puig, Francesc Homs, Antoni Vives i tants d’altres, viuen totalment desorientats i immersos en una deriva cap a la radicalització política.
Mentrestant, Duran està sol. Per combatre aquesta imatge de soledat, ha presentat el que ha anomenat la “plataforma del sentit comú” (fixeu-vos en les sigles: PSC?). Això em fa venir a la memòria un acudit que hi havia a la premsa la setmana passada en el que es podia veure Mas i Duran, Mas penjant un cartell de “la casa gran del catalanisme” i Duran un altre de la “plataforma del sentit comú”, increpant-se l’un a l’altre: “I tu què fas?”
Doncs això. Cadascú pel seu cantó. Convergència i Unió va cap a les eleccions generals amb una gran desorientació, enmig d’una treva respecte de les seves desavinences que van tancar com van poder fins a després dels comicis. Un desencontre que els explotarà a les mans un cop passi la cita electoral i que no permet saber fins a on portaran els vots que puguin rebre de catalans i catalanes que encara confiïn en ells tot i tanta confusió.
El partit del sentit comú és el PSC i no només per una qüestió de sigles, sinó perquè som els únics que davant de tanta disbauxa procurem posar seny i pragmatisme, a la vegada que ambició nacional, a la política catalana. Perquè mentre hi ha qui es baralla per saber qui és més nacionalista o, fins i tot, més independentista, els socialistes estem plenament immersos en una acció política i de govern amb uns objectius ben clars, sense perdre’ns en debats identitaris i simbòlics, treballant per assolir un millor i més gran benestar per a tots els ciutadans de Catalunya, deixant enrere lamentacions inútils i esforçant-nos en resoldre problemes que venen de lluny. Problemes importants que afronta amb fermesa el Govern català, amb la implicació com mai del Govern espanyol de Rodríguez Zapatero, com el de la manca d’inversió en el conjunt de les infraestructures, en la xarxa de rodalies de RENFE o en la xarxa elèctrica. Problemes que esclaten avui, però gestats en bona part com a conseqüència de la desídia dels governs d’Aznar i Pujol durant vuit anys que eren claus pel desenvolupament del país.
Mentrestant, Duran està sol. Per combatre aquesta imatge de soledat, ha presentat el que ha anomenat la “plataforma del sentit comú” (fixeu-vos en les sigles: PSC?). Això em fa venir a la memòria un acudit que hi havia a la premsa la setmana passada en el que es podia veure Mas i Duran, Mas penjant un cartell de “la casa gran del catalanisme” i Duran un altre de la “plataforma del sentit comú”, increpant-se l’un a l’altre: “I tu què fas?”
Doncs això. Cadascú pel seu cantó. Convergència i Unió va cap a les eleccions generals amb una gran desorientació, enmig d’una treva respecte de les seves desavinences que van tancar com van poder fins a després dels comicis. Un desencontre que els explotarà a les mans un cop passi la cita electoral i que no permet saber fins a on portaran els vots que puguin rebre de catalans i catalanes que encara confiïn en ells tot i tanta confusió.
El partit del sentit comú és el PSC i no només per una qüestió de sigles, sinó perquè som els únics que davant de tanta disbauxa procurem posar seny i pragmatisme, a la vegada que ambició nacional, a la política catalana. Perquè mentre hi ha qui es baralla per saber qui és més nacionalista o, fins i tot, més independentista, els socialistes estem plenament immersos en una acció política i de govern amb uns objectius ben clars, sense perdre’ns en debats identitaris i simbòlics, treballant per assolir un millor i més gran benestar per a tots els ciutadans de Catalunya, deixant enrere lamentacions inútils i esforçant-nos en resoldre problemes que venen de lluny. Problemes importants que afronta amb fermesa el Govern català, amb la implicació com mai del Govern espanyol de Rodríguez Zapatero, com el de la manca d’inversió en el conjunt de les infraestructures, en la xarxa de rodalies de RENFE o en la xarxa elèctrica. Problemes que esclaten avui, però gestats en bona part com a conseqüència de la desídia dels governs d’Aznar i Pujol durant vuit anys que eren claus pel desenvolupament del país.
(La foto és d'EFE)
