No sé per què em sembla que el canvi de la direcció del Partit Popular a Catalunya no és una bona notícia a la política catalana.Si el PP de Piqué podia tenir elements de més centralitat i, fins i tot, elements de més bones maneres, el PP de Daniel Sirera serà ben diferent. Sirera és un diputat punyent, que no té manies a l’hora d’utilitzar formes molt més agressives, truculentes fins i tot. Només cal recordar intervencions seves al Parlament de Catalunya, en les que no dubta de fer-se ressò de les informacions d’alguns mitjans de comunicació interessats o de notícies no fonamentades. Sirera no té problema per utilitzar mecanismes poc ortodoxes –fins i tot aparèixer en el faristol del Parlament amb un “kubotan”, aquell punxó defensiu que utilitzen els cossos policials- per erosionar el Govern.
M’agradaria equivocar-me, però molt em temo que a Catalunya el PP es radicalitzarà de ple en els mesos vinents, amb la vista posada a les eleccions generals. El seu discurs serà el de la inseguretat, que lligarà inevitablement amb la immigració, fent un totum revolutum.
“Tots els ajuts socials són pels immigrants, la inseguretat al carrer és per culpa de la immigració, els socialistes el que volen són papers per tothom, la policia no fa be la seva feina....”, sentirem dir al PP. I aquest és un discurs molt semblant al de l’extremadreta francesa, ple de demagògia, que només porta a la crispació i al deteriorament de la convivència.
Si a tot això hi afegim el discurs anti-Estatut de Catalunya, el discurs més que demagògic sobre el suposat afebliment del castellà a casa nostra i la utilització de la política antiterrorista com a arma electoral, que són els eixos bàsics del PP a Espanya, tenim ben preparats els plats que haurem de menjar-nos el propers mesos també a la política catalana.
Amb en Josep Piqué, el PP de Catalunya era més moderat i més sensat que el PP d’Espanya. El Partit Popular de Piqué era prou diferent del de Zaplana, Acebes i Rajoy. Ara el PP de Catalunya serà el de Sirera, Zaplana, Acebes i Rajoy. Serà el de la crispació, el del tot si val per aconseguir guanyar el Govern d’Espanya, el del tot si val encara que sigui en detriment de la convivència i la cohesió territorial i social. És una veritable llàstima!
Article meu publicat ahir al Singular Digital
