Ja fa temps que l’accés a l’habitatge apareix com una de les principals preocupacions dels catalans en els baròmetres d’opinió, gairebé sempre la primera. Cada vegada són més les famílies, les persones, que tenen dificultats per accedir, rehabilitar o poder pagar l’habitatge. Els darrers deu anys han estat marcats per una forta inflació dels preus del mercat immobiliari, en extraordinària discrepància amb l’evolució dels salaris. Així, si entre el 1997 i el 2006 els salaris mitjans s’han incrementat en un 30%, en el mateix període els preus mitjans dels habitatges han sofert un increment del 245%
La situació és veritablement preocupant i és per això que el Govern Montilla ha abordat amb fermesa aquesta problemàtica des del primer moment. De fet, no és fins a l’arribada del tripartit del president Maragall que es fan polítiques d’habitatge a Catalunya – convenis per a construcció d’habitatges de lloguer protegit per a joves i per a gent gran, Pla pel dret a l’habitatge, Pla de Sòl 2005-2010, entre d’altres -. Els Governs anteriors, els del president Pujol, es van limitar a redistribuir les minses dotacions que es rebien de Madrid. Recordo, fins i tot, que en una sessió de control de l’acció de Govern, el president Pujol va dir que no es feien polítiques de suport al lloguer per als joves perquè els joves no volien llogar, que el que volien era únicament comprar. Una visió més que sesgada de la realitat! És evident que si el preu del lloguer està a l’alçada de la quota d’una hipoteca, ningú no voldrà llogar. Del que es tractava, i es tracta, és que el lloguer sigui veritablement una opció per a l’emancipació, com ho és a la majoria dels països europeus.
El Govern del president Montilla ha posat sobre la taula una proposta de gran pacte per l’habitatge a Catalunya. Un pacte que vinculi totes les administracions Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals) amb normatives, pressupostos, estratègia i planificació; l’empresa privada (promotors, constructors, agents immobiliaris, entitats financeres) amb compromisos per a la fixació de condicions de mercat, preus, tipus d’interès, etc; i els agents socials (sindicats, entitats sense finalitat de lucre i col·legis professionals). Un pacte que també s’ha ofert al principal grup de l’oposició, Convergència i Unió.
En els propers dies caldrà veure quina és la voluntat real de CiU en aquest sentit. Duran Lleida ha dit recentment que la seva prioritat està en els problemes de la gent i que vol deixar de banda propostes sobiranistes. A la vegada, Artur Mas, ens parlava de refundar el catalanisme i Felip Puig de portar al Parlament una proposta per l’autodeterminació. Les desavinences internes de la coalició són més que evidents i la rancúnia de Mas vers el president Montilla encara ho és més. Aconseguirà Duran Lleida, candidat per a les properes eleccions generals, que CiU actuï per una vegada en benefici dels interessos veritables dels ciutadans i es vinculi al pacte nacional per l’habitatge? Tan de bo que sí.
La situació és veritablement preocupant i és per això que el Govern Montilla ha abordat amb fermesa aquesta problemàtica des del primer moment. De fet, no és fins a l’arribada del tripartit del president Maragall que es fan polítiques d’habitatge a Catalunya – convenis per a construcció d’habitatges de lloguer protegit per a joves i per a gent gran, Pla pel dret a l’habitatge, Pla de Sòl 2005-2010, entre d’altres -. Els Governs anteriors, els del president Pujol, es van limitar a redistribuir les minses dotacions que es rebien de Madrid. Recordo, fins i tot, que en una sessió de control de l’acció de Govern, el president Pujol va dir que no es feien polítiques de suport al lloguer per als joves perquè els joves no volien llogar, que el que volien era únicament comprar. Una visió més que sesgada de la realitat! És evident que si el preu del lloguer està a l’alçada de la quota d’una hipoteca, ningú no voldrà llogar. Del que es tractava, i es tracta, és que el lloguer sigui veritablement una opció per a l’emancipació, com ho és a la majoria dels països europeus.
El Govern del president Montilla ha posat sobre la taula una proposta de gran pacte per l’habitatge a Catalunya. Un pacte que vinculi totes les administracions Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals) amb normatives, pressupostos, estratègia i planificació; l’empresa privada (promotors, constructors, agents immobiliaris, entitats financeres) amb compromisos per a la fixació de condicions de mercat, preus, tipus d’interès, etc; i els agents socials (sindicats, entitats sense finalitat de lucre i col·legis professionals). Un pacte que també s’ha ofert al principal grup de l’oposició, Convergència i Unió.
En els propers dies caldrà veure quina és la voluntat real de CiU en aquest sentit. Duran Lleida ha dit recentment que la seva prioritat està en els problemes de la gent i que vol deixar de banda propostes sobiranistes. A la vegada, Artur Mas, ens parlava de refundar el catalanisme i Felip Puig de portar al Parlament una proposta per l’autodeterminació. Les desavinences internes de la coalició són més que evidents i la rancúnia de Mas vers el president Montilla encara ho és més. Aconseguirà Duran Lleida, candidat per a les properes eleccions generals, que CiU actuï per una vegada en benefici dels interessos veritables dels ciutadans i es vinculi al pacte nacional per l’habitatge? Tan de bo que sí.
Article meu publicat al Singular Digital el 4 de setembre e 2007
