En les darreres enquestes publicades sobre possibles resultats a les properes eleccions generals a Catalunya resulta paradoxal qui resulta beneficiat del suposat clima del “català emprenyat” que han alimentat tan líders polítics com columnistes i altres creadors d’opinió. L’únic partit que en surt beneficiat és el Partit Popular. No creixen ni CiU, ni ERC, ni Iniciativa, formacions totes que s’han apuntat, d’una manera o altra, a aquesta suposada reivindicació. A totes les enquestes, des de la del diari El Mundo a la de La Vanguardia, la conclusió és clara: qui en treu profit a Catalunya és el PP. Aquest “emprenyament”, que suposadament hi ha, doncs, només li dóna vots al PP!
Així, l’estratègia que porten a terme tots els partits polítics catalans de desgast del PSOE (i del PSC) – deixant de banda el PP, qui lògicament està en aquesta confrontació – a qui realment beneficia és a Mariano Rajoy. Tots contra els socialistes: Convergència i Unió amb la seva radicalització sobiranista i crítica ferotge, Esquerra Republicana amb el seu desmarcament i crítica constant al Govern Zapatero i Iniciativa per Catalunya amb la seva croada en contra de Magdalena Álvarez i del propi president del Govern espanyol. Tots ells, com si el Partit Popular no existís. Tots ells, sense tenir en compte les conseqüències que tindria per Catalunya un nou govern dels populars.
I és que en les properes eleccions només hi ha dos alternatives. El PSOE o el PP, Zapatero o Rajoy. El risc de retorn del Partit Popular al Govern de l’Estat existeix i no el podem obviar. Des del PSC ho tenim molt clar. Catalunya necessita a Madrid un govern fort, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, per continuar amb una gestió econòmica sòlida com la que s’ha portat a terme, amb la consolidació del reconeixement de més drets i llibertats i amb l'ampliació de les polítiques socials. Ho necessita Catalunya i també el conjunt d’Espanya. Cal recordar que s'han creat tres milions de llocs de treball, que un milió i mig de treballadors han passat de tenir una ocupació precària a una ocupació estable, que un milió dues-centes mil persones es beneficiaran de la Llei de la Dependència, que tres milions de persones es beneficiaran de l'Estatut del Treballador Autònom, que el salari mínim interprofessional ha arribat als 600 euros (en 4 anys s'ha apujat més que en els 8 anteriors), que la despesa en educació ha crescut un 122%, que la despesa en recerca ha crescut un 260%, que la inversió en habitatge protegit ha crescut un 60% cada any, que la inversió en infraestructures ha estat de 42.500 milions d'euros, que l'increment de les pensions mínimes ha estat el triple que en la legislatura anterior o el reconeixement del dret al matrimoni de les persones homosexuals.
Aquest és el camí pel que ens convé continuar endavant a tots plegats. Caldria que la resta de formacions polítiques s’ho plantegessin i canviessin l’estratègia si no volen que tots els avenços dels darrers quatre anys se’n vagin en orris.
Així, l’estratègia que porten a terme tots els partits polítics catalans de desgast del PSOE (i del PSC) – deixant de banda el PP, qui lògicament està en aquesta confrontació – a qui realment beneficia és a Mariano Rajoy. Tots contra els socialistes: Convergència i Unió amb la seva radicalització sobiranista i crítica ferotge, Esquerra Republicana amb el seu desmarcament i crítica constant al Govern Zapatero i Iniciativa per Catalunya amb la seva croada en contra de Magdalena Álvarez i del propi president del Govern espanyol. Tots ells, com si el Partit Popular no existís. Tots ells, sense tenir en compte les conseqüències que tindria per Catalunya un nou govern dels populars.
I és que en les properes eleccions només hi ha dos alternatives. El PSOE o el PP, Zapatero o Rajoy. El risc de retorn del Partit Popular al Govern de l’Estat existeix i no el podem obviar. Des del PSC ho tenim molt clar. Catalunya necessita a Madrid un govern fort, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, per continuar amb una gestió econòmica sòlida com la que s’ha portat a terme, amb la consolidació del reconeixement de més drets i llibertats i amb l'ampliació de les polítiques socials. Ho necessita Catalunya i també el conjunt d’Espanya. Cal recordar que s'han creat tres milions de llocs de treball, que un milió i mig de treballadors han passat de tenir una ocupació precària a una ocupació estable, que un milió dues-centes mil persones es beneficiaran de la Llei de la Dependència, que tres milions de persones es beneficiaran de l'Estatut del Treballador Autònom, que el salari mínim interprofessional ha arribat als 600 euros (en 4 anys s'ha apujat més que en els 8 anteriors), que la despesa en educació ha crescut un 122%, que la despesa en recerca ha crescut un 260%, que la inversió en habitatge protegit ha crescut un 60% cada any, que la inversió en infraestructures ha estat de 42.500 milions d'euros, que l'increment de les pensions mínimes ha estat el triple que en la legislatura anterior o el reconeixement del dret al matrimoni de les persones homosexuals.
Aquest és el camí pel que ens convé continuar endavant a tots plegats. Caldria que la resta de formacions polítiques s’ho plantegessin i canviessin l’estratègia si no volen que tots els avenços dels darrers quatre anys se’n vagin en orris.
Nota:Aquest és un article meu publicat avui al Singular Digital
