Reprodueixo un article meu publicat al Singular Digital el 20 de febrer de 2007 amb el títol: La intervenció en les infàncies d’altres països mitjançant l’adopció internacional
Catalunya és la comunitat autònoma d’Espanya que més processos d’adopció internacional porta a terme. També Espanya és un dels països que més adopta.
Són molts els nens i nenes d’altres països que han vingut a Catalunya en un procés d’afiliació, especialment de la Xina i de Rússia, que són amb diferència els països en els que més s’ha pogut adoptar. En els darrers tres o quatre anys les xifres han anant en augment de manera espectacular, si bé darrerament comença a haver-hi un descens en el nombre d’adopcions motivat, sobre tot, per les majors restriccions aplicades pel govern xinès i també per la nova legislació aplicada a la Federació russa que ha comportat una aturada, que ja dura molts mesos, en els processos d’acreditació de les entitats d’adopció en aquell país.
L’èxit en l’adopció internacional ha portat a moltes parelles i també a persones soles a iniciar un procés adoptiu. Això ha fet que l’any 2005 l’Institut Català de l’Adopció intentés obrir-se pas a nous països d’origen per a poder donar resposta a l’increment de la demanda de les famílies.
Ara bé, l’experiència ens ha ensenyat que no s’han d’iniciar processos d’adopció a nous països fins que no es tinguin plenes garanties que totes les administracions implicades treballaran coordinament en favor dels menors.
Al procés participatiu obert l’any 2006 per l’elaboració d’una nova Llei de la Infància a Catalunya que vaig presentar sent consellera del Govern i comptant amb l’opinió dels experts, es va arribar a les següents conclusions:
- La nostra intervenció en les infàncies d’altres països ha d’estar basada sempre en una lògica de cooperació.
- Ha de basar-se en el coneixement de la realitat de la infància del país, de les seves necessitats, dels seus potencials.
- Cal utilitzar l’adopció, o qualsevol altre actuació similar, en la mesura que serveixi als seus infants i que sigui la millor opció per ells.
Aquests han de ser els principis rectors que ens haurien de moure en l’adopció internacional.
Cal, tanmateix que protegim les famílies que volen adoptar, que les acompanyem en el procés, que l’administració catalana (i, per tant, també les entitats col·laboradores acreditades per la Generalitat) sigui el màxim d’àgil possible i eficaç, però també que actuï garantint que els processos d’adopció compleixen tots els requisits que preveu el Conveni Internacional de L’Haia pel que fa a la defensa dels drets dels infants.
Catalunya és la comunitat autònoma d’Espanya que més processos d’adopció internacional porta a terme. També Espanya és un dels països que més adopta.
Són molts els nens i nenes d’altres països que han vingut a Catalunya en un procés d’afiliació, especialment de la Xina i de Rússia, que són amb diferència els països en els que més s’ha pogut adoptar. En els darrers tres o quatre anys les xifres han anant en augment de manera espectacular, si bé darrerament comença a haver-hi un descens en el nombre d’adopcions motivat, sobre tot, per les majors restriccions aplicades pel govern xinès i també per la nova legislació aplicada a la Federació russa que ha comportat una aturada, que ja dura molts mesos, en els processos d’acreditació de les entitats d’adopció en aquell país.
L’èxit en l’adopció internacional ha portat a moltes parelles i també a persones soles a iniciar un procés adoptiu. Això ha fet que l’any 2005 l’Institut Català de l’Adopció intentés obrir-se pas a nous països d’origen per a poder donar resposta a l’increment de la demanda de les famílies.
Ara bé, l’experiència ens ha ensenyat que no s’han d’iniciar processos d’adopció a nous països fins que no es tinguin plenes garanties que totes les administracions implicades treballaran coordinament en favor dels menors.
Al procés participatiu obert l’any 2006 per l’elaboració d’una nova Llei de la Infància a Catalunya que vaig presentar sent consellera del Govern i comptant amb l’opinió dels experts, es va arribar a les següents conclusions:
- La nostra intervenció en les infàncies d’altres països ha d’estar basada sempre en una lògica de cooperació.
- Ha de basar-se en el coneixement de la realitat de la infància del país, de les seves necessitats, dels seus potencials.
- Cal utilitzar l’adopció, o qualsevol altre actuació similar, en la mesura que serveixi als seus infants i que sigui la millor opció per ells.
Aquests han de ser els principis rectors que ens haurien de moure en l’adopció internacional.
Cal, tanmateix que protegim les famílies que volen adoptar, que les acompanyem en el procés, que l’administració catalana (i, per tant, també les entitats col·laboradores acreditades per la Generalitat) sigui el màxim d’àgil possible i eficaç, però també que actuï garantint que els processos d’adopció compleixen tots els requisits que preveu el Conveni Internacional de L’Haia pel que fa a la defensa dels drets dels infants.
Nota: El dibuix és de l'amic Manel Ferré
2 comentarios:
Como madre adoptiva de tres hijos, dos de ellos adoptados preadolescentes lo que mas me sorprende de todo es la falta de ganas que tiene la administración de dar CI para niños mayores. Siempre se critica que los padres solo quieren bebes pero la realidad es que las ICIFS no dan CI para grupos de hermanos ni para niños mayores. Eso si, a la hora de salir en la prensa, en la tele o incluso en la reuniones informativas de la Generalitat siempre se habla de estos niños. No lo entiendo.
magradat molt aquest informe. estic fent un treball de recerca de les adopcions en varis països, comtant Catalunya i volia saber si hauria algú interesat en fer una entrevista, o algu que hagi adoptat que em pugui donar la seva opinió sobre les adopcions
gracies
el meu correu es annapg123@hotmail.com
Publicar un comentario