La nota feta pública per la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal del dia 30 de gener en relació a les properes eleccions generals, en què clarament diu que no es pot votar cap altre partit que no sigui el PP, no té precedents en la història del país (deixant de banda, això sí, l’etapa franquista). I, malauradament, tampoc té precedents l’ambigüitat mostrada per alguns bisbes catalans en relació a la nota espanyola, dient únicament que aquesta no demanava directament el vot del PP. És com aquell concurs en que a les seves bases es posa allò de que el “guanyador” ha de ser ros, cabells llargs, ulls blaus, mesurar 1,81 metres, tenir 25 anys i haver nascut tal dia!Tenia molta raó el catedràtic Joan Subirats en el seu article “Religión revisitada”, publicat el dia 10 de gener i, per tant, abans de la proclama episcopal. Deia Subirats: “El liderazgo de la derecha ha pasado del PP a los cardenales irredentos, en un intento de que la contienda electoral se dirima en términos de valores, religión y modelo familiar, para así modificar los campos de influencia clásicos de las distintas fuerzas políticas, generando un eje de confrontación de carácter moral. Estamos en pleno revival religioso”.Deixant clar que, afortunadament, no tots els bisbes són iguals (com ens ha mostrat l’Abat de Montserrat el passat diumenge) i que, si els catòlics poguessin votar els bisbes, Rouco de ben segur no seria cardenal, cal denunciar clarament aquesta actitud hipòcrita i bel•ligerant de la Conferència Episcopal. Hipòcrita perquè els qui acusen Zapatero d’haver dialogat amb els terroristes són els mateixos bisbes que callaven quan el PP negociava amb ETA, i hipòcrita perquè en els vuit anys que va governar el PP mai van reclamar la derogació de la llei que despenalitza la interrupció voluntària de l’embaràs i ara estan al darrere de l’ofensiva de la dreta més retrògrada contra les clíniques i, fins i tot, contra les dones que, legalment, han avortat.I, bel•ligerant, perquè no es resignen a la separació Església i Estat contemplada en la Constitució refrendada majoritàriament l’any 1978 i perquè ens volen imposar per la via de les lleis una determinada moral (del tot retrògrada) a tots els ciutadans i ciutadanes. Ens volen imposar “a tots i a totes” aquella (falsa) moral segons la qual l’únic matrimoni és el d’un home amb una dona i l’única família és la que es fonamenta en aquest tipus de matrimoni, que és, a més, indissoluble. Ens neguen a les dones el dret a decidir sobre el nostre propi cos i a decidir quan i com volem ser mares. Ens neguen a tots el dret a morir dignament i sense dolors innecessaris. Releguen les dones a l’àmbit familiar (de fet el paper de la dona a l’Església catòlica és del tot marginal...). Consideren les persones homosexuals com persones malaltes o desviades del bon camí. S’oposen a la investigació amb cèl•lules mare tot i que aquesta pugui aportar el guariment de malalties com l’Alzheimer o l’esclerosi múltiple...Jo no soc catòlica, més enllà del fet que em van batejar als quatre dies d’haver nascut. Però si ho fos, de ben segur que com li deu passar a molts creients, em sabria molt de greu aquesta actitud dels representants de l’Església. Em faria vergonya!
(Article meu publicat al Singular Digital el 5-2-08)
