Coincidint amb la celebració del Dia Mundial de l’Anticoncepció, darrerament s’han publicat dades sobre avortaments a Espanya. Llegeixo amb disgust el nombre d’adolescents que queden embarassades. L’any 2005, 12.883 noies d’entre 15 i 19 anys van avortar (una xifra que duplica la de fa 10 anys). La pitjor dada, però, és que aquestes, les que han avortat, només són el 49% de les que han quedat embarassades. És a dir, que altres 13.000 noies d’entre 13 i 19 anys han tingut el fill a una edat del tot prematura per a ser mares. Una darrera dada, també molt negativa, és que un 11 % de les adolescents que han avortat l’any 2005 ho han fet per segona vegada.
És evident que no podem continuar així. No podem continuar obviant que segueix augmentant, any darrera any, la xifra de noies que queden embarassades en una societat que, se suposa, és cada vegada més avançada, més culta i més lliure. No podem continuar amb el drama que suposa el fet que tantes noies joves hagin d’avortar o ser mares prematures. Seguim tenint pendent aquesta assignatura com a societat. Falta molta formació, falta encara molta informació i falta, encara més, treure’ns de sobre la hipocresia que representa per a alguns confondre l’educació per a la sexualitat responsable i protegida amb un suposat llibertinatge.
Sembla mentida que, en els inicis del segle XXI, en una societat benestant com la nostra, encara tinguem una llei excessivament restrictiva pel que fa a l’interrupció voluntària de l’embaràs. També que hi hagi comunitats autònomes, com la de Navarra, a on, a la pràctica, no es pugui avortar en cap cas. Sembla mentida que els sectors més reaccionaris de l’Església catòlica i la dreta més recalcitrant cridin els pares a fer objecció de consciència en contra de l’assignatura de secundària d’Educació per a la Ciutadania, una assignatura que, entre d’altres valors, cívics i democràtics, preveu formar els adolescents per a l’afectivitat i la sexualitat, formar i informar sobre els mètodes anticonceptius i les pràctiques de risc.
Que falta informació és evident. Que cal trobar nous mecanismes per arribar als joves, també. Un de cada set joves substitueix els preservatius per l’ineficaç i perillosa marxa enrere en les seves relacions sexuals. Encara hi ha joves que creuen que la primera relació sexual no té cap risc. Hi ha moltes noies que segueixen creient que la píndola engreixa. Tres de cada quatre noies enquestades no han anat mai a un centre de planificació familiar. I, amb tot això, l’edat mitjana d’inici de les relacions sexuals és als 16 anys. Pares, educadors, polítics, i el conjunt de la societat, no podem dimitir de les nostres responsabilitats.
Però no és només més formació i informació el que cal. Calen també més mitjans: l’accés gratuït dels joves als preservatius, a la píndola de l’endemà com a recurs d’emergència i més centres especials de planificació familiar per a joves, públics, integrals, amb horaris amplis, laborables i festius, on es garanteixi la confidencialitat, ja que si no és així, molts joves menors d’edat no s’atreveixen a anar-hi.
És evident que no podem continuar així. No podem continuar obviant que segueix augmentant, any darrera any, la xifra de noies que queden embarassades en una societat que, se suposa, és cada vegada més avançada, més culta i més lliure. No podem continuar amb el drama que suposa el fet que tantes noies joves hagin d’avortar o ser mares prematures. Seguim tenint pendent aquesta assignatura com a societat. Falta molta formació, falta encara molta informació i falta, encara més, treure’ns de sobre la hipocresia que representa per a alguns confondre l’educació per a la sexualitat responsable i protegida amb un suposat llibertinatge.
Sembla mentida que, en els inicis del segle XXI, en una societat benestant com la nostra, encara tinguem una llei excessivament restrictiva pel que fa a l’interrupció voluntària de l’embaràs. També que hi hagi comunitats autònomes, com la de Navarra, a on, a la pràctica, no es pugui avortar en cap cas. Sembla mentida que els sectors més reaccionaris de l’Església catòlica i la dreta més recalcitrant cridin els pares a fer objecció de consciència en contra de l’assignatura de secundària d’Educació per a la Ciutadania, una assignatura que, entre d’altres valors, cívics i democràtics, preveu formar els adolescents per a l’afectivitat i la sexualitat, formar i informar sobre els mètodes anticonceptius i les pràctiques de risc.
Que falta informació és evident. Que cal trobar nous mecanismes per arribar als joves, també. Un de cada set joves substitueix els preservatius per l’ineficaç i perillosa marxa enrere en les seves relacions sexuals. Encara hi ha joves que creuen que la primera relació sexual no té cap risc. Hi ha moltes noies que segueixen creient que la píndola engreixa. Tres de cada quatre noies enquestades no han anat mai a un centre de planificació familiar. I, amb tot això, l’edat mitjana d’inici de les relacions sexuals és als 16 anys. Pares, educadors, polítics, i el conjunt de la societat, no podem dimitir de les nostres responsabilitats.
Però no és només més formació i informació el que cal. Calen també més mitjans: l’accés gratuït dels joves als preservatius, a la píndola de l’endemà com a recurs d’emergència i més centres especials de planificació familiar per a joves, públics, integrals, amb horaris amplis, laborables i festius, on es garanteixi la confidencialitat, ja que si no és així, molts joves menors d’edat no s’atreveixen a anar-hi.
Article meu publicat el passat dimarts al Singular Digital
El cartell és d'una campanya del Ministeri de Sanitat per a l'ús del preservatiu
