L’Hospital de Sant Joan Despí: una reivindicació història que es fa realitat

Avui ha estat un gran dia: s’ha inaugurat l’Hospital de Sant Joan Despí Moisès Broggi. A la inauguració hi ha anat moltíssima gent, l'ambient era de satisfacció i d'una gran il·lusió. Hi havia molts veïns i veïnes de Sant Joan Despí i de la resta de ciutadans dels onze municipis que tenen ja aquest equipament com a centre comarcal de referència. I en primer lloc, el president Montilla, la consellera Geli, l'alcalde de Sant Joan Despí, l'amic Antoni Poveda, la ministra Carme Chacón, la resta d'alcaldes i alcaldeses, regidors i regidores d'ara i d'abans, representants sindicals, d'associacions de veïns, d'entitats i associacions, gestors sanitaris, professionals i treballadors de l'Hospital i tanta altra gent que ha participat d'una manera més o menys directa per a que aquest hospital sigui ja una realitat, tots contents i feliços de poder viure directament en aquest dia d'inauguració.

Es tracta d’una reivindicació històrica del Baix Llobregat, d’un hospital inclòs en el primer mapa sanitari de l’any 1976, que va ser programat pel Govern Tarradellas l’any 1979 en uns terrenys que l’Ajuntament de Sant Joan Despí va cedir a la Generalitat l’any 1980. Han hagut de passar 30 anys i l’arribada a la Generalitat dels governs d’esquerres, presidits pels presidents Maragall i Montilla perquè aquest equipament, tant necessari, doni servei als més de 300.000 habitants de la seva zona d’influència.

El Baix Llobregat va ser la comarca oblidada pels governs de Jordi Pujol. De res van servir les plataformes ciutadanes, les reivindicacions dels ajuntaments, ni, el que és pitjor, les llistes d’espera molt més llargues a la zona que les de la resta de Catalunya. En 23 anys, els de CiU, només van estar capaços d’iniciar un concurs d’idees per al projecte del nou hospital a les acaballes del darrer govern.

Afortunadament, aquest dèficit històric ha estat corregit en aquests sis anys de govern de progrés a la Generalitat. Amb l’Hospital de Sant Joan Despí Moisès Broggi, amb el nou hospital de Sant Boi que properament obrirà també les seves portes, amb les importants obres de remodelació i de noves urgències de l’Hospital de Bellvitge que s’estan executant i amb l’ampliació i els nous quiròfans de l’Hospital de Viladecans, podem afirmar que el Baix Llobregat té ja al seu abast els serveis hospitalaris que mereix.

Algunes dades sobre l’Hospital:

Inversió total: 113 milions d’euros

Superfície de 46.127,7 m2, en els quals s’ha apostat especialment per un gran estalvi energètic

Ofereix un ampli ventall de serveis que inclou:
􀂃 310 llits convencionals
􀂃 18 llits de crítics i semicrítics (UCI)
􀂃 un àrea quirúrgica amb 12 sales d’operacions
􀂃 18 places de reanimació postquirúrgica
􀂃 24 places de cirurgia major ambulatòria
􀂃 53 consultoris
􀂃 21 gabinets
􀂃 40 boxs
􀂃 13 places d’observació
􀂃 46 places d’hospital de dia
􀂃 27 monitors d’hemodiàlisi
􀂃 servei de diagnòstic per la imatge
􀂃 laboratori i dipòsit de sang
􀂃 cambra hiperbàrica.

Mas entre les eleccions i la crisi

Aquest dimecres, al Parlament, va tenir lloc el debat sobre la situació econòmica i les mesures per afrontar la crisi. El president Montilla, amb una exposició realista, sincera i plena de dades i propostes, va posar clarament de manifest que el seu Govern té en les seves actuacions com a prioritat màxima la de superar la crisi i com a més urgent la de combatre l’atur. Montilla ho va explicar abastament i va reclamar col·laboració.

En resposta a la mà estesa de Montilla, a tantes dades i propostes, Artur Mas no va fer altra cosa que dibuixar-nos un país a punt de la catàstrofe –tot per culpa del “Tripartit”, com sempre fa- a dir una vegada darrera l’altra que falten pocs mesos de les eleccions, posant així de manifest que no pensa en altra cosa. Amb la seva actitud de minimitzar tot el que se li proposa fer a Catalunya, amb els agents econòmics i socials, Mas només anava repetint que el què cal és fer un front de tots els partits catalans a Madrid. Com si el nostre nivell d’autogovern no ens permetés projectar de manera natural des de Catalunya, el nostre lideratge sobre el conjunt de l’economia espanyola. En fi, Sr. Mas, faci-s’ho mirar!

Afortunadament, el Govern Montilla va ser el primer en prendre mesures per la crisi. Ho ha vingut fent des de l’abril del 2008 i ho continuarà fent. Tan és així que som la comunitat autònoma que més esforç econòmic està fent en relació al PIB per a combatre-la i per a crear ocupació.

(Article que em publica avui El Far)

CiU i les rodalies: una actitud esperpèntica

Sembla mentida com, per interessos partidistes, alguns intenten minimitzar el traspàs del servei de rodalies ferroviàries a la Generalitat, el traspàs de competències més important que s’ha fet des dels mossos d’esquadra.

Davant d’aquest fet històric, d’un traspàs íntegre de les competències en matèria de rodalies, plenament d’acord amb el que diu l’Estatut, en que la Generalitat tindrà la capacitat plena de la gestió i els recursos corresponents per a assumir-la, CiU s’embolica amb la bandera de l’oposició a tot i posa en marxa una campanya que titula “Catalunya perd el tren”. Amb arguments falsos, acusa el Govern d’haver cedit a no se sap quins interessos obscurs, entonant l’eterna cantarella dels qui han deixat de ser un partit de gent responsable, de govern, per passar a ser un partit escorat cap a no se sap ben bé a on.

Cal recordar que la competència en rodalies ja constava a l’Estatut del 79, però que CiU en 23 anys de govern no va voler o no va saber negociar-la. Encara més, l’abril del 2003 va tenir l’oportunitat d’iniciar la negociació i la va rebutjar. Ha estat el Govern del president Montilla qui ha entomat aquest repte amb responsabilitat, conscient que cal millorar-hi moltes coses. És del tot evident que els canvis es notaran a poc a poc, però hi seran, com ja ha dit el conseller Nadal, prioritzant la informació als usuaris i la puntualitat.

Amb actituds com aquesta, qui perd el tren, qui perd els papers, és Convergència i Unió.

(Article meu publicat avui a "El Far")

La visibilitat dels drets d’infants i adolescents

El grau de cohesió d’una societat, la seva modernitat i la seva equitat es pot mesurar clarament en com es preocupa dels seus infants. Perquè del que es tracte és d’entendre els infants i adolescents com a veritables actors socials, com a individus que són capaços d’expressar les seves opinions, que poden estar preparats per actuar i influir en el seu entorn si se’ls facilita la participació, donat que són subjectes de drets i llibertats, capaços de generar respostes pròpies i noves que poden enriquir la societat.

El Parlament està tramitant el projecte de llei dels drets i oportunitats de la infància, una llei que ens ha de servir per fer visibles els infants i els adolescents en les polítiques públiques. Ens cal incorporar en l’agenda política de manera prioritària la defensa dels drets dels infants i fer pedagogia sobre aquesta necessitat. De la mateixa manera que ja tenim incorporada la visió de gènere hem d’incorporar la dels infants en tots els àmbits: social, cultural, educatiu, polític i econòmic.

La llei serà la de tota la infància, de l’atenció que cal prestar-los per a garantir els seus drets i, també, del que cal fer quan aquests drets es veuen vulnerats perquè viuen en un context de manca de condicions i estímuls per a un desenvolupament adequat i per a la seva socialització. També, i no menys important, de les situacions en les que s’ha d’actuar per a prevenir i protegir davant de situacions de risc, maltractaments, mancances d’atenció, etc, en les que s’ha d’actuar amb mecanismes de protecció i de tutela.

Article meu publicat a "El Triangle" el 3 de novembre de 2009

LES INFRAESTRUCTURES DEL SEGLE XXI

Avui està prevista la signatura del Pacte Nacional per a les Infraestructures. Aquest pacte és fruit del consens i del treball de molts mesos del Govern amb els agents econòmics i socials més representatius del nostre país, les diferents administracions territorials i partits polítics. Bé, no tots els partits polítics, ja que el principal partit de l’oposició, CiU, tot i ser una coalició que ha governat 23 anys en el nostre país, ha estat incapaç de deixar de banda tàctiques partidistes i de poca volada per a participar en un acord al voltant de les grans apostes estratègiques de Catalunya per posar al dia les seves infraestructures.

En el Pacte es defineixen les grans infraestructures viàries i ferroviàries que cal fer realitat en els propers anys i que suposen un disseny estratègic del nostre horitzó nacional. Com deia fa pocs dies el president Montilla “no podem guanyar el lloc que ens correspon en l’economia del segle XXI amb infraestructures del segle XX” convençut que amb aquest acord i les grans inversions que s’estan portant a terme en els darrers anys es podrà garantir l’equilibri territorial a tota Catalunya i facilitar la transformació progressiva del nostre model econòmic.

Per la nostra comarca, a tall d’exemple, el Pacte preveu en matèria ferroviària obres com la finalització de la línia 9 del metro, el perllongament de la línea 1 entre Bellvitge i El Prat, el perllongament de la línia C-3 de rodalies entre Cornellà i Castelldefels, la connexió per Metro (línia 3) de Zona Universitària a Sant Feliu de Llobregat, el soterrament del tren al seu pas per Sant Feliu i el perllongament del tramvia des d’aquesta ciutat fins als Quatre Camins, passant per Molins de Rei. En infraestructures viàries el desdoblament dels trams Molins de Rei-El Papiol i El Papiol Sant Cugat de la Via Interpolar C-35, completar l’autovia orbital entre Abrera i Terrassa i la connexió de l’autovia del Baix Llobregat amb l’AP-7 a Castellbisbal.

Article meu publicat avui a El Far

La deriva radical de Mas

La deriva radical d’Artur Mas es posa cada dia més de manifest. La Convergència Democràtica de Catalunya d’avui s’assembla ben poc a la dels temps de Jordi Pujol. En temps de Pujol, CDC era un partit amb experiència de govern, un partit nacionalista de la dreta moderada, que feia bandera del seny català i del peix al cove.

Han canviat molt! Ara Mas, Puig, Oriol Pujol, Madí... i, malauradament també els seus socis de coalició, amb Duran al capdavant, tenen tots els seus esforços concentrats en fer caure el Govern de Catalunya, en dinamitar el Tripartit. La realitat és que no els importa cap altre objectiu de país.

Com s’explica sinó que sense ni molestar-se a dissimular diguin que no donaran suport als Pressupostos de l’Estat abans fins i tot que siguin presentats? Com s’explica que per donar suport al pacte d’infraestructures –un acord amb tots els agents implicats, territorials i econòmics- exigeixin que un dels partits del Govern de Catalunya, Iniciativa, no hi sigui? És així com s’hauria de comportar un partit de govern, amb aspiracions lícites de governar, en temps de crisi? És així com s’haurien de posicionar davant dels reptes de futur de Catalunya? Doncs no, francament no crec que sigui això el que s’esperava d’ells.

Com tampoc no s’entén aquesta deriva radical i erràtica d’impulsar consultes populars per l’autodeterminació per part d’una coalició, CiU, que va tenir força protagonisme en l’aprovació de l’Estatut -que va referendar el poble de Catalunya - i que és la via més eficaç per assolir majors quotes d’autogovern i de progrés econòmic i social.

Però no. Artur Mas ha decidit instal·lar els seus en el NO permanent, en els pals a les rodes, sense importar-los res mes. Ni les mesures per superar la crisi, ni les necessitats dels que més la pateixen, ni l’impuls que cal donar a la recerca i la innovació per un canvi en el model productiu, ni a les inversions necessàries per al progrés econòmic. Res de tot això està en les seves prioritats. Només la de fer caure els governs, el de Montilla i el de Zapatero, per tornar a governar i, si ha de ser amb el suport del PP, que així sigui.

(Article meu publicat avui 29 de setembre a El Triangle)

CiU no respecte ni les nostres més altes institucions

Cada vegada estic més convençuda que els de Convergència i Unió han perdut el Nord. La seva deriva cap a no se sap a on és cada resulta cada vegada més patètica.

Avui el Parlament de Catalunya elegia els membres del Consell de Garanties Estatutàries que recordem, és una de les institucions de la Generalitat de Catalunya definida en l'article 76 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Aquesta institució té com a propòsit vetllar per l'adequació a l'Estatut i a la Constitució espanyola de les disposicions de la Generalitat” “El Consell de Garanties Estatutàries és format per membres juristes competents nomenats pel president o presidenta de la Generalitat dels quals dues terceres parts són proposats pel Parlament de Catalunya per majoria de tres cinquenes parts dels diputats i una tercera part a proposta del govern.

Doncs bé, a la votació d’aquesta tarda, i després de mesos per trobar el consens entre tots els grups de la cambra, CIU tot i haver presentat 2 candidats (Àlex Bas i Joan Egea) S’HA ABSTINGUT en la votació secreta.

Aquest és un fet que NO TÉ precedents des de la recuperació en la democràcia i de l’autogovern a Catalunya, donada la importància de la institució (és el “nostre Tribunal Constitucional”) i donat el fet que s’havia arribat a un consens, després de mesos de diàleg i posada en comú entre tots els grups.

Amb aquesta posició, CiU expressa clarament el NUL respecte que té per les institucions quan creu que no estan sota el seu control directe

És una prova més de la pèrdua de la centralitat de CIU, en aquest cas pel que fa a les formes i respecte a les regles del joc democràtic i institucional, com pel que fa al seu comportament institucional més propi d’un grup radical i minoritari.

I a més, CIU no ha tingut ni la deferència de comunicar als seus propis candidats la seva intenció de vot. Es poden imaginar en quina situació està en aquests moments el Sr. Egea, o el Sr. Bas que a la tribuna no sabien quina cara posar, o la perplexitat de la resta de membres del CGE que seguien la sessió des de la tribuna de convidats. El passadissos del Parlament n’anava ple.

Francament, crec que en coherència amb el posicionament de CIU a la votació, per dignitat institucional i professional, el membres ja electes (tot i que sense el suport del Grup que els ha proposat) el Sr Egea i el Sr Bas demà haurien de comunicar la seva dimissió irrevocable.

La llei d’educació: una llei de país

El Ple del Parlament de la setmana que ve serà un dels més importants de la legislatura. Es debatrà i aprovarà la nova Llei d’Educació de Catalunya, que ja ha superat tots els tràmits parlamentaris. Fins i tot, el Consell Consultiu (òrgan al que ha recorregut sense èxit el PP per l’apartat lingüístic) ha avalat la llei.

Val a dir que la immersió lingüística ja ha donat sobrades mostres de solvència com a eina de cohesió. Sembla ser que els únics que no ho han entès són els del PP, que insisteixen a atacar la llengua i la cultura catalanes, d’esquenes a la nostra realitat.

En aquesta llei s’han fet tots els esforços per a que tingui un consens ampli. Calia que fos així, ja que per primera vegada Catalunya tindrà una llei d’educació pròpia, d’acord amb les competències que ens dóna el nou Estatut.

La llei aborda els problemes que tots sabem que té l’educació, com la manca d’autoritat o la manca d’autonomia dels centres. S’estableix un sistema únic d’educació a Catalunya format per l’escola pública i l’escola concertada, que passen a formar un sol servei d’educació, una sola oferta de qualitat educativa. Es donen noves eines, com el contracte programa, de manera que l’escola concertada, a l’igual que la pública, haurà de complir amb els requeriments de la llei.

Així, la qualitat de l’educació que rebin els infants haurà de ser la mateixa per a tot el sistema. S’estableixen mecanismes d’avaluació i els projectes educatius de centre s’adaptaran a cada realitat per a aconseguir un bon resultat.

(Aquest article meu el publica El Far avui 26 de juny de 2009)

LA PASTILLA DE LA SEGONA OPORTUNITAT

Doncs a mi em sembla perfecte que la pastilla de l’endemà es pugui comprar a les farmàcies sense recepta per part de qui la necessiti, tan si és una dona jove com si ja no ho és tan, per diversos motius:

· Es tracta d’un recurs d’urgència i que constitueix una “segona oportunitat” per quan el mètode anticonceptiu que s’ha adoptat falla, per un error, o per quan, senzillament i pels motius que sigui, no s’ha pres mesures per evitar l’embaràs en una relació sexual.

· És un avenç de la ciència al que tothom ha de tenir dret a accedir si en té necessitat. Actualment només és possible obtenir-la en 10 de les 17 comunitats autònomes espanyoles, donat que s’administra a través dels centres de salut o hospitals quina gestió depèn d’aquestes. A Catalunya ja fa cinc anys que es distribueix de manera gratuïta en els serveis d’urgència, però això no passa a Madrid, a la Comunitat Valenciana, o a Múrcia, per anomenar-ne algunes (governades per la dreta!), tampoc a Euskadi.

· Els efectes secundaris són mínims. Anys endarrere quan una dona es trobava en aquesta situació el ginecòleg li receptava unes dosis molt altes d’anticonceptius durant els tres dies següents per evitat l’anidació de l’òvul que podria haver estat fecundat. Eren unes dosis hormonals bestials que comportaven nàusees, marejos i trastorns hormonals importants, però que evitaven, amb sort, quedar-se embarassada.

· Que la pastilla de l’endemà sigui més accessible no vol dir que no s’hagin de continuar millorant els sistemes d’informació i d’educació sexual i reproductiva. Tot el contrari. Cal informar i educar sobre els mètodes anticonceptius més segurs, sobre les avantatges de l’ús del preservatiu per a la contracepció i per, no menys important, la prevenció de malalties de transmissió sexual. Cal facilitar l’accés als preservatius a tothom i en especial a la gent més jove.

· Perquè no podem tapar-nos els ulls davant dels casos que hi ha cada any d’embarassos no desitjats, d’avortaments, de naixements de nens de mares adolescents. Les dades del 2007 a Espanya són prou esfereïdores: més de 10.600 embarassos en noies menors de 18 anys (500 nenes menors de 15 anys que van avortar); 112.138 interrupcions voluntàries de l’embaràs (6.273 en noies menors de 18 anys); 4.400 naixements de mares menors de 18 anys. Són les xifres dels fracassos que tenim l’obligació d’intentar evitar amb educació i, també, amb tots els recursos sanitaris que hi ha a l’abast.

· Perquè, encara que alguns no ho vulguin veure així, les noies i nois tenen relacions sexuals, i els homes i les dones també, i les tenen en tan que relacions humanes gratificants i plaents i no, com pretenen certes religions, només per a reproduir-se.

· Perquè la pastilla de l’endemà ja s’administra sense recepta a molts països europeus, com França, Regne Unit, Portugal, Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, Finlàndia, Holanda, Islàndia, Luxemburg, Noruega, Suècia i Suïssa, i totes les estadístiques diuen que no se’n fa un ús abusiu, com molts detractors diuen.

· No és un mètode avortiu, ni un mètode anticonceptiu. Només és un recurs d’emergència, que actua impedint que l’òvul, cas que hagués estat fecundat, s’implanti en la cavitat uterina. Un òvul més que el cos femení rebutjarà, com tants es rebutgen al cap de la vida fèrtil.

· Finalment, i no menys important, perquè és un recurs que ha d’estar a l’abast de les dones que, en exercici de la seva llibertat, han de poder utilitzar si els és necessari. Es tracta de reconèixer la llibertat de les dones a decidir sobre el seu propi cos, a triar si volen ser mares i quan ho volen ser.

Mas només vol que el Govern fracassi

Llegeixo, sense sorpresa, les paraules del líder de l’oposició a Catalunya, Artur Mas, dient que CiU dirà que no a l’acord del nou finançament per no tenir les mans lligades si alguna vegada tornen a governar. És a dir que, abans que l’acord es produeixi, el Sr. Mas ja dóna per fet que l’acord serà dolent. Es tracta, potser, d’una manifestació dels seus desitjos? No serà que Artur Mas i el seu partit el que volen és que els temes de l’anomenada “agenda catalana” es tanquin malament o que no es tanquin mai. No serà que són molt més fortes les seves ganes de tornar a un govern, que pensen que sempre havia d’haver estat seu, que els seus desitjos de que Catalunya avanci tal i com necessita i mereix?

Això no és nou, fa massa temps que als dirigents de Convergència i Unió se’ls veu el llautó. Tan és així que no paren de posar xifres diferents sobre la taula. Hores d’ara ja han donat nou xifres diferents del mínim que consideren necessari. Xifres que van des de 2.329 fins a 6.997 milions d’euros. El que no diuen, quan posen aquestes exigències erràtiques sobre la taula, és que l’acord de finançament assolit l’any 2001 pel govern de CiU amb el govern espanyol del PP, va suposar únicament 251 milions d’euros l’any. Aleshores, aquest acord ens el van vendre com a molt bo i com a definitiu!

Sembla, doncs, que està cantat que per més que el nou finançament compleixi les previsions de l’Estatut i signifiqui la posada en marxa d’un nou model molt més just per Catalunya, tal i com el president Montilla ha dit que ha de ser necessàriament, la oposició convergent hi farà escarafalls. És una pena, però no els interessa el pacte, com no els interessa que es desencallin els traspassos de rodalies o de les beques, només volen desgastar el Govern, per tal de tornar-hi com més aviat millor.

Es tracta d'un article meu publicat a El Far (encartat a El Periódico al Baix Llobregat) el dia 1 de maig de 2009

Una oportunitat per enfortir el Tercer Sector

Ahir i avui La Farga de l’Hospitalet ha acollit el 2on Congrés del Tercer Sector Social de Catalunya, que aplegat a més 1300 persones representants de les entitats sense ànim de lucre que treballen en l’àmbit dels serveis socials en la lluita contra la pobresa i l’exclusió.

Si el primer Congrés celebrat ara fa un any va ser un èxit, aquesta segona edició l’ha superat en escreix, tan pel contingut dels debats com per la participació del conjunt de les entitats catalanes. Podeu llegir el manifest-declaració que s’ha presentat a la sessió de cloenda a on es fa un breu resum de les conclusions i reivindicacions d’aquest Congrés.

El discurs inaugural d’ahir dijous va estar a càrrec del President de la Generalitat, José Montilla, de l’Alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marin, i del President de la Taula del Tercer Sector, Carles Barba.

Jo vaig tenir l’honor de ser convidada a fer una salutació i dirigir unes paraules a tots els assistents, a l’igual que un representant de cada partit polític català.

A la meva intervenció vaig referir-me als moments de crisi econòmica que estem vivint i a l’esforç que hem de fet tots plegats per evitar que aquesta s’acarnissi amb les persones més febles o més vulnerables. Només ho podrem evitar sumant tots els esforços, el de totes les administracions, els de tots els sectors i els de la societat civil organitzada que les entitats socials representen.

D’altra banda vaig manifestar que crec que també hem de veure en aquesta crisi econòmica una oportunitat per al creixement del tercer sector social. Una oportunitat per reforçar les entitats i la tasca que porten a terme, que esdevé ara encara més necessària per a pal·liar els efectes de la crisis sobre les famílies. Les associacions, fundacions i empreses d’inserció que formen part d’aquest sector són la clau per atendre a les persones que es troben en situació de vulnerabilitat i per fer-ho amb més celeritat del que sovint poden les administracions. Per això, al reforçar la vocació de servei públic que presten i proporcionar-los les eines necessàries.

Perquè són les entitats del tercer sector les que canalitzen la solidaritat de les persones per a la lluita contra l’exclusió, contra la marginalitat i la pobresa. Les que canalitzen la participació dels ciutadans en els objectius socials a través del voluntariat, objectius que són responsabilitat i patrimoni de tots.

No vull pas acabar sense felicitar efusivament a la Taula del Tercer Sector, organitzadora d’aquest 2on. Congrés, per la feina feta, i encoratjar-los a seguir treballant per al creixement, l’enfortiment i la maduresa del sector. Un sector compromès amb el benestar dels catalans i catalanes, compromès amb els més febles i amb la inclusió.

Una jerarquia eclesiàstica sense pietat

Sembla mentida que els grans capitosts de l’Església catòlica puguin estar tan lluny de la realitat actual de la nostra societat, que pugui estar tan allunyada dels avenços socials conquerits per a les dones i dels valors de llibertat i justícia social essencials per a una societat que reconegui els drets de totes les persones per igual. Sembla mentida que, avui en dia, l’Església segueixi menystenint i menyspreant tant les dones! Es que potser no som “criatures de Déu”? Que potser no tenim dret a la justícia cristiana que diuen defensar? On és la defensa de la llibertat i, fins i tot, on és la caritat cristiana que tan pregonen?

Ja no es tracta de que les dones no puguem ocupar cap lloc de decisió en els estaments de direcció de la pròpia Església o que ni tan sols puguem ser capellans o, millor dit, capellanes, sinó que els que manen a l’estament eclesiàstic segueixen amb la seva creuada per a la submissió de la dona al masclisme ancestral, negant la nostra capacitat de decidir quan volem ser mares o negant-nos la nostra llibertat per a gaudir de la sexualitat sense riscos i amb responsabilitat.

La campanya impulsada per la Conferència episcopal en contra d’una nova llei de l’avortament en la que apareix un infant al costat d’un linx dient que es defensa l’animal més que el nen és del tot ofensiva. Ofèn la intel·ligència!. Es tracta d’una veritable fal·làcia, que consisteix en comparar un nen amb un òvul fecundat en el sí d’una matriu en les primeres setmanes, és a dir, la fal·làcia de comparar un esser humà amb un òvul que l’únic que té de diferència dels molts que produeixen les nostres matrius al cap de la vida fecunda de les dones és que hi ha penetrat un espermatozoide.

I aquesta Església és del tot irresponsable i fins i tot irrespectuosa amb la humanitat quins drets tan diu defensar. Fins i tot diria que no té pietat ni caritat cristiana. Com pot ser, si no es així, que el Papa Ratzinger en el seu viatge per països africans faci campanya en contra de l’ús del preservatiu? Com pot obviar, sense que li caigui la cara de vergonya, que hi ha 24,5 milions d’infectats de Sida en el continent africà? Quin desconeixement del ésser humà demostra quan recomana l’abstinència contra la propagació d’aquesta mortal epidèmia!

És una llàstima que des de un estament que hauria d’estar a prop dels més dèbils, que hauria de ser el primer defensor dels drets de les persones, de totes les persones, dones incloses, segueixi predicant conductes que les sotmeten i que els són del tot perjudicials. Sense ànim d’ofendre a tants creients “no talibans” que practiquen la fe cristiana i que tenen com a referent la paraula de Jesús, em pregunto: Què en diria Ell?

CiU s’instal•la en la negació permanent

En pocs dies hem tingut dues bones notícies. La primera, l’anunci del Govern de l’Estat de posar en marxa un Pla de Rodalies per a Catalunya que suposarà una inversió de 4.000 milions d’euros en set anys, una inversió que era una condició reclamada pel Govern de la Generalitat per al traspàs de la xarxa de rodalies de RENFE. I la segona, pocs dies després, l’acord Generalitat-Estat per inversions en infraestructures a Catalunya per valor de 800 milions d’euros, que sumats als que ja estaven previstos en els pressupostos, suposen un total de 4.800 milions d’euros per a l’any 2009 en compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut.

Aquestes excel·lents notícies han estat rebudes pels grups de l’oposició –en especial pels dirigents de Convergència i Unió- com molt insuficients. Ja se sap que l’oposició no farà lloances de l’acció de govern, però d’això a la negació total que fan alguns dels seus portaveus hi ha un abisme. No és fins fa pocs anys que els governs de l’Estat i la Generalitat han fet una prioritat de les infraestructures per tal de superar els dèficits històrics de Catalunya en inversió en xarxa ferroviària, en carreteres i en infraestructures vinculades al cicle de l’aigua o a l’energia. Tan és així que Catalunya serà aquest 2009 el país de la Unió Europea que més invertirà en aquests conceptes, arribant al 5’6% del seu PIB. Inversions totes elles molt necessàries per a la reactivació de l’economia i per a la creació d’ocupació en aquests moments de crisi.

Hi ha qui vol veure sempre el got mig buit per més que es vagi omplint, qui prefereix estar eternament deprimit. És el seu problema!. Afortunadament, som molts els que no volem això per Catalunya!

Article meu publicat al semanari El Far el 27 de febrer de 2009

El 0'7% de la Renda per a finalitats socials

A la sessió de control del Ple del Parlament d’avui dia 18 de febrer, el President de la Generalitat, com també la Consellera d’Acció Social i Ciutadania, han reclamant amb molta contundència que el Ministerio de Educación, Política Social y Deporte rectifiqui el projecte d’Ordre ministerial per la que s’estableixen les bases reguladores per a la concessió de subvencions pels programes de cooperació i voluntariat social amb càrrec a l’assignació tributària de l’Impost sobre la Renda de les persones físiques (la casella del 0’7% per a finalitats socials)

El president Montilla ha dit que no pot ser aprovada aquesta normativa tal i com està redactada, sinó que cal modificar-la de manera que totes les entitats catalanes del tercer sector social puguin presentar els seus programes per a rebre subvencions d’aquests fons provinents del que es recapta a través del que els ciutadans tributen quan marquen la casella “per a finalitats socials” en fer la seva declaració de la renda. Montilla ha dit que, a més de canviar l’Ordre ministerial eliminant la clàusula que exigeix que les entitats que es presentin siguin en els seus estatuts d’àmbit estatal (a Catalunya en tenim així, però també en tenim moltes que només tenen àmbit català), el que cal és cedir la gestió a tots els efectes del 50% d’aquests recursos a la Generalitat.

De fet, el que cal que es faci, i així ho han dit el President i la Consellera, és complir una moció aprovada en el Congrés dels Diputats el passat mes de setembre, en que s’instava al Govern de l’Estat a territorialitzar els recursos provinents del 0’7% de l’IRPF destinats a finalitats socials.

Els arguments per aquesta reclamació són contundents:

Catalunya disposa de competència exclusiva en la major part de les matèries que constitueixen les finalitats del programa de subvencions: voluntariat, famílies i infància, persones grans, discapacitat, drogodependència, inclusió, gènere, immigració. Ja en teníem a l’Estatut de 1979 i el nou Estatut de 2006 encara ho deixa més clar i amplia el ventall.
· Catalunya pateix una doble discriminació: s’incompleix la voluntat dels contribuents i les persones més vulnerables catalanes reben menys recursos que les d’altres comunitats autònomes. Així, de les darreres dades de que disposem, les del 2007, es desprèn que el 46,48% dels catalans van marcar exclusivament la casella “altres fins d’interès social”, davant del 33,83% de la resta de l’Estat. El percentatge d’aportació de Catalunya respecte del total recaptat a tot l’Estat va ser del 26,39% i, en canvi, el 2007 Catalunya només es va rebre el 12,35% del total recaptat.
· Si abans del nou Estatut ja teníem raó en reivindicar la gestió d’aquests fons, a partir de l’aprovació del nou encara s’afegeix un altre argument de pes: la cessió de la recaptació i la gestió del 50% de l’Impost de la Renda a la Generalitat. Com s’entén que es cedeixi la meitat de l’Impost recaptat a Catalunya i no la meitat del que correspon a la casella del 0’7 % que marquen en aquestes declaracions de la Renda els catalans.

Com a socialista i com a responsable de les polítiques socials a la direcció del PSC, em sap greu haver arribat fins aquí. Aquest és un tema en el que els socialistes catalans i els del PSOE tenim criteris diferents des de fa temps. Hem intentat aproximar posicions, convèncer de totes aquestes raons als companys federals, però ara per ara no ens hem sortit. Reconeixem que hi ha d’haver una part d’aquestes subvencions gestionades directament per l’Estat i destinades a projectes estatals que fomentin la cohesió i la solidaritat i que proporcionin recursos a les entitats d’àmbit estatal i, precisament per això, reclamem la cessió del 50% dels recursos i no de la totalitat.
Catalunya ha presentat recursos i requeriments de competència per aquest tema moltes vegades, també recursos al Tribunal Constitucional. Les Sentències (la darrera és del 2002) reconeixen a l’Estat la capacitat de gestionar amb caràcter estatal fons d’aquest tipus, però el que el Tribunal estableix com una excepcionalitat respecte de les competències exclusives de les comunitats autònomes, ara es vol convertir en el tot per tal de blindar la convocatòria en el sentit de constitucionalitat. És a dir, com que l’Estat només pot entrar a decidir projectes estatals, el que fa el Ministeri és requerir que les entitats siguin estatals. La conseqüència: no només no avancem cap a la territorialització sinó que moltes associacions catalanes no es podran presentar si no canvien els seus estatuts i es declaren d’àmbit estatal.
Com ha dit el President de la Generalitat, esperem una rectificació urgent. Si no és així, Montilla ha dit que el Govern impulsarà, mitjançant els grups que li donen suport, una iniciativa legislativa a les Corts Generals amb el propòsit de modificar la legislació corresponent, obrint un debat legislatiu per solucionar el tema d’una vegada per totes.

Una aposta per l’economia real

Article meu publicat a El Far el 12 de desembre de 2008:

La setmana passada, els ajuntaments van rebre una molt bona notícia. El Govern de l’Estat va aprovar un Pla per a la reactivació de l’economia que destina 8.000 milions d’euros a finançar obres d’execució immediata per part dels ajuntaments de tot l’Estat. Els municipis catalans podran optar a un total de 1.276 milions d’euros.

Si bé és veritat que molts polítics i tècnics municipals hauran de menjar els torrons a corre-cuita per a poder complir els terminis que imposa el Pla, també ho és que els representa una oportunitat única per executar inversions sense haver d’aportar més que els costos de la gestió.

Es tracta d’un pla excepcional, com no se n’havia vist mai cap en el món local, per creació d’ocupació -en especial la vinculada a la construcció- en moments d’increment de l’atur. Aquesta mesura no té res a veure amb les necessitats estructurals de suficiència financera per part dels municipis, però sí que posa de manifest la confiança del Govern Zapatero en els ajuntaments i en la seva capacitat de gastar bé els diners. Es tracta d’una aposta per l’economia real: diners destinats a obres i arranjaments de carrers i equipaments en benefici dels ciutadans.

Pocs dies després, Barack Obama anunciava un pla d’inversions en infraestructures per a tot el territori USA, apel·lant també a l’economia real. Davant d’una crisi motivada, en bona part, pel sistema financer, per moviments de diners ficticis i de grans beneficis que no provenen de la producció, projectes d’inversió en obres de veritat, a més de crear ocupació, poden ajudar a posar les coses al seu lloc.