Com ha de ser l'adopció internacional

Reprodueixo un article meu publicat al Singular Digital el 20 de febrer de 2007 amb el títol: La intervenció en les infàncies d’altres països mitjançant l’adopció internacional

Catalunya és la comunitat autònoma d’Espanya que més processos d’adopció internacional porta a terme. També Espanya és un dels països que més adopta.

Són molts els nens i nenes d’altres països que han vingut a Catalunya en un procés d’afiliació, especialment de la Xina i de Rússia, que són amb diferència els països en els que més s’ha pogut adoptar. En els darrers tres o quatre anys les xifres han anant en augment de manera espectacular, si bé darrerament comença a haver-hi un descens en el nombre d’adopcions motivat, sobre tot, per les majors restriccions aplicades pel govern xinès i també per la nova legislació aplicada a la Federació russa que ha comportat una aturada, que ja dura molts mesos, en els processos d’acreditació de les entitats d’adopció en aquell país.

L’èxit en l’adopció internacional ha portat a moltes parelles i també a persones soles a iniciar un procés adoptiu. Això ha fet que l’any 2005 l’Institut Català de l’Adopció intentés obrir-se pas a nous països d’origen per a poder donar resposta a l’increment de la demanda de les famílies.

Ara bé, l’experiència ens ha ensenyat que no s’han d’iniciar processos d’adopció a nous països fins que no es tinguin plenes garanties que totes les administracions implicades treballaran coordinament en favor dels menors.

Al procés participatiu obert l’any 2006 per l’elaboració d’una nova Llei de la Infància a Catalunya que vaig presentar sent consellera del Govern i comptant amb l’opinió dels experts, es va arribar a les següents conclusions:

- La nostra intervenció en les infàncies d’altres països ha d’estar basada sempre en una lògica de cooperació.
- Ha de basar-se en el coneixement de la realitat de la infància del país, de les seves necessitats, dels seus potencials.
- Cal utilitzar l’adopció, o qualsevol altre actuació similar, en la mesura que serveixi als seus infants i que sigui la millor opció per ells.

Aquests han de ser els principis rectors que ens haurien de moure en l’adopció internacional.

Cal, tanmateix que protegim les famílies que volen adoptar, que les acompanyem en el procés, que l’administració catalana (i, per tant, també les entitats col·laboradores acreditades per la Generalitat) sigui el màxim d’àgil possible i eficaç, però també que actuï garantint que els processos d’adopció compleixen tots els requisits que preveu el Conveni Internacional de L’Haia pel que fa a la defensa dels drets dels infants.

Nota: El dibuix és de l'amic Manel Ferré

CiU hauria de rectificar per les seves mentides sobre les adopcions al Congo

Cal reclamar-li al diputat de CiU Josep Lluís Cleries que rectifiqui afirmacions fetes en seu parlamentària, ja que pot incórrer en una greu irresponsabilitat.

La manera de fer oposició que té Convergència i Unió resulta cada vegada més preocupant. CiU està perdent les formes i sembla que alguns dels seus diputats fan seva la idea de que en política tot si val per tal de derrocar al contrari.

En el debat que es va produir al Parlament, primer en una interpel·lació feta pel diputat nacionalista Josep Lluís Cleries el dia 31 de gener, i ahir mateix en el debat de la moció subsegüent, en relació a les adopcions d’infants a la República del Congo, l’actitud de CiU va ser un exemple clar d’utilització dels sentiments dels pares i mares que s’han vist immersos en uns processos d’adopció que no estan sent el que l’entitat col·laboradora de l’Administració (l’ECAI ADIC) els havia promès.

No entraré ara a repassar tot el procés. Quan era consellera de Benestar i Família ja vaig comparèixer davant de la Diputació Permanent del Parlament, convocada en utilització clarament electoralista per part dels grups que aleshores estaven a l’oposició, per explicar com havíem abordat la situació d’inseguretat que es va plantejar per a set famílies adoptants als Congo i com havíem aconseguit que, una vegada assabentats del problema, poguessin tornar a casa amb els seus nous fills en un termini no superior a una setmana, tot i els aldarulls que es van produir a Kinshasa en fer-se públics els resultats electorals. Podeu llegir el desenvolupament d’aquesta sessió aquí.

El que va fer el diputat Cleries en la serva interpel·lació a la consellera Capdevila en el Ple del passat 31 de gener, no és de rebut en absolut. Hauria d’haver contrastat molt més les informacions i no quedar-se únicament amb les informacions sesgades d’alguns pares i sobre tot no deixar-se enganyar per la responsable de l’ECAI.

Ahir, en el debat de la moció, el diputat Cleries va demanar la paraula per al·lusions de manera reiterada. En comptes de rectificar les afirmacions falses que havia fet quinze dies abans quan la interpel·lació, va tornar a fer falses acusacions i afirmacions que després no va poder demostrar.

En el Ple va anunciar que, en una roda de premsa posterior, demostrarien les afirmacions que havia fet sobre el fet que la Interpol estès investigant a Catalunya i preguntant a pares. Aquesta notícia que va donar el dia 31 de gener en seu parlamentària ha estat desmentida rotundament per part dels consellers d’Interior i d’Acció Cívica. És de molt poca responsabilitat utilitzar rumors d’aquest calibre per a desprestigiar el Govern i sense tenir en compte el mal que, amb aquesta actitud, poden fer als nens i nenes que van venir el mes d’agost amb els seus pares adoptius.

Diuen que defensen els interessos dels pares. No és cert. Si fos així, s’hagueren preocupat de parlar d’aquest tema amb la Consellera d’Acció Cívica per tal d’esbrinar la veritat, i abans, amb mi mateixa quan en tenia la responsabilitat. Però no. Ells prefereixen embolicar la troca i cridar contra el Govern, encara que embrutin -perquè ells sí que ho fan amb la seva actitud- la imatge de Catalunya i encara que, molt més greu, posin en perill que els nens i nenes que estan pendents de poder ser adoptats per famílies catalanes puguin venir finalment.

L’angoixa dels pares i mares que estan en aquest procés ha estat utilitzada de manera reiterada per dues responsables de l’ECAI ADIC, en especial per la directora, que els ha mentit contínuament des dels inicis. És molt dur està en un procés d’adopció, costa molt esperar, i les notícies que es reben no sempre són bones. La majoria de les famílies que hi hem passat sabem que els tràmits són lents i farragosos, que estan a mans d’administracions de països poc desenvolupats que no sempre actuen de manera responsable i amb diligència respecte dels infants.

El que sobte, veritablement, és que el diputat Cleries, a aquestes alçades, s’hagi deixat enganyar i hagi utilitzat contra el Govern, unes cartes de la directora d’ADIC, i unes cartes d’un “magistrat” que és un treballador d'ADIC al Congo Brazaville, cosa que abans s’haurien d’haver preocupat d’averiguar. (veure

CiU s'ha quedat sola defensant presentar recurs a la Llei de la dependència

Avui el Ple del Parlament ha rebutjat la proposta de CiU d’interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei estatal dela promoció de l’autonomia personal i d’atenció a la dependència.
CiU s’ha quedat sola. Cap altra grup parlamentari ha votat a favor de presentar el recurs davant del Tribunal Constitucional. Tampoc les entitats més representatives de la gent gran i les de les persones amb discapacitat estaven d’acord en recórrer al Constitucional i així ens ho havien manifestat tant als grup parlamentaris com al Govern de la Generalitat.
Jo mateixa he fet la intervenció en el Ple en nom del grup socialista. En podeu trobar una ressenya del Gabinet de premsa a la pàgina del PSC i també hi trobareu la possibilitat de veure-la gairebé íntegra. Clicant aquí podeu llegir la transcripció íntegra del debat en el Ple per part de tots els grups
Els nostres motius són clars:
1. La llei consagra el dret a l’atenció a les persones amb situació de dependència com a dret fonamental, com ho són l’educació pública, la sanitat i el sistema de pensions. Amplia els drets fonamentals previstos a la Constitució. Amplia, que no retalla!
2. La llei de l’Estat no limita l’exercici de les nostres competències exclusives en matèria de serveis socials, que ho són d’ençà de l’Estatut del 79.
3. No suposa, en cap cas, la creació d’un sistema paral·lel a la xarxa única de serveis socials de Catalunya. De fet, avui també s’ha iniciat en el plenari la tramitació parlamentària de la nova Llei de Serveis Socials de Catalunya, que comportarà la creació i consolidació a casa nostra del Quart Pilar de l’Estat del Benestar, el dels serveis socials. Una llei que aprovarà el Parlament exercint plenament les nostres competències
4. La llei estatal comportarà un esforç econòmic molt important del conjunt de les administracions públiques. Amb aquesta llei l’Estat pren el compromís de finançar íntegrament les prestacions bàsiques d’aquest nou dret fonamental.
5. A Catalunya hi ha unes 200.000 persones en situació de dependència (gent gran, persones amb discapacitat física o psíquica i malalts mentals). D’aquestes unes 30.000 seran gran dependents i a partir del 23 d’abril podran sol·licitar al Govern de la Generalitat la valoració i les prestacions que es determinin en el Programa d’Atenció Individualitzat que se’ls haurà de fer en un termini de tres mesos. Res no ha d’impedir o retardar els beneficis d’aquesta llei.
6. Tot i que el Consell Territorial haurà de prendre acords per a disposar d’un barem únic del grau i nivell de dependència, d’un sistema comú de prestacions bàsiques entre d’altres temes, és imprescindible l’establiment d’un Conveni entre l’Estat i la Generalitat. I un conveni és sempre voluntari!


El diputat Cleries, en nom del grup de CiU ha fet molta demagògia i així mateix li he dit des de la tribuna. Ha volgut presentar la llei de la dependència com un incompliment més del nou Estatut de Catalunya, quan sap perfectament que els articles que puguin ser inconstitucionals ho serien de totes maneres amb l’Estatut del 79, ja que el nou Estatut del 2006 no aporta res substancial des del punt de vista competencial pel que fa als serveis socials.

CiU ens acusa de no defensar els interessos de Catalunya no fent cas del dictamen del Consell Consultiu. La resposta ha estat clara i contundent. He enumerat 13 lleis estatals en les que el Parlament de Catalunya va rebutjar presentar recurs a pesar que el Consell Consultiu hi trobés motius d’inconstitucionalitat. Qui no respecte els interessos de Catalunya en no respectar els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, és CiU amb la seva actitud obstruccionista en relació a una llei tan necessària.

En el punt següent del Ple s’ha debatut el projecte de Llei de serveis socials de Catalunya. CiU hi havia presentat esmena a la totalitat. Un gran error! Oposar-se frontalment a una llei que ha de comportat la creació d’un sistema potent i sòlid de serveis socials a l’abast de tota la població no és precisament pensar en els interessos dels ciutadans. D’una manera erràtica i poc clara, finalment en el darrer moment l’han retirada. Benvinguda sigui aquesta rectificació i desitjo que finalment puguem trobar el consens en una llei tant fonamental per tots els catalans.

Al Baix Llobregat la meitat dels alcaldables ho són per primera vegada

El Consell de Federació del Partit dels Socialistes de Catalunya al Baix Llobregat va aprovar ahir la proposta de caps de llista per les properes eleccions municipals dels trenta municipis de la comarca. 13 dones i 17 homes

Dels 30 candidats i candidates, 15 en són per primera vegada. Just la meitat! Això és una mostra palpable del procés de renovació que els socialistes estem portant a terme. Noves persones, nous impulsos, noves il·lusions i noves maneres de fer a la política per adaptar-nos als canvis socials.

Per primera vegada es presenten com a candidats o candidates a l’alcaldia companys i companyes que, si be tenen experiència en la tasca municipal i en la tasca política, aporten joventut i empenta. A Gavà, el Joaquim Balsera; a Viladecans, Carles Ruiz; a Molins de Rei, Xavi Paz; a Cornellà de Llobregat, Antonio Balmón; a Esplugues de Llobregat, Pilar Díaz; a El Papiol, Patricia Silva; a Abrera, Maria Soler; a Collbató, Josefina Martínez, a La Palma, Pilar Joaniquet; a Olesa, Jaume Monné; a Sant Boi de Llobregat, Jaume Bosch; a Sant Joan Despí, Antonio Poveda; a Sant Just Desvern, Josep Perpinyà; a Sant Esteve de Sesrovires, Enric Carbonell; i a Santa Coloma, Marta Martínez.

Altres candidats com Antonio Padilla, a Castelldefels; Rosa Boladeras, a Corbera; Juan Antonio Vázquez, a Sant Feliu de Llobregat; Amparo Piqueras a Sant Vicenç dels Horts; Dora Ramon, a Martorell; o Tomi Jiménez a Sant Climent, són alcaldes/alcaldesses únicament des de l’anterior mandat.

Els socialistes del Baix Llobregat, a l’igual que a la resta de Catalunya, demostrem amb fets i no paraules que sabem adaptar-nos als canvis, que donem pas a nova gent a la política i que tenim un projecte sòlid i estable, que es renova constantment i que som capaços d’innovar i de treballar per afrontar els nous reptes socials.

Les fotos corresponen per ordre d'esquerra a dreta a: Paca Fosalba, Antonio Poveda, Pilar Díaz, Antonio Balmon, Xavi Paz i Carles Ruiz

UN NOU DRET FONAMENTAL NO PREVIST A LA CONSTITUCIÓ

La Constitució Espanyola del 1978 no va preveure l’atenció a les persones dependents com a un dret fonamental. Aleshores estàvem lluny d’assolir l’actual nivell de benestar. Però, afortunadament, hem avançat força en les conquestes socials i ha arribat l’hora d’abordar aquests serveis socials tan necessaris per a moltes persones que no es poden valdre per sí mateixes (i per a les seves famílies) i començar, així, a construir el quart pilar de l’Estat del Benestar (els tres primers són l’educació, la salut i les pensions).

És del tot indiscutible que la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència consagra aquesta atenció com a dret fonamental o, com s’anomena jurídicament, com un nou dret subjectiu. En aquest sentit, és una llei clau. Suposa, en reconèixer la universalitat del dret, un avenç històric molt significatiu. Per primera vegada s’admet, a l’igual que ja passa amb la sanitat, l’educació o les pensions, el dret de tot ciutadà dependent a accedir a unes determinades prestacions i serveis socials. El contingut i la garantia d’aquest dret deixa d’estar subjecte a la disponibilitat pressupostària (com passa ara amb els serveis que es presten, de manera insuficient, a gent gran dependents o a persones amb discapacitat o malaltia mental).

El dret a l’autonomia personal és un dret a la prestació d’uns serveis o a rebre uns ajuts quan una persona no es pot valdre per sí sola per a portar a terme les activitats de la vida diària. Independentment del debat competencial, el que em sembla fonamental és que hi hagi una regulació comuna que garanteixi una veritable igualtat de drets entre tots els espanyols i, per tant, uns barems o criteris objectius per a definir el grau de dependència, els requisits mínims per accedir-hi i els tipus de serveis, independentment de quina sigui l’administració pública competent (autonòmica o local) que atorga o gestiona els ajuts. De fet, pel que fa als barems, caldrà tenir en compte, en el futur, uns barems comuns a nivell europeu. D’altra banda, resulta del tot indispensable l’aportació de recursos estatals estables a l’atenció d’un problema col·lectiu d’aquesta dimensió.

Tanmateix, cal posar de manifest que a Catalunya està en tràmit parlamentari la llei de serveis socials. Aquesta llei serà, entre d’altres funcions, el marc referencial de l’atenció a la dependència a Catalunya.

La llei de serveis socials no aborda el tema de la dependència exclusivament, sinó el conjunt dels serveis socials de Catalunya, essent l’atenció a la dependència un aspecte quantitativament molt significatiu, però evidentment no l’únic. La llei pretén garantir el dret als serveis socials per a totes les persones que tenen necessitats socials a Catalunya.

El projecte de llei de serveis socials de Catalunya preserva la competència exclusiva de la Generalitat en matèria d’assistència i serveis socials. Mitjançant una disposició addicional preveu l’acció de la Generalitat davant la llei estatal de promoció de l’autonomia personal i d’atenció a les persones en situació de dependència. Es tracta, per tant, d’una llei que incorpora els avantatges de la llei estatal de la dependència i que integra en una única xarxa catalana de serveis socials tots els recursos socials disponibles.

Tan la llei de la dependència com la llei de serveis socials suposen una gran oportunitat i comportaran una veritable revolució dels nostres actuals sistemes de cobertura social. Això és el que compte i el que, de cap manera, es pot posar en perill.

EL XAVI PAZ JA ÉS EL NOSTRE CANDIDAT A L'ALCALDIA DE MOLINS DE REI

Ahir el vespre, dilluns 29 de gener, els socialistes de Molins de Rei varem elegir el company i amic Xavi Paz com al nostre candidat a l’alcaldia per les properes eleccions municipals previstes pel 27 de maig. El resultat de la votació va estar unànime!. Va ser una assemblea molt emotiva, de la que tots i totes en varem sortir plens d’il·lusió i amb un fort sentiment col·lectiu de formar part d’un projecte polític, el socialista, amb vocació de treball per la nostra vila.

Voldria deixar constància aquí, en el meu blog, d’alguns trets de la meva intervenció ahir a la nit a l’assemblea:

En primer lloc vaig agrair la confiança a tothom per haver-me proporcionat l’honor de ser cap de llista al 1999 i al 2003. El nostre és un projecte col·lectiu i com a tal me l’he plantejat sempre. Un projecte pel progrés de Molins de Rei. Vaig agrair també la seva col·laboració, dedicació i treball a tots els regidors i regidores dels diversos grups municipals dels PSC amb els que he compartit tants moments de la política molinenca.

Després de reflexionar-ho amb profunditat he arribat, hem arribat, a la conclusió de que ara hem d’obrir una nova etapa a Molins de Rei. Coincideix amb la nova etapa que hem obert el municipalisme socialista a molts altres pobles i ciutats del Baix Llobregat i a la ciutat de Barcelona.

Jo he estat 23 anys regidora a l’Ajuntament de Molins de Rei, dels quals, 11 anys n’he estat la portaveu del grup municipal. Ara toca obrir nous camins, noves perspectives. Ara toca un canvi. Un canvi que sigui un revulsiu a la política municipal. Un canvi que, sobre els fonaments forts del nostre projecte, s’adapti a l’evolució social de la nostra vila. La resta de partits estan anquilosats en les maneres de sempre. Nosaltres hem d’aportar frescor i innovació en les maneres de fer política. Hem d’obrir les finestres! I això vol dir una cara nova i també una altra manera de fer.

El Xavi Paz és el millor candidat!
Porta quatre anys de regidor i s’hi ha involucrat a fons. Ha estat el portaveu del grup municipal des del mes de maig de l’any passat. Ha agafat experiència i ho ha fet molt be. L’hem vist treballar en el si del grup amb molta intensitat i sempre ha complert els seus compromisos.
És molt capaç i és persona amb iniciativa. Està ben preparat. És una apassionat de la política. Hi disfruta. És valent i és molt vital. Té força. És jove i aporta aquesta frescor que volem transmetre. Aquesta frescor i innovació que Molins de Rei necessita.
El Xavi és i se sent molinenc. És i se sent socialista.
És un home lleial amb el projecte col·lectiu. És una persona de paraula, en la que s’hi pot confiar de ple. Té ganes de treballar per Molins de Rei i hi posarà molta il·lusió. Transmet confiança, passió, il·lusió i compromís.

ESTIC PLENAMENT CONVENÇUDA QUE EL XAVI PAZ SERÀ UN BON CANDIDAT I UN GRAN ALCALDE DE MOLINS DE REI !

EL DRET A UNA MORT DIGNA

El debat social sobre l’eutanàsia es reprèn cada vegada que, arreu del mon, salta a la llum pública un nou cas concret d’una persona malalta demandant del seu dret a morir o de la detenció o el judici d’una persona que ha ajudat a morir un malalt incurable. Aquesta setmana ha estat notícia la mort de Madeleine Z, una dona que patia esclerosis lateral amiotròfica i que es va treure la vida a casa seva, a Alacant.

Abans que qualsevol altra consideració, cal posar de manifest la confusió que encara hi ha avui en dia sobre els diferents significats del terme eutanàsia. Aquesta ambigüitat sobre si eutanàsia és qualsevol tractament mèdic que escurci la vida del malalt, si és deixar que el pacient es mori sense perllongar-li mecànicament la vida, si és ajudar-lo a morir perquè la malaltia se li fa insuportable o si és dimitir de la vida davant una malaltia incurable. Fins i tot, per algunes persones, les que en són més contràries, l’eutanàsia significa acabar amb la vida d’una persona que pateix o inclús el fet d’acabar amb la vida d’una persona indesitjable.

En una declaració al respecte, feta el desembre de 2003, l’Observatori de Bioètica i Dret del Parc Científic de Barcelona conclou:

“ L’eutanàsia és una acció que abraça dos actes, cada un dels quals té un protagonista diferent. En el primer, el protagonista és el malalt que pateix una malaltia greu que el conduirà necessàriament a la mort o que li causa patiments permanents i difícils de suportar i que pren la decisió, èticament legítima, de posar fi a la seva vida de manera plàcida i digna. Aquest malalt gaudeix de voluntat lliure, o la va tenir quan va subscriure un document de voluntats anticipades. Aquest primer acte és veritablement bàsic i, al seu torn, és el fonament del segon.
El segon acte consisteix en la intervenció mèdica que proporciona la mort de manera ràpida, eficaç i indolora i, en efecte, està mancat de legitimitat si no es pot verificar l’existència del primer. Però resulta necessari, perquè fa efectiva la lliure decisió del malalt. Perquè es compleixi aquesta voluntat de bona mort fa falta l’ajuda del metge, ja que, d’acord amb els coneixements actuals, caldrà prescriure fàrmacs i administrar-los correctament. I la raó que es requereixi aquesta intervenció mèdica és de caràcter pràctic, ja que el coneixement professional és el que assegura que la mort s’esdevindrà de la manera plàcida que es pretén.”

Per tant, quan parlem de la necessitat de regular al nostre país l’eutanàsia, parlem de la que s’entén com a activa i voluntària, ja que, de fet, és la única que pròpiament s’hauria de nomenar eutanàsia. Aquesta regulació mitjançant una llei específica i detallada és encara una assignatura pendent per a tota Espanya, i és la que hauria de permetre la col·laboració del metge amb el malalt en la disposició de la seva vida quan es donin unes determinades circumstàncies.

Sense arribar a la legalització de l’eutanàsia, a Catalunya varem ser els primers de l’Estat en aprovar una llei el desembre de l’any 2000, la Llei 21/2000, sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient i la documentació clínica. La novetat més important d’aquesta Llei és el fet que, tot i no figurar explícitament en el títol, regula en el seu article vuitè el dret de la persona a subscriure un document de voluntats anticipades (també anomenat testament vital). Més tard, amb legislació estatal i posteriors modificacions a la llei catalana, es va crear el Registre Central del Document de voluntats anticipades el juny de 2002.

Així, en el moment actual tenim reconegut el dret a manifestar, quan encara estem en plena capacitat i llibertat de decidir, les nostres instruccions anticipades per quan ens arribi una malaltia irreversible (jo ja ho he fet, però potser hi ha molta gent que encara no és conscient d’aquest dret). I també podem designar un representant, una persona de la nostra confiança i que ens conegui molt bé, per tal que sigui l’interlocutor vàlid i necessari amb el metge o l’equip sanitari, perquè ens substitueixi, quan sigui l’hora de prendre decisions i no puguem expressar la nostra voluntat per nosaltres mateixos. Fins i tot hi podem incloure els nostres desitjos en relació a l’eutanàsia encara que aquesta no sigui legal a l’actualitat.

Ens queda pendent però aprovar una norma legal que reguli l’eutanàsia, de manera específica i detallada, que permeti la col·laboració del metge en la disposició de la pròpia vida en determinades circumstàncies. L’eutanàsia tal i com l’hem definida al començament, activa i voluntària.


Vull acabar aquest article transcrivint una de les afirmacions que fa l’Associació Dret a Morir Dignament:
“El dret a la mort digna és conseqüència del dret a una vida digna, ja que la mort no és altra cosa que la fase final de la vida. L’autèntic respecte a la dignitat humana implica el respecte a la voluntat humana, inclosa la d’obtenir la mort quan res no es pot fer per retornar a la vida la qualitat a la qual tot ésser humà hi té dret.”

SIS MESOS I MIG INTENSOS!

Em reincorporo avui a la blogosfera després de més de set mesos absent. La veritat és que això de ser consellera no deixa temps lliure per a gairebé res i, si tenim en compte que aquesta tasca, la de consellera, ja la vaig començar amb data de caducitat, doncs encara menys. En ser el final de la legislatura, tot ho vam haver de fer amb decissió i rapidesa.
Han estat sis mesos i mig molt enriquidors des del punt de vista polític i personal. Polític per les possibilitats que he tingut d'intercedir en la millora de tot un seguit de temes que afecten directament les persones, i personal per l'aprenentatge continuat que et requereix.
En ser nomenada consellera de Benestar i Família per l'anterior President de la Generalitat, Pasqual Maragall, vaig prendre públicament tres grans compromisos (els podeu veure en la darrera entrada que vaig fer en aquest mateix bloc en el mes de maig). Aquests principals objectius eren: incrementar el suport i la col·laboració amb els ajuntaments, millorar l'eficàcia de les prestacions econòmiques socials i intensificar la política de protecció dels menors.
No vull pecar de pedanteria, però si que puc dir que en els tres camps hem fet molta feina. No ho dic jo, ho han dit alcaldes i entitats de l'àmbit social. Però ho dic, sobretot, perquè no ha estat una tasca exclussivament meva, sinó de tot l'equip de persones que ha treballat intensament amb mi aquest període, i en especial els alts càrrecs i personal eventual que, com jo, van assumir la responsabilitat d'estar al capdavant de la Conselleria per un període curt, però intens.
Pel que fa als Ajuntaments els convenis marc per l'any 2006 han representat un increment promitg del 37% i hem pogut tancar molts acords per al suport econòmic per a molts projectes d'infraestructures socials, amb la inversió directe o amb el compromís d'inversió de les caixes d'estalvi a través de l'obra social.
En relació a les prestacions econòmiques de caràcter social, un cop aprovada la llei amb aquest mateix enunciat en el mes de juliol, s'ha fet, per part de l'equip de la Secretaria General, molta feina. Tan és així, que en els passats mesos de novembre i desembre, les persones que perceben una pensió no contributiva (la més baixa de totes, de poc més de 300 euros al més) han pogut cobrar unes primeres entregues corresponents a l'any 2006 de més de 500 euros. Cal tenir en compte, que la llei preveia que aquests pagaments del 2006 s'havien de fer abans del 31 de desembre del 2007. D'altra banda, varem agilitzar la tasca dels equips de valoració de la discapacitat i varem preveure la posada en marxa de 10 de nous. Aquests són alguns exemples i n'hi ha més. Els convenis plurianuals amb les federacions d'entitats socials també van ser molt ben rebuts. Déu ni dó en sis mesos!, però és veritat que pel que fa a l'atenció directa a les persones que necessiten de prestacions econòmiques per discapacitat o de complements de pensió, la tasca que queda per fer encara és molta.
En el tercer gran compromís, la de millorar els protocols de coordinació per a la prevenció i actuació en cas de sospita de maltractaments a infants, també hem avançat molt. Ja en el mes de juliol varem presentar cinc eixos d'actuació de la Conselleria dels que cal destacar-ne el registre unificat de maltractaments o de sospites, els cinc equips d'atenció urgent les 24 hores de tots els dies de l'any arreu del territori per a suport als hospitals que puguin rebre un infant que hagi pogut haver patit maltracte i els protocols bilaterals entre la Direcció General d'Infància amb Salut i amb Educació.
Finalment, vull tornar a fer referència al meu darrer escrit del mes de maig en el que també deia que des de la Conselleria continuaria treballant pel meu poble, Molins de Rei. En aquest petit balanç que ara faig en el meu blog, vull també deixar constància del treball fet en aquest sentit. Dues coses a esmentar principalment: el conveni signat amb l'Ajuntament per a la construcció d'una nova llar d'avis amb unes cent places de residència i trenta de centre de dia al Barri de la Granja i l'acord de cogestió (Ajuntament-Generalitat) del Casal-Cívic de Riera Bonet, que fins ara era només de gestió directe de Benestar i Família.

Des de primers de desembre, en prendre posessió el nou Govern amb el president Montilla al capdavant, fruit del pacte de l'entesa entre el PSC, ERC i IC, pel que la Conselleria de Benestar i Família ha tornat a mans d'ERC, he tornat assumir en el Parlament de Catalunya la responsabilitat de portaveu adjunta del Grup parlamentari socialistes-cpc. També he estat designada Presidenta de la Comissió de Salut i soc membre de les comissions de Benestar i Immigració, d'Afers Institucionals, de la Comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i de la Comissió d'Estudi de la Situació de les Persones amb Discapacitat, espais des d'on continuaré treballant per a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Fins aviat!

LES PRIMERES IMPRESIONS COM A CONSELLERA

Aquests dies he anat molt atabalada i no tingut temps d’escriure res. Com ja sabeu, el passat 15 de maig vaig prendre possessió com a consellera de Benestar i Família de la Generalitat i des d’aleshores he anat de bòlit.En aquests dues setmanes m’he dedicat a reorganitzar el departament i a prioritzar les polítiques que portarem des d’ara i fins la convocatòria de les eleccions autonòmiques. M’he proposat tres grans objectius: incrementar el suport i la col·laboració amb els municipis pel que fa a les polítiques socials ja que es tracta de les administracions que tenen un contacte més directe amb les inquietuds dels ciutadans; millorar l’eficàcia del sistema de prestacions econòmiques de caràcter social per tal que es tramitin de forma ràpida i eficaç, i intensificar la política dirigida a la protecció dels menors.Com podeu imaginar, han estat jornades molt intenses plenes d’entrevistes amb el personal, reunions de coordinació, inauguracions de jornades, assistència a actes i entrevistes en els mitjans de comunicació. I a més, ara s’acosta la campanya del referèndum i seran molts els actes, tant institucionals com del partit, en què hauré de participar.Malgrat la intensitat d’aquestes jornades, he de dir que estic molt contenta. Poder treballar pel Govern de Catalunya en l’àmbit de les polítiques socials es una gran satisfacció per mi. No obstant, la feina encomanada m’obliga a deixar l’acta de regidora de Molins de Rei. No us penseu, però, que abandonaré la política local perquè puc seguir treballant en favor del poble des de altres responsabilitats com es el cas de la conselleria.M’estimo massa Molins de Rei com per desentendre’m ara que tinc unes altres responsabilitats. I una cosa heu de tenir ben clara: per mi no es menys important ser alcaldessa del meu poble que consellera de la Generalitat.Ah! I com que he estat molts dies sense actualitzar el meu bloc, hi he posat diverses fotos d’algunes de les coses que he fet (la presa de possessió al Palau de la Generalitat, la foto del Govern complert, la inauguració de la XV Setmana cultural de La Mina i l’acte de presentació de la Fundació de l’Alzheimer de Catalunya.

HA AGRADAT LA NOVA PLAÇA DEL MERCAT? Article publicat al Casa de la Vila

Escric aquest article l’endemà de Sant Jordi i, per tant, l’endemà de la inauguració de la nova Plaça del Mercat. Espero i desitjo que quan aquest article es publiqui algunes de les mancances que ara te la plaça estiguin arreglades o en vies d’arranjament.
Sempre he pensat que inaugurar una obra quan no està acabada no és una bona política, doncs la única cosa que s’aconsegueix són encara més detractors.
La nova plaça del Mercat ja ha estat batejada el mateix dia de la seva inauguració com “el cementiri” o com “la plaça dels nínxols”. Aquests són dos noms que molts varem poder escoltar, donat que la gent s’ho anava passant de boca a orella. En vaig sentir algun més que prefereixo no escriure. Caldria preguntar-se si aquests noms només són el fruit de l’imaginari popular com a conseqüència del fet que es va haver de córrer molt per a acabar l’obra a darrera hora i que el dia de Sant Jordi hi faltaven encara massa detalls pendents.
Si les plantes s’haguessin plantat amb més dies d’antelació i per tant estiguessin més arrelades i més crescudes, si tots els frontals dels grans pilons de ciment estiguessin dissimulats i tapats amb bancs i amb fusta, si no hi haguessin tantes rajoles del paviment mal posades, si la barana de vidre dels costats de la rampa de l’entrada de l’aparcament hagués estat tota acabada en comptes de la xarxa provisional que hi havia, si el pedrís inferior d’aquesta barana no estigues sense acabar i amb els totxos encara a la vista, si la zona de jocs infantils fora alguna cosa més que un petit sorral, etc. etc., hauria fet més goig? Hauria agradat més a tothom? Se l’hagués batejat igualment com el cementiri o la plaça dels nínxols?
Espero i desitjo que quan tot això s’hagi arranjat puguem mirar-nos-la tots amb uns altres ulls i agradi a més gent. Ho espero i ho desitjo perquè la Plaça del Mercat és el cor mateix del centre de la vila. No sé si que agradi més serà del tot possible, ja que probablement s’ha volgut posar moltes coses en un mateix espai que no deixa de ser limitat.Potser la plaça del Mercat no donava per tant. Potser no hi havia suficient espai per a posar-hi jocs per la canalla (tal i com ha quedat, els nens i nenes hi hauran d’entrar per torns rigorosos), per deixar-hi espai per a actuacions o per a sardanes, perquè hi puguin passar els cotxes a les hores que s’obri el trànsit, per encabir-hi la rampa d’entrada i sortida del pàrquing, per tenir espais d’ombra a on seure i per a posar-hi taules i cadires de bar. Potser una cosa és la participació i una altra és voler acontentar tothom, voler tenir una mica de tot i res del tot.
Espero i desitjo que, amb el temps i els detalls, la Plaça del Mercat acabi sent millor.

Quin és el veritable Josep Piquè?

Foto Juan Manuel Prats (publicada avui a El Periódico)
Peu de foto: "Tertulia De Madre e Iceta hablan con Enrique Curiel (derecha) y Carmen Figueras, ayer en el Senado".



Aquesta vegada, en el Senat, a més de ser membre de la Comissió mixta, també soc membre de la Ponència que ha d’elaborar l’informe sobre la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ahir a la primera sessió de la Ponència varem rebutjar el “veto” del PP al nou Estatut.

Sorprenent Josep Piqué! Sorprenent quan ahir va fer la defensa del “veto” en nom del grup parlamentari popular a la Ponència. Pels arguments que donava, semblava que estiguéssim escoltant parlar Acebes, Zaplana o Rajoy, més que no pas Piqué. No semblava que el Josep Piqué que parlava fos el mateix que es va intervenir en el Ple del Parlament de Catalunya a finals de setembre quan es va aprovar l’Estatut.

Piqué va esgrimir ahir els arguments més rancis del Partit Popular en contra del nou Estatut. Per ell no hi ha altra nació que Espanya, va afirmar que s’introdueix una clara discriminació del català en el mon oficial i en l’àmbit públic. Va dir que amb ell, com a català, li repugna intel·lectualment tenir drets i deures diferents dels de la resta dels espanyols, fent així burda demagògia sobre el capítol I de drets i deures i cercant l’enfrontament entre Catalunya i la resta d’Espanya. Va dir, textualment, que li semblava insòlit que fonamentem drets i institucions en uns “suposats” drets històrics. És que potser no tenim una llengua pròpia i una cultura pròpia? Que potser no tenim un dret civil català? Que no tenim unes institucions pròpies i històriques,....?

Sembla mentida que sigui la mateixa persona el Piqué que ens parla a Catalunya i el que ens parla des de Madrid. La pregunta que cal fer-nos és: Quin és el veritable Josep Piqué? És el que participa i aporta suggeriments en el tràmit de la ponència al Parlament de Catalunya o bé és el “destroyer” que varem pogut veure ahir tant a la Comissió com a la Ponència en el Senat?

El tractament del Referèndum de l’Estatut per part de TV3 i Catalunya ràdio.

Avui al Parlament, a la sessió de la Comissió de control de l’actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, els cinc grups parlamentaris hem preguntat pels criteris informatius que s’ampraran amb relació al proper referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i he estat jo mateixa la que he fet la intervenció en nom del meu grup.

Prèviament, la setmana passada el president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya va comparèixer a la mateixa comissió i ens va presentar als diputats i diputades un document de “Directrius i recomanacions del CAC sobre la informació relativa al referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia” i jo n’he fet avui referència.

En la meva intervenció he dit principalment que l’Estatut s’ha d’explicar. Que els mitjans audiovisual públics han de complir prioritàriament aquesta missió, la d’explicar i d’informar amb neutralitat i donant elements als ciutadans per a decidir lliurement la seva posició davant de la consulta. Val a dir que, en aquest sentit, tenim tots plegats molta experiència en campanyes electorals i poca en referèndums. D’altra banda, cal distingir entre el paper dels mitjans de comunicació en el període previ a la de promulgació del decret de convocatòria del Referèndum, del període posterior, és a dir, el període estrictament de campanya electoral.

En les àmplies respostes del director general, Joan Majó i dels directors de la televisió i de la ràdio, Francesc Escribano i Oriol Sarsanedes respectivament, ens han manifestat la intenció de portar a terme com a tasca fonamental la d’explicar el nou Estatut i com a segona tasca servir a la pluralitat de totes les veus sense aportar-hi criteris personals per part dels professionals del mitjà. TV3 te previst elaborar i emetre una desena de vídeos explicant els continguts bàsics de l’Estatut, d’emetre entrevistes als actors polítics del nou Estatut, d’especialistes rigorosos i de la societat civil. A la vegada es programaran debats de les cinc forces polítiques representades al Parlament i espais d’entrevistes similars.

S’ha parlat de pluralitat, d’imparcialitat dels professionals, d’informar i d’explicar. Tots hem reconegut que no és una tasca fàcil i que segurament la mateixa acció la valorarem de manera diferent des de les diferents opcions polítiques. Així, en Joan Majó, ha dit que no és fàcil, i també ens ha demanat que no li posem més difícil, tot reconeixent que al final segurament ningú quedarà del tot content.

Majó ha dit que explicar és més que informar i que valorar és més que explicar i que informar. Ell entén que el repte és el d’explicar i informar i així donar finestres perquè els ciutadans valorin. Tot i així, ha dit que cal anar molt en compte en les explicacions que puguin amagar valoracions. Hi estic d’acord.

Aquest tema serà controvertit donat que hi ha posicions polítiques diverses: el si i el no, o fins i tot pot haver-hi el si crític, el vot en blanc, el vot nul (esperem que no) i l’abstenció. La Junta Electoral, d’altra banda, també hi dirà la seva pel que fa als blocs electorals. De ben segur que en seguirem parlant.

Podem definir només els usos de la Federació Obrera?

Article publicat al Casa de la Vila del mes de març (butlletí de l'Ajuntament de Molins de Rei)

Podem definir només els usos de la Federació Obrera?

L’Ajuntament ha engegat un procés de participació per a definir els usos de la Federació Obrera. El nostre grup hi participa, com no pot ser d’una altra manera, però hem alertat internament i públicament de la incoherència que pot comportar el fet de decidir l’ús d’aquest equipament tan emblemàtic per a la nostra vila, sense tenir alhora en compte el conjunt de necessitats que tenim pel que fa a equipaments públics i sense comptar per això amb els altres edificis de patrimoni municipal –Palau dels Requesens i Molí- per als quals també cal definir el seu destí. Per altra banda, creiem que en aquesta visió global també s’han de valorar els usos de Ca n’Ametller (que ara és una mica tot i res del tot) i comptar amb els equipaments del Foment, la Joventut i l’Agrupa (que encara que siguin privats són per a l’ús social i cultural).

Quan alguns de nosaltres anem a pobles i ciutats veïnes i veiem els nous equipaments biblioteca, que atrauen gran nombre d’usuaris, majoritàriament gent jove, que són equipaments culturals polivalents, que permeten l’ús generalitzat de les noves tecnologies i dels mitjans audiovisuals, que tenen sales i espais per a l’organització d’activitats, xerrades o reunions, ens adonem que, tot i l’esforç que fa el personal de la nostra biblioteca, aquesta té moltes limitacions i no aguanta la comparació.

D’altra banda, al centre vila hi ha una gran mancança, coberta només en una petita part pel Casal d’avis de la Caixa del Penedès. Es tracta d’un centre cívic i casal d’avis, per a activitats diverses dirigides a la gent gran -i a la no tan gran- com tenim a la Riera Bonet. Un equipament amb espais on es puguin organitzar cursos molt diversos, obrir les portes a Internet, balls i festes, sales per escacs, dominó o les cartes, per a les labors, per a petar la xerrada..... Un espai polivalent a on les entitats de la vila hi puguin muntar les seves activitats. D’equipaments com aquest, se n’han anat fent forces al llarg dels darrers anys a moltes poblacions del Baix Llobregat.

També la gent jove de Molins de Rei necessita espais propis, que se’ls puguin organitzar i gestionar a la seva manera. Espais que els permetin muntar activitats segons les seves inquietuds i voluntats. Espais també polivalents que puguin perdurar en el temps i ser útils per a les successives generacions de jovent que vagin venint.

Aquestes són alguns dels usos que a mi se m’acut que se li podria donar a la Federació Obrera, com també pensa molta altra gent, suposo. N’hi hauria d’haver més, de ben segur. Ara be, com deia al començament, tot i que és bo que es facin processos participatius, fa certa por que caiguem en el parany de voler solucionar en un sol edifici totes aquestes mancances a la nostra vila que tantes vegades uns i altres ciutadans trobem a faltar.

Aquest és un perill que correm si definim els usos de la Federació Obrera sense planificar a l’hora quin serà el destí dels altres edificis que he esmentat. És per això que els socialiste, en el nostre programa electoral hi portàvem el compromís d’iniciar, en el termini màxim d’un any des de les darreres eleccions municipals, un procés de participació per definir un pla de tots els equipaments alhora.

En referència a la vaga de metges

Article publicat a El Far (El Periódico) el 31-3-2006

Al Baix Llobregat hem patit durant molts anys la manca d’inversió, tant en equipaments com en recursos personals, dels anteriors Governs de la Generalitat en temes de salut.

Varem arribar a tenir metges amb més de 3000 pacients cadascun. Hi havia centres d’atenció primària que tenien esperes per a ser visitat pel teu metge de capçalera d’entre 5 i 10 dies. El panorama heretat pel nou Govern pel que fa als centres hospitalaris tampoc era millor.

En només dos anys, la Conselleria de Salut, ha desencallat el projecte i ha licitat l’obra del nou Hospital del Baix Llobregat (feia més de vint anys que el reivindicàvem). S’està portant a terme una gran inversió a l’Hospital de Bellvitge, l’Hospital de Viladecans serà ampliat com també l’Hospital de Martorell i s’està fent el projecte d’un nou Hospital a Sant Boi de Llobregat que tindrà una àrea materno-infantil.

En atenció primària el canvi ha estat encara més ràpid. El primer any ja es va endegar un Pla de Xoc per a incrementar considerablement les plantilles tant de metges com d’infermeria. S’està dotant els ambulatoris de molta més capacitat per a fer determinades proves i evitar anar a l’hospital. A Sant Vicenç dels Horts i a Sant Andreu de la Barca, centres d’altra resolució (hospitals lleugers) amb especialistes i capacitat per a fer petites intervencions.

Aquestes són només alguns exemples de tot el que s’està millorant. És cert que partíem d’una situació de molta tensió pels professionals de la salut, però els problemes s’han abordat i s’estan solucionant. De ben segur que és difícil fer front a la gran demanda que hi ha, però, crec sincerament que, per primera vegada, tenim un Govern que afronta els problemes i els està resolent.

El dibuix és de l'amic Manel Ferré

Article "Llars d'infants, una prioritat", publicat a El Punt el 20/3/2006

Encara recordo molt bé quan, al febrer de 1999, l´aleshores conseller d´Educació, Xavier Hernández, es va treure un conill de la màniga durant un Ple al Parlament sobre política educativa, i va prometre que promouria en un període de sis anys la creació de 30.000 places d´educació de 0 a 3 anys. Una oferta sense cap planificació, cap compromís amb els ajuntaments com a administració corresponsable, cap previsió pressupostària i, per tant,sense cap garantia de compliment. Faltaven pocs mesos per les eleccions i s´havien de fer promeses en un tema en què ja es portava molt de retard i la demanda era cada vegada més gran. Ha estat el Govern de Pasqual Maragall qui ha fet realitat les 30.000 places de llar d´infants. Ara, transcorreguts 7 anys des d´aquell debat, el Govern de la Generalitat sí que ha fet el Mapa de Llars d´Infants i els acords amb els ajuntaments. Només en un any, 264 consistoris de Catalunya ja s´han compromès a crear el 75% de les 30.000 places previstes. I això és així perquè la Generalitat finança la inversió inicial i també el manteniment i funcionament tant de les places noves com de les ja existents. És un esforç molt important el que es fa, en col•laboració amb els ajuntaments, per a donar resposta a la necessitat de tantes i tantes parelles arreu de Catalunya que necessiten d´aquest servei per poder fer compatible tenir fills amb la seva activitat professional.La política educativa ha fet un gran gir des de l´arribada del govern catalanista i d´esquerres al Govern. No en va Maragall va fixar-se com a màxima Educació, Educació i Educació. Perquè un país que vulgui innovar, ser un país amb ambició, ha de tenir l´educació com una prioritat. El Govern ha fet una clara aposta per la qualitat. Només algunes dades: es van crear 2.200 noves places de professorat a l´inici del curs 2004-2005 i s´han convocat 3.680 places d´oposicions tan a primària com a secundària; s´han fet inversions noves construccions i ampliacions en 152 centres, s´han posat en marxa 63 nous centres escolars aquest curs 2005-2006; es preveuen 370 actuacions constructives i de millores per aquest curs, amb una inversió final de 520 milions d´euros; i s´han pogut eliminar 112 barracons. L´objectiu més important és, però, la qualitat! Les propostes que estan sobre la taula del Pacte Nacional de l´Educació així ho demostren. D´aquestes mesures, cal destacar la de la sisena hora diària a la primària. És una mesura sense precedents per a la igualtat de condicions entre la escola pública i la concertada. Una dada: aquesta sisena hora significarà que quan els nostres fills surtin de l´escola als 12 anys per anar a l´Institut hauran fet un nombre d´hores lectives equivalents a tot un curs més. Serà com haver fet un curs més a la mateixa edat! Queda demostrat, amb tot això, que el sistema educatiu català es podria haver millorat durant els 23 anys de govern de CiU, perquè hi havia prou diners per fer-ho -nosaltres els hem trobat. La qüestió és si l´Educació estava entre les prioritats de Pujol i els seus consellers d´Ensenyament, si realment el tema els preocupava o si només l´usaven per fer anuncis electoralistes. És evident que només el volien per tenir alguns titulars de tant en tant, com va passar amb la promesa del conseller Hernàndez, que ell mateix va acabar matisant –quatre mesos més tard, va dir que aquestes 30.000 places no serien totes públiques-, va delegar en els ajuntaments –podeu crear tantes places com volgueu, sempre que les pagueu vosaltres, va venir a dir- i finalment va acabar deixant el tema en un calaix, en un racó on això de les escoles bressol li fes poca nosa a ell i a la resta del govern de CiU.