El canvi a la direcció de PP: una mala notícia pels catalans

No sé per què em sembla que el canvi de la direcció del Partit Popular a Catalunya no és una bona notícia a la política catalana.

Si el PP de Piqué podia tenir elements de més centralitat i, fins i tot, elements de més bones maneres, el PP de Daniel Sirera serà ben diferent. Sirera és un diputat punyent, que no té manies a l’hora d’utilitzar formes molt més agressives, truculentes fins i tot. Només cal recordar intervencions seves al Parlament de Catalunya, en les que no dubta de fer-se ressò de les informacions d’alguns mitjans de comunicació interessats o de notícies no fonamentades. Sirera no té problema per utilitzar mecanismes poc ortodoxes –fins i tot aparèixer en el faristol del Parlament amb un “kubotan”, aquell punxó defensiu que utilitzen els cossos policials- per erosionar el Govern.

M’agradaria equivocar-me, però molt em temo que a Catalunya el PP es radicalitzarà de ple en els mesos vinents, amb la vista posada a les eleccions generals. El seu discurs serà el de la inseguretat, que lligarà inevitablement amb la immigració, fent un totum revolutum.

“Tots els ajuts socials són pels immigrants, la inseguretat al carrer és per culpa de la immigració, els socialistes el que volen són papers per tothom, la policia no fa be la seva feina....”, sentirem dir al PP. I aquest és un discurs molt semblant al de l’extremadreta francesa, ple de demagògia, que només porta a la crispació i al deteriorament de la convivència.

Si a tot això hi afegim el discurs anti-Estatut de Catalunya, el discurs més que demagògic sobre el suposat afebliment del castellà a casa nostra i la utilització de la política antiterrorista com a arma electoral, que són els eixos bàsics del PP a Espanya, tenim ben preparats els plats que haurem de menjar-nos el propers mesos també a la política catalana.

Amb en Josep Piqué, el PP de Catalunya era més moderat i més sensat que el PP d’Espanya. El Partit Popular de Piqué era prou diferent del de Zaplana, Acebes i Rajoy. Ara el PP de Catalunya serà el de Sirera, Zaplana, Acebes i Rajoy. Serà el de la crispació, el del tot si val per aconseguir guanyar el Govern d’Espanya, el del tot si val encara que sigui en detriment de la convivència i la cohesió territorial i social. És una veritable llàstima!

Article meu publicat ahir al Singular Digital

Olé Chacón, Olé Zapatero!

La darrera setmana ha estat la d’una cadena d’encerts del president Zapatero, que ens ha omplert de satisfacció a molts catalans i catalanes.

En primer lloc per com va afrontar el debat de política general al Congrés dels Diputats, per com va connectar amb els problemes que afecten a la gent i per com va combatre les postures cada cop més retrògrades i allunyades de les necessitats dels ciutadans del cap de l’oposició, Mariano Rajoy.

En segon lloc, pels compromisos que va assolir. Compromisos socials, per donar resposta inquietuds i angoixes reals. Compromisos per a la construcció de l’Espanya plural. I, en especial, el compromís del traspàs del servei de Rodalies de Renfe a la Generalitat de Catalunya, el mes de gener del 2008. Val a dir que en aquesta qüestió és veritablement patètica l’actitud de CiU, que trasllueix el sentiment de frustració i de fora de joc que han de sentir els seus membres en aquests moments. Volen apuntar-se tot el mèrit quan, en realitat, no en tenen cap. El fet que el president Zapatero ho anunciés en una intervenció en resposta del Sr. Duran no significa res més que això. És evident que si no hi hagués un treball intens previ com el que ha fet el Govern de la Generalitat en les negociacions amb el Govern de l’Estat, no s’hagués pogut llançar aquesta promesa. Així li va fer saber Zapatero a Duran quan aquest li demanava més concreció sobre el traspàs. Serà en la comissió bilateral prevista per la setmana que ve, i en totes les negociacions que caldrà seguir fent, on es concretarà el traspàs de Rodalies, que, cal dir-ho amb contundència, és una notícia excel·lent per Catalunya.

I en tercer lloc i no menys important des del meu punt de vista, la remodelació del Govern. Carme Chacón és la nova Ministra d’Habitatge! Una socialista catalana, jove, ben preparada, amb una gran capacitat política i de treball, amb empenta i amb força, amb experiència en el mon municipal com a regidora que va ser de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat i amb vuit anys experiència com a diputada i amb la talla política demostrada en tots els àmbits i en especial com a vicepresidenta primera del Congrés. És ja la segona representant dels socialistes catalans en aquest Govern de l’Estat.

Zapatero ha fet una remodelació de Govern que dóna una idea clara de les seves prioritats en aquest darrer període de legislatura. Prioritats com l’habitatge -principal preocupació dels ciutadans- amb el nomenament d’una persona de la seva màxima confiança; el desplegament dels estatuts autonòmics, amb el canvi del titular del Ministeri d’Administracions Públiques; la salut i la seva vessant de recerca i d’innovació –competències que conserva l’Estat- amb el nomenament del científic Bernat Soria; i la Cultura per a donar un nou impuls a la creació artística i cultural del país. Tot això sense oblidar tot el camí recorregut des del març de 2004, i el que s’està fent, en temes tan cabdals com els de la garantia dels drets i llibertats dels ciutadans o el desenvolupament del sistema protector d’atenció a la dependència.

Article meu publicat al Singular Digital el passat 10 de juliol

ENHORABONA, CARME!

La Carme Chacón és ja la nova Ministra de Vivenda i d’Urbanisme!

Estic molt i molt feliç! Ja li vaig poder dir directament a la Carme el divendres al matí, en saber-se la notícia. Crec fermament que serà una gran Ministra!.

Zapatero l’ha encertat de ple. L’habitatge és la principal preocupació dels ciutadans en aquests moments, a molta distància d’altres problemes. Posar al capdavant d’aquest ministeri a una persona jove – que connecta en aquest sentit amb les necessitats de la gent jove-, ben preparada i molt capaç, una dona amb molt d’ímpetu i força, capaç de comunicar i de fer pedagogia, una bona negociadora, és un gran encert. La seva sensibilitat vers les competències autonòmiques i municipals serà també, en aquest sentit, un valor afegit molt necessari per tal d’ajuntar els esforços de totes les administracions per afrontar el difícil problema de l’habitatge al nostre país.

Conec la Carme des de fa molts anys, no podria dir exactament quants. A banda d’haver parlat anteriorment amb ella vàries vegades tant a les reunions del PSC del Baix Llobregat, com a reunions del carrer Nicaragua, recordo molt especialment una vegada que varem quedar a dinar plegades a Esplugues. Ella acabava de ser nomenada regidora d’Hisenda a l’Ajuntament d’Esplugues, i com que jo ho havia estat vuit anys a l’Ajuntament de Molins de Rei i, en aquells moments, estava encara al Congrés dels Diputats, em demanava consell. Era l’estiu del 2005. Llavors ja em va impressionar per la seva maduresa a pesar de la seva joventut. De veritat que vaig pensar que arribaria molt lluny.

Cinc anys després va anar al Congrés dels Diputats. Jo estava al Parlament de Catalunya. Hem compartit moltes coses en tots aquests anys: a la comarca, a l’executiva nacional, a reunions i més reunions de partit per a elaborar programes, per estratègia, conferències, congressos,.. Però per sobre de tot puc dir amb tota convicció que, en aquests anys, ens hem fet amigues. Una amistat la nostra que la dóna el compartir maneres de ser, conviccions polítiques d’esquerres i el convenciment que la política serveix per fer-nos tots plegats millors cada dia, per canviar les expectatives de futur de la gent, per millorar la vida de tots i, per damunt de tot, per a garantir la igualtat d’oportunitats. Per això hi estem i per això hi dediquem tants esforços personals i tantes hores.

La Carme ha arribat molt lluny i jo n’estic molt contenta. L’aprecio i l’estimo en tot el que val, que és molt, i estic del tot convençuda que serà una gran Ministra del Govern d’Espanya. De la mateixa manera, també estic segura que seguirà sent la gran dona que és. Una bona persona, amiga dels seus amics, oberta i senzilla.

ENHORABONA CARME!

CDC i UDC perden el nord... i el temps

Escolto a la ràdio que a mitjans de juliol, CDC i UDC culminaran les negociacions per decidir com es presenten a les properes eleccions generals. Els queden tres setmanes per decidir si Duran serà el candidat amb una campanya dissenyada per ell mateix, si el candidat Duran farà la campanya que li imposi David Madí, si Duran farà campanya per UDC i Mas farà campanya per CDC...

Tot això, però, no impedeix que ja parlin de pactes postelectorals i arribin a dir que negociaran amb Zapatero formar part del govern d’Espanya amb els socialistes i treure del poder als socialistes catalans, des de Madrid. Fer hipòtesis d’escenaris per a després d’unes eleccions que no estan ni convocades és agosarat. Però fer volar la imaginació i dir que aniràs a Madrid per treure els sociates de la Generalitat (principal institució catalana, recordem-ho) és símplement ridícul, en un partit que se suposa sobiranista i defensa l’autodeterminació. Així doncs, l’autodeterminació que defensa CiU passa per anar a Madrid a implorar que el president del govern espanyol se salti el Parlament de Catalunya i nomeni president del govern català qui vulgui? I després diran que nosaltres depenem del PSOE.

Sigui com sigui, entre les picabaralles internes i les elucubracions sobre escenaris postelectorals, CiU va perdent el temps. Perden el temps que haurien de dedicar a treballar pels catalans i les catalanes. El temps que hauríen de dedicar a fer propostes sobre el servei de rodalies de Renfe. Sobre l’aeroport. Sobre els serveis socials. Sobre l’escola. Sobre la sanitat pública. Sobre les biblioteques. Sobre les universitats. Sobre l’atur. Sobre el preu dels pisos.

Sobre tots aquests temes, opten per la sortida fàcil: criticar per criticar. Diran que se suposa que el Govern ja s’hi dedica, a tot això. I, en efecte, s’hi dedica. Però seria més útil per al país que l’oposició es posés les piles. Però és clar, entre baralles i elucubracions, no els queda temps per ser útils.

Article meu publicat ahir 26 de juny al Singular Digital

Una llei per tots els infants i adolescents

El passat divendres vaig participar en un debat organitzat per l'Associació Diomira, en el marc de les II Jornades sobre infància i adolescència a Catalunya, enguany sota el títol "Reflexions a l’entorn d’un Pacte per la infància i l’adolescència a Catalunya".
Prèviament a la celebració de les jornades, Diomira va editar la publicació especial Temes Clau "Infants i adolescents", com a material de suport de les jornades. Transcric a continuació l'article que va constituir la meva aportació:

La infància i l’adolescència han d’esdevenir una veritable prioritat de l’agenda política. Tant l’actual Govern de la Generalitat com l’anterior s’han implicat en la defensa dels seus drets.

En l’àmbit legislatiu, els socialistes proposem l’elaboració i aprovació d’una Llei d’atenció als infants i adolescents i de l’exercici dels seus drets i responsabilitats, sota les premisses establertes en el document elaborat l’any 2006, fruit d’un treball compartit i d’un procés participatiu amb més de cinc-cents professionals, d’entitats i un grup d’experts.

Aquesta ha de ser una llei que tingui com a veritables destinataris a tots els infants i adolescents. Ha de referir-se a la globalitat de la seva vida i ha de proposar formes d’atenció integrades, a partir de recursos i serveis professionals, planificats i de qualitat. Ha de ser una norma que aporti criteris d’interpretació i intervenció en clau d’infància a les altres normes (com la Llei de Serveis Socials o una futura llei d’Educació). Els infants són subjectes actius de drets i han de poder reclamar de les administracions l’atenció i ajudes que necessiten per evitar que els seus drets siguin vulnerats.

Ha de quedar clar que els infants i adolescents han de rebre la resposta adequada en tant que infants i no únicament en tant que desemparats, transgressors o amb dificultats de convivència. Es tracta d’un col·lectiu que ha de rebre atencions diferenciades dels poders públics, amb moltes diferències en funció de l’edat o de l’entorn, quins membres tenen dret a ser tractats com a persones completes i no com a projectes amb futur però sense present.

La nova llei haurà d’obligar a cercar respostes en l’entorn pròxim (planificar els recursos en funció del territori) i ha de reconèixer el nucli familiar com a context educatiu primordial. Cal treballar sempre en primer lloc perquè les famílies puguin educar els seus fills i filles i els puguin proporcionar els estímuls educatius que necessiten. El criteri preventiu esdevé també essencial.

Caldrà distingir quatre situacions: la de tota la infància (la garantia dels seus drets), la d’aquells que veuen vulnerats els seus drets per manca de condicions i estímuls per al seu desenvolupament i socialització, les situacions de risc en les que s’ha d’actuar introduint elements de protecció i ajuda, i les situacions de desemparament (vulneració greu en les que inevitablement s’ha de modificar la pàtria potestat i l’administració ha de passar a exercir la tutela).

La llei establirà els tipus d’actuacions necessàries per al compliment de la Convenció dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides i la garantia dels drets que se’n deriven:

Els drets i llibertats civils. Tot el que té a veure amb el dret a la informació, la llibertat de pensament i consciència, la participació d’infants i adolescents en les decisions de la comunitat....

Els drets relacionats amb la vida en família. La llei haurà de preveure propostes per capacitar i responsabilitzar les persones adultes del nucli familiar en l’educació dels seus fills. També la complementarietat i la suplència de diferents recursos, com ara les famílies complementàries o l’acolliment familiar, com a formes de suplir els dèficits que les famílies originàries no poden donar. Els drets dels infants en les situacions de ruptura dels nuclis familiars.

Els drets relacionats amb el benestar i la salut, com el dret a rebre els estímuls bàsics de cada etapa evolutiva, la definició d’actuacions preventives o com la necessitat de que el sistema de salut i els seus professionals adeqüin les seves pautes d’actuació a la diversitat infantil.

El dret a una educació global, més enllà del nucli familiar, la seva articulació amb l’educació en el context escolar atenent el dret de tots els infants a ser educats en entorns escolars diversos, integradors i normalitzadors.

La llei ha de descriure i donar carta de naturalesa al dret al joc, a l’educació en el lleure, a les actuacions educatives no escolars. Aquest és un àmbit que ha quedat històricament en terreny de ningú, sense regulació i sense una adequada consideració de la importància cabdal que té en la vida dels nostres infants.

Malauradament, alguns infants viuen en situacions de major risc, estan necessitats de mesures especials de protecció. Tots els infants corren el risc que es destrueixi el seu temps d’infància. Per això cal definir les claus per atendre els menors sols, refugiats o immigrats. Però igualment cal fixar criteris en relació al treball infantil socialment acceptat o altres formes de possible explotació indirecta (per exemple, en espectacles públics, publicitat, esports d’alt rendiment, etc).

No només vénen menors d’altres països a la recerca d’un futur diferent. També nosaltres incidim en les infàncies d’altres indrets, si més no perquè els afillem mitjançant l’adopció internacional. Igualment, som espectadors de les difícils i impossibles infàncies d’arreu del món. En aquest senti, pel que fa a l’adopció, cal fixar criteris clars per tal que la nostra intervenció en les infàncies d’altres països estigui basada en una lògica de la cooperació i en el coneixement de la realitat de la infància del país, de les seves necessitats, dels seus potencials i utilitzar l’adopció en la mesura que serveixi als seus infants, en la mesura que sigui la millor opció per ells.

Cal destacar també, i així creiem que ho ha de fer la futura llei, la importància dels diversos tipus d’acolliment familiar. Voldria destacar que aquest tipus de recurs –entès com a famílies que ajuden a altres famílies- hauria de ser el nucli de les respostes que donem per compensar, suplir i restaurar les situacions deficitàries i de vulneració de drets d’una bona part de la infància que hauríem d’atendre per aquests motius.

Finalment, caldrà adequar els procediments per intervenir en les situacions de risc i en el desemparament.

L’abordatge de les situacions de risc s’ha de fer a partir de l’elaboració d’un pla de treball consensuat, de pactes i compromisos d’ajuda que els professionals estableixen amb la família.

La declaració de desemparament i l’adopció de la mesura protectora adequada caldria completar-la sempre amb un pla de treball amb la família, destinat a fer possible que recuperi les seves capacitats parentals. La protecció ha de suposar mesures per a l’infant i mesures per als seus adults.

La nova llei haurà de deixar molt més clara que no pas està ara l’obligatorietat de complir els terminis de cada actuació. El temps d’un infant, especialment a determinades edats, no és el d’un adult. L’establiment de terminis per oposar-se judicialment a les decisions protectores de l’administració esdevé essencial.

Entre les mesures que posteriorment, una vegada estudiada la situació, pot prendre l’administració està l’adopció. En l’actualitat, amb recursos en els diferents nivells judicials, sense limitacions de temps, els pares poden oposar-se dues vegades: en l’acolliment preadoptiu i en la constitució de l’adopció, i en tots dos casos encara poden seguir discutint la declaració de desemparament. Donat que es tracta de la mesura que genera major construcció de vincles per les dues parts i en què els canvis poden tenir efectes més greus, el que proposem és limitar en el temps l’oposició judicial a l’acte de declaració d’adoptabilitat. És a dir, a la decisió de l’administració de considerar adoptable el nen o nena. Acabat els recursos, els pares originals ja res tindrien a discutir i l’infant podria ser adoptat a tots els efectes.

Amb el ben entès, és clar, que protegir no és retirar infants de llars eternament inapropiades. És facilitar un altre entorn més positiu mentre treballem per fer competents els seus adults perquè tornin a ser capaços d’ocupar-se de nou del seu fill, sense oblidar que el temps ha passat i que les experiències viscudes per l’infant també han de condicionar la decisió.

Només hi ha dos bàndols possibles

La setmana passada la banda terrorista ETA va anunciar que tornaria a matar. Els terroristes han anunciat la fi de la treva com si, de fet, no hi haguessin posat ja punt i final el passat 30 de desembre amb la forta explosió provocada a la Terminal 4 de l’aeroport de Barajas. Aleshores van dir que continuava l’alto el foc, obviant així que la seva actuació macabre havia provocat la mort de dues persones.

Ara, just després de les eleccions municipals, ens amenacen amb el seu terror incomprensible, criminal i cruel. Tot i que aquesta amenaça estava latent des de l’atemptat de finals d’any, el que volen ara és tornar a posar la por al cos a polítics, jutges, advocats, periodistes, forces de seguretat i, de fet, a totes les persones que en poden ser, de manera indiscriminada, objectiu.

No hi ha absolutament res que doni justificació a aquest terror. Res que es pugui arribar ni tan sols a comprendre. Cap esser humà pot justificar el crim, com no l’hauria de justificar, en cap cas, cap força política en nom de d’independentisme o de l’autodeterminació o conceptes similars.

Només hi ha dos bàndols possibles: el dels terroristes -el dels criminals- i el de la resta de l’humanitat. Només hi ha dues opcions: el terrorisme o la pau. Qui no sigui capaç de veure això no pot representar ningú ni pot parlar en nom de ningú. Potser valdria la pena que tant el Partit Popular o fins i tot grups d’ultra dreta, com els partits abertzales o independentistes ho deixessin ben clar davant tothom.

Aquests dies hi he pensat molt i vull tenir un record per les moltes persones d’Euskadi, i també de la resta d’Espanya, que davant la pressió d’ETA, del seu anunci que tornarà a matar, han d’extremar les precaucions i necessiten més protecció. He pensat molt en el que això significa per tanta gent i, sobre tot, pel que significa per aquells que no només tenen por per la seva pròpia vida sinó pel mal o per les conseqüències que pugui comportar per la seva família.

Com deia abans, tot això només té una resposta: la de la pau, la de la unitat de tots contra el terroristes, sense fissures, la del seu aïllament i persecució fins acabar amb aquesta xacra. La unitat política i la unitat social contra els criminals d’ETA. No hi ha excusa que valgui!

Si el Partit Popular no acaba entenent i mostrant que el seu lloc està al costat de tots els demòcrates i no en aprofitar el terrorisme per guanyar vots o per derrotar el Govern, és que veritablement no mereix ser anomenat partit democràtic.

(Aquest és un article meu publicat ahir dimarts al Singular Digital)

l'abstenció la combatrem amb fets i no paraules

Són dies de valoracions dels resultats de les eleccions de diumenge passat. Ahir vaig fer una roda de premsa en nom del meu grup parlamentari després de la reunió de la direcció en que varem debatre sobre aquesta qüestió, sobre l'abstenció i sobre com combatre-la. També, i no menys important, del balanç dels primers sis mesos del Govern Montilla. Podeu trobar el resum enviat pel servei de premsa del grup clicant aquí. Els titulars són aquests:

“Els sis primers mesos de Govern confirmen que Montilla compleix els seus lemes, ´Fets, no paraules´ i ´Ningú no farà més pels catalans”, cosa que CiU i Artur Mas no fan des de l´oposició”
Carme Figueras afirma que el Govern combat l´abstenció fent “24 escoles, 12 Centres d´Atenció Primària, 2 hospitals i 13 biblioteques” en sis mesos

Sobre aquesta mateixa qüestió transcric l'article que ahir dimarts em va publicar el Singular Digital:

Al mapa municipal, domini del color vermell

Avui no puc fer una altra cosa que comentar els resultats de les eleccions municipals, si bé soc conscient que tots els partits podem posar de manifest aspectes positius i negatius a l’hora de valorar els resultats, i que, lògicament tendim a posar més de relleu tot allò que ens va més a favor.

En conjunt cal dir que el panorama a Catalunya ha variat ben poc. De fet, és la vuitena vegada que el PSC guanya les eleccions municipals – les hem guanyat totes des dels primers ajuntaments democràtics- i això, és un fenomen no gens comú a d’altres indrets europeus.

Tots els partits hem perdut vots, a excepció de la CUP que irromp gairebé per primera vegada. Els socialistes som els que més vots hem perdut respecte els darrers comicis municipals, si be hem guanyat gairebé tants regidors com ha perdut CiU.

La major part de les pèrdues de vots han anat a parar a l’abstenció. En aquestes municipals hi ha hagut més abstenció que en qualsevol altra i això coincideix amb una tendència de descens en la participació que afecta també les eleccions autonòmiques.

No hi ha una única explicació del perquè hi ha hagut tanta abstenció. De ben segur que obeeix a la suma de raons diverses. Alguns ciutadans s’han abstingut perquè ja els semblava bé l’alcalde o alcaldessa que hi havia i no hi veien perill de canvi. D’altres perquè no volen saber res de la política ni dels polítics fruit del descrèdit guanyat a pols però també al què ens indueixen alguns mitjans de comunicació. Alguns altres perquè estan descontents per alguns factors concrets com pot ser la manca d’habitatge o el pes de la immigració sobre la qualitat dels serveis… o perquè no perceben una confrontació que els esperoni a anar a votar… o perquè en onze mesos se’ls ha cridat a votar fins a tres vegades i ja n’estan farts. I segurament encara n’hi deu haver més de motius!

Això no és bo. Està clar que cal estimular la participació de la gent i que ho hem de fer amb mecanismes imaginatius. Ara bé, això no vol dir que els resultats assolits no tinguin tota la legitimitat. Els alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores, tenen un encàrrec clar dels ciutadans, que no és altre que el de fer la feina que s’han compromès a fer.

Amb aquests resultats, al voltant del 70% dels ciutadans de Catalunya tindran un alcalde o alcaldessa socialista. Això és així a les quatre capitals de província i els socialistes som els més votats a 22 de les 25 ciutats més grans de Catalunya.

Convergència i Unió ha fracassat clarament en el seu objectiu de convertir les municipals en una segona volta de les eleccions autonòmiques del passat novembre. També el PP ha fracassat en voler-ne fer unes primàries de les generals de l’any que ve. De fet, a Catalunya, el PP ha continuat clarament amb la seva tendència a la baixa que marcat ja moltes conteses i que, aquesta vegada, ha quedat una mica dissimulada en mantenir el nombre de regidors a la ciutat de Barcelona.

Felicitats Xavi !

Felicitats al Xavi Paz pel resultat assolit en les eleccions municipals d’aquest diumenge a Molins de Rei. Ha estat un resultat molt bo, fruit del treball i dedicació del Xavi, en primer lloc, de tots els candidats i candidates de la seva llista i del conjunt del PSC de Molins de Rei i en especial del responsable de campanya, el Miguel Zaragoza, primer secretari de l’Agrupació. Felicitats per la campanya!

I afirmo que és un resultat excel·lent perquè quedar només a 143 vots del candidat d’Iniciativa, l’Ivan Arcas, que era l’alcalde des de fa dos anys i tres mesos, que ja havia estat alcalde en el darrer any de l’anterior mandat, i que és regidor de l’Ajuntament des de l’any 1995, no era fàcil.

El Xavi ho ha fet molt be. Ja ho va fer molt be com a regidor a l’oposició els primers tres anys de la seva dedicació a la política i després com a portaveu del grup municipal socialista el darrer any. Però sobre tot, ho ha fet molt be des que va ser elegit candidat, que recordem-ho va ser fa només quatre mesos.

No sé si els companys d’IiE faran una reflexió prou correcte sobre els seus resultats. Jo només vull constatar aquí, en el meu bloc, que allà a on hi ha hagut bons alcaldes, encara que ho hagin estat només durant un, dos o tres anys, han assolit uns resultats molt millors. Només cal mirar les majories absolutes que han tret Joaquim Balsera a Gavà, Carles Ruiz a Viladecans, Antonio Balmon a Cornellà, Pilar Díaz a Esplugues, per esmentar alguns exemples.

En fi, estic convençuda que el Xavi Paz ha estat el guanyador moral d’aquestes eleccions. De fet ho han estat ell i el candidat de CiU, en Joan Ramon Casals, que ha incrementat d’un regidor a tres. Ells dos són els que millors resultats han obtingut al meu entendre. Dos candidats novells que han sabut demostrar la seva capacitat i la seva preparació, que han sabut transmetre il·lusió i ganes de donar-li una bona empenta a la Vila.

També cal felicitar el membres de la CUP, que han aconseguit que l’Àlex Maymó entri a l’Ajuntament. Serà tota una nova experiència a la política municipal.

Ara la correlació de forces és complicada. Hi ha molts pactes possibles i el que cal és que se sumin els màxims esforços pel be dels molinencs i molinenques.

RESULTATS a Molins de Rei:
IIE-EPM 3.093 vots, 30,09% , 7 regidors/res
PSC-PM 2.950 vots, 28,70% , 6 regidors/res
CIU 1.417vots, 13,79%, 3 regidors/ra
ESQUERRA-AM 1.373 vots, 13,36%, 3 regidors/ra
PP 569 vots, 5,54%, 1 regidor
CUP 539 vots, 5,24%, 1 regidor

Xavi 1, Ivan 0

Ahir a la nit ETV-Llobregat TV va organitzar el primer debat d’alcaldables d’aquestes eleccions municipals, el de Molins de Rei. El debat va ser emès en directe a les 10 de la nit i en diferit aquest matí. Hi van ser tots els caps de llista a excepció del Partit Popular que va disculpar la seva absència.

De força més votada a la que menys: Xavi Paz del PSC, Ivan Arcas d’IiE, Víctor Puntas d’ERC, Joan Ramon Casals de CiU, i Àlex Maymó de la CUP (primera vegada que es presenten).

El guanyador, sense cap mena de dubte, va ser el Xavi Paz. Va ser el que més va parlar de les inquietuds de la gent, va ser el que més energia i més força hi va posar. Amb educació i correcció va anar exposant les nostres propostes. Jo crec que va sorprendre als altres contertulians que esperaven un candidat novell i que, contràriament, es van trobar una persona segura, ben preparada i que transmetia seguretat, fermesa i convicció.

L’Ivan Arcas, que primer anava com de passeig, una mica “perdonavides”, es va anar tensionant. Va haver dos vegades que fins i tot li va sortir una crispació que li hem vist a vegades en reunions i plens però que normalment amaga. Una vegada, quan el Xavi va demostrar que l’Ivan no coneixia la història del traçat del Trambaix per Sant Feliu, tot i que és l’alcalde de Molins, i que fins i tot li va haver de dir que potser seria bo que parlés més amb els pobles veïns d’aquelles coses que tan ens afecten, cosa que no fa. L’altra, quan es debatia sobre els equipaments, en que el Xavi va ser l’únic que va parlar de les necessitats de les persones i que va parlar del nou Centre d’atenció primària i de la nova residència. L’Ivan va tenir un moment de enuig i va enarborar el fulletó del seu programa posant-se totalment a la defensiva i com indignat. Indignat de què?

O quan parlant de la mobilitat de Molins de Rei, després que el Xavi exposés les seves propostes de lluitar per tenir el nou pont sobre el riu a l’alçada de la gravera, que ens comuniqui amb l’autopista, l’autovia i la Variant de Cervelló, quan tan el Víctor Puntas com l’Ivan Arcas van parlar del Pla de Mobilitat, i el Xavi els va contestar que quatre anys per fer un pla de mobilitat que encara ni havia entrat per registre no era precisament tenir aquest tema, que tan preocupa la gent de Molins de Rei, com una prioritat.

Be, aquestes només són algunes perles, no puc pas reproduir el debat, però us ben asseguro que el Paco Enrique i jo que estàvem en el petit públic del plató, varem disfrutar de valent. Crec sincerament que el Xavi Paz va aprofitar molt be aquest debat per exposar les seves propostes i que va transmetre plenament les ganes i la capacitat que té per a portar-les a terme.

Un hurra ben fort pel Xavi Paz. Serà un gran alcalde!!!!!!

Les perles del debat electoral de Ràdio Molins de Rei de dilluns 14 de maig

Avui s’ha fet a Ràdio Molins de Rei un debat electoral amb membres de les diferents candidatures no caps de llista. Als socialistes ens ha representat l’Esther Espinosa, número 3 i actual regidora a l’Ajuntament. Ja ho sé que potser no seré prou objectiva, però vull posar aquí en el meu bloc la meva opinió sobre el debat i algunes les perles que s’hi ha dit.

Per mi, sense cap mena de dubte, l’Esther ha estat la millor! Ha estat la que més ha parlat dels temes que interessen la gent, amb contundència i amb coneixement del missatge. Val a dir que el representant d’ERC, el Xavi Montserrat, a la seva manera, també ho ha fet prou be, com també el representant de la CUP, Albert Botran, que tot i la seva joventut ha fet un bon paper.

Els més fluixos, el Joaquim Martí i la Montserrat Cateura, qui, tot i parlar fluidament, crec que ha equivocat força el seu missatge.

Abans de passar a les perles, felicito el moderador, el Josep Ferrer, que ha estat just i equilibrat. No és tasca fàcil.

Montse Cateura (IiE): Gairebé no ha citat l’Ivan Arcas (potser només una vegada?). Ha parlat molt de democràcia participativa. Fins i tot semblava que la participació ciutadana sigui únicament d’IiE i de ningú més. L'Esther li ha deixat cla!

Quan l’Esther Espinosa li ha dit que els d’IiE no paren de repensar i repensar els equipaments que Molins de Rei necessita, tot fent referència al Pla Estratègic de fa 10 anys, sense concretar ni fer-ne cap, i quan li ha dit que Molins de Rei necessita més equipaments culturals, la Montse Cateura ha dit que ja van fer l’Escola de Música i la Llar d’Avis. Quants anys fa d’això? 25 anys i 20 anys respectivament!

Xavi Montserrat (ERC): A la campanya municipal del 2003 ningú no reivindicava l’acció de govern. No sé que en deuen haver pensat d’això els d’IiE que són qui tenien l’alcaldia!

Xavi Montserrat (ERC): En habitatge no es van trobar res preparat a l’inici del mandat. Doncs be, igual de ben preparat que ara: ni les Guardioles, ni Ca n’Ivorra, ni Can Coll, ni can Malvehi.... Rés no s’ha fet encara en quatre anys. Estem allà mateix a on estavem fa quatre anys i més. L'Esther ja ho ha dit!

Esther Espinosa (PSC): Ha parlat dels joves que no volen marxar de Molins de Rei, la nostra proposta de posar a disposició 1.500 habitatges, de compra i de lloguer, protegits i mesures de suport i mediació pel lloguer de pisos buits! Molt bé. Si guanyem les eleccions, nosaltres sí que complirem!

Xavier Montserrat (ERC): ha tingut fil directe amb les administracions supramunicipals, tenia el telèfon de la diputada de Benestar Social de la Diputació.. La diputada és del PSC, una mostra que els socialistes no som sectaris, no com l’actual alcalde que masses vegades no ens avisa ni dels actes oficials, o ho fa el dia abans perquè no hi puguem anar!

X.Montserrat (ERC): ells són els únics que han fet polítiques de joventut i posa d’exemple el Pla director, el Mou. Doncs se’l va trobar preparat pel nostre regidor, el Joan Guitart, i finançat per la Diputació!

Montse Cateura (IiE): Nosaltres no ens devem a la direcció del Partit. Potser per això avui han convidat al conseller Saura?

Albert Botran (CUP): Volen un espai autogestionat com ho va ser Can Ivorra. Tenen raó!

M. Cateura (IiE): Es pregunta: Més equipaments culturals són realment necessaris? Diu que la ciutadania trasllada unes propostes culturals i l’Ajuntament les ha de recollir... Bé, doncs, com molt be ha dit l'Esther, potser per això tenim la biblioteca que tenim, la Federació Obrera està igual després de 10 anys d’haver-ne aconseguit el retorn..... Veritablement els falta ambició!

Joaquim Martí (CiU): Proposa que el futur l’equip de govern estigui dues hores a la setmana a cada barri. També la descentralització de la gestió municipal als barris. Potser volen fer districtes com a Barcelona?

Esther Espinosa (PSC): Participació no és voler acontentar tothom. Tampoc és marejar la perdiu sense tenir voluntat d’actuar concretament. No es pot parlar tan de participació i no contestar les peticions i instàncies dels ciutadans.

Molt bé, Esther, tens raó. Molins és mereix molt més. Hem de recuperar el temps perdut els darrers quatre anys. Molins de Rei pot aprofitar molt més les seves potencialitats, amb un bon lideratge com el que el Xavi Paz i tot el seu equip representeu. Un equip capaç de gestionar i de resoldre problemes, des de la sensibilitat i de la proximitat amb la gent.

CiU va als Tribunals a Madrid per por dels seus resultats a les properes municipals

Un altra article meu publicat ahir al Singular digital:

Sembla com si els de Convergència i Unió ja s’estiguessin posant la bena abans que la ferida amb la impugnació que han fet –anant a Madrid, per a més sorpresa!- de les candidatures Progrés Municipal, Acord Municipal i Entesa pel Progrés Municipal. És que potser estan posant excuses abans que es celebrin les eleccions preveient que puguin tenir un bon descens de vots?

Les llistes de Progrés Municipal ja van ser avalades per la Junta Electoral a les eleccions de 1999 i en les del 2003. No hi ha, doncs, cap novetat! Es tracta d’una coalició tan lícita com ho és la de Convergència Democràtica amb Unió Democràtica.

La raó de ser de la coalició entre el PSC i altres formacions, sota les sigles de Progrés Municipal, no és altra que la d’aglutinar persones progressistes en els municipis petits, on els candidats no són tant d’un o altre partit sinó que tenen un projecte conjunt de progrés pel seu poble, siguin o no militants d’un partit en concret.

Resulta del tot rebutjable que CiU opti per la via del recurs davant d’un tribunal de Madrid perquè s’anul·lin aquestes candidatures, pretenent limitar, així, les possibilitats d’elecció dels ciutadans i ciutadanes i el dret de presentar-se dels candidats. Es tracta d’un fet molt greu!

És que potser els ha fet por el fet que el PSC, amb Progrés Municipal, presenti més llistes que mai?

Perquè segurament aquesta és la veritat. A les eleccions del proper dia 27 de maig es presenten en les nostres candidatures 11.000 persones, un total de 779 candidatures. Els socialistes, a més, hem fet un esforç de renovació de la política en aquestes eleccions. Renovació de candidats i candidates -rejoveniment, més dones- i renovació de propostes. Noves idees per adaptar-nos als nous temps i a les noves necessitats.

Un exemple clar d’aquesta renovació en candidats i en idees el tenim amb l’alcaldable de Barcelona, el Jordi Hereu. Però n’hi ha molts més: Carles Ruiz a Viladecans, Antonio Balmon a Cornellà, Pilar Díaz a Esplugues, Antonio Poveda a Sant Joan Despí, Ana del Frago a Barberà, Xavi Paz a Molins de Rei..... Una llarga llista que cal sumar als alcaldes i alcaldesses que consolidaran la renovació que estan duent a terme de la seva ciutat, com Enric Llorca a Sant Andreu de la Barca o Juan Antonio Vázquez a Sant Feliu de Llobregat, per citar-ne dos exemples.

La presentadora estrella de Mas, ara amb el PP!

Un article meu publicat a El Singular Digital avui:

De ben segur que tots els partits polítics incorrem en contradiccions en les nostres actuacions, com contradiccions té la vida mateixa. Però el que li està passant a Convergència és per nota. La desorientació de CDC cada dia es posa més de manifest.

A la campanya de les darreres eleccions autonòmiques van fer mans i mànigues per desmarcar-se del Partit Popular, per fer-nos oblidar que precisament els de Piqué havien estat els seus socis per poder governar Catalunya durant dues legislatures. Aleshores van anar al notari per dir, amb un excés d’optimisme i prepotència, que en cap cas pactarien amb el PP. Ara, que curiós, el mateix Artur Mas qualifica el notari d’una anècdota (de fet, els del programa Polònia de TV3 el tenen tancat i lligat en un cuarto fosc).

Abans de Setmana Santa, Mas va caure ben bé a la trampa quan Xavier Vendrell, d’Esquerra Republicana, va fer les afirmacions que va fer a la fi d’una calçotada, i va entrar en el joc per demostrar qui era més sobiranista (independentista?).

David Madí continua allunyant-se de la realitat intentant desprestigiar dia si i dia també el President de la Generalitat, José Montilla, sense adonar-se que així el que fa és demostrar molt poc respecte per la primera institució de Catalunya.

Xavier Trias, candidat convergent a l’alcaldia de Barcelona, ja fa dies que ho diu sense embuts: si pot, pactarà amb el PP i amb qui faci falta!

I ara, Maria de la Pau Janer, la súper estrella presentadora de la campanya d’Artur Mas per la Generalitat, el cop d’efecte convergent quan aquests tan renegaven dels populars, llistes de Jaume Mates pel proper 27 de maig. Perquè després diguin que no tenen res a veure populars i convergents!

En fi, que potser haurien de replantejar-s’ho. Que potser haurien de fer més cas a l’expresident Jordi Pujol quan els diu que, segons quins camins, no són bons pel país ni pel seu partit. Així potser Oriol Pujol Ferrusola no quedaria tan sorprès dels resultats del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió com va quedar fa pocs dies. Pujol Ferrusola, així que va saber que CiU quedava segona en intenció de vot a les autonòmiques i que Artur Mas era el tercer polític en valoració, per darrera de Duran Lleida i de Montilla, va dir que no era possible. No pot ser que no siguem els millors, va venir a dir, no pot ser que el nostre líder no sigui el més ben valorat… Doncs si, és així, potser el que cal és que es plantegin per quins motius és així.

Nota: La fotografia l'he tret de l'e-notícies

SANA ENVEJA!

Aquest migdia m’han convidat als companys de Cervelló a intervenir en l’acte de presentació de l’Angelino Maestro, l’alcalde, com a candidat a les properes eleccions municipals i del conjunt de l’equip que conforma la candidatura.

Tot i que coneixia bastant el que han anat fent en els vuit anys que governen els socialistes a Cervelló, conjuntament amb Units per Cervelló, he volgut entrar a fons sobre el que han donat de si aquests anys. I he de dir, sincerament, que és per treure’t el barret!

A la sala de l’Ateneu, plena de “gom a gom”, davant d’unes 200 o 250 persones (primera cosa que ja fa enveja des de Molins de Rei, donat que no tenim cap sala d’aquesta mida – de Ca n’Ametller passem a les sales grans de la Peni o del Foment), he hagut de reconèixer en la meva intervenció que, tot i que em sento molinenca d’arrel i que és aquí a on m’agrada viure, la gent de Cervelló em dóna una sana enveja.

Cervelló és un municipi amb uns 8.000 habitants. Una tercera part dels de Molins de Rei. Doncs be, després d’aquests vuit anys de govern socialista amb un govern fort i tenaç, Cervelló té una Biblioteca-mediateca amb espais per a totes les edats, sales polivalents, accessos a Internet.... que ja és un èxit per la seva utilització (i jo no he pogut evitar pensar en la biblioteca tan petita que encara tenim a Molins de Rei...). I Cervelló, aquest curs, tot i el creixement de la població, ha cobert tota la demanda d’escoles bressol del municipi (cosa que no poden dir gaires pobles i ciutats). Tots els nens i nenes de 0 a 3 anys que ho han demanat han tingut plaça de llar d’infants a Cervelló!.

I més coses. La gespa artificial del camp de futbol també la varen tenim abans que el cap del Molins de Rei. Han fet unes piscines cobertes que donen possibilitats a nens i grans de fer esport i fer salut. Ara començaran a construir al costat de les piscines un nou pavelló poliesportiu. Tenen el nou Centre d’Atenció Primària ja en construcció. El proper curs comença a funcionar un Institut (fins ara els nois i noies havien d’anar a fora del poble).

I encara més, l’alcalde de Cervelló ho ha explicat molt be avui: tenen un gran respecte per l’entorn, per gaudir del bosc i de la natura. Han fet un esforç enorme en les franges de seguretat contra els incendis, en millorar els accessos a les urbanitzacions. Més seguretat i més guàrdia urbana que ja disposa d'una nova comisaria....

EM FAN ENVEJA (enveja sana, però enveja!). Quan penso el que podria ser Molins de Rei si el govern municipal fos un altre, amb ambició i amb capacitat de gestió. Una biblioteca com ens pertoca, el triangle esportiu, el nou centre d’atenció primària, un centre vila digne i agradable de passejar, els habitatges de les Guardioles, el nou Institut,.... Tots aquests retards que ens estan deixant enrere, quan Molins de Rei te unes potencialitats tan grans!

Des d’aquí vull desitjar novament molta sort a l’Angelino Maestro i al seu equip a qui estic segura que els ciutadans els renovaran la confiança perquè continuïn millorant el seu poble. I també vull expressar la meva confiança i la meva esperança en que el Xavi Paz sigui l’alcalde de Molins de Rei perquè pugui, amb aquesta il·lusió, capacitat de gestió i empenta dels socialistes, posar-nos a l’alçada que ens correspon com a vila (ciutat) cap de la subcomarca.

L’opinió dels ciutadans sobre la política

Ahir varem conèixer els resultats del Baròmetre d’Opinió Política de març de 2007. Es tracta d’una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió amb una mostra prou important, de 2.200 persones, feta per l’empresa Opina entre el 2 i el 16 de març.

Si be es veritat que les enquestes tenen el valor que tenen, de fet les úniques enquestes fiables son les eleccions, també ho és que ens serveixen per tenir una idea de les tendències i de l’ambient general que es respira.

Cal recordar, que aquesta és la primera enquesta des de la formació del Govern de l’Entesa (la darrera es va portar a terme a primers de novembre del 2006).

Des del punt de vista del meu partit, el PSC, les resultats del baròmetre són força bons: El PSC supera CiU en simpatia vers els partits i els ciutadans opinen que som el partit que pot donar més resposta als problemes. Pel que fa a la ubicació en una escala esquerra-dreta (entre 0 i 10), els ciutadans s’ubiquen de mitjana en el 4,51 (cap a l’esquerra prop del centre) i a la pregunta de on ubiquen els partits polítics ens situen als socialistes molt a prop de la majoria, en el 4,33.

Pel que fa a la intenció de vot, som el partit amb més intenció de vot a les autonòmiques (20,2%, 0,7 punts per sobre de CiU). Cal recordar que a les darreres eleccions autonòmiques va ser CiU qui va obtenir més vots.

En les eleccions generals, el PSC arrasa en intenció de vot (32,3%) ben lluny del segon partit, CiU, amb un 13,6%.

La valoració general dels líders polítics torna a aprovar, encara que just, amb un 5,03 (el novembre del 2006 era del 4,76). Pel que fa al rànquing dels líders més valorats, l’encapçala en Duran Lleida (5,64), el segueix Montilla (5,43) i el tercer és Mas (5,42). Duran Lleida és clarament millor valorat que Artur Mas. Això confirma novament que l’electorat de CiU no està d’acord amb la radicalització sobiranista d’Artur Mas.

Per tant, s’assenyala com a tendència la recuperació de l’espai socialista. A més, som l’únic partit que ha mantingut un creixement constant en intenció de vot en els sondejos fets després de les eleccions.

La nostra conclusió és que l’enquesta del CEO constata la confiança dels catalans i les catalanes en l’actual govern, i en el partit majoritari del govern, davant la principal força de l’oposició, CiU, que té uns plantejaments que l’allunyen de la centralitat que havia volgut aparentar. Són unes dades que haurien de fer reflexionar CiU sobre la línea que ha de seguir.

Temes preocupants:

De tota manera, tot i aquesta valoració positiva, no hem de deixar de banda altres elements que es desprenen del baròmetre com són el fet que es consideri la situació política actual a Catalunya dolenta o molt dolenta per part del 39% dels ciutadans (encara que guanyin els que la consideren bona o molt bona). Aquestes consideracions s’agreugen quan es valora la situació política a Espanya, en que el 59 % la consideren dolenta o molt dolenta.

Tampoc es pot ser gaire optimista sobre l’interès per la política que manifesten els enquestats. 10’8% molt, 38’8% bastant, 30’5% poc i 18% gens.

Pitjors són les opinions sobre els polítics en general. Un 71,3% creu que els polítics no tenim en compte el que pensa la gent. Un 69% diu que els polítics només busquem el benefici propi. I un 65,4% diu que “de vegades la política sembla tan complicada que se’m fa difícil entendre el que està passant”. Aquests resultats són un toc d’alerta molt important. Jo no crec, sincerament, que la majoria dels que ens dediquem a la política no tinguem en compte el que pensa la gent i molt menys que busquem el benefici propi, però està clar que si aquesta és la resposta cal que esbrinem i corregim tot allò que fem malament i que porta als ciutadans a aquestes conclusions.

Nota: font dels dibuixos (quadres): El Periódico

Desacreditar el Govern, únic objectiu de CiU

Un article meu publicat al Singular Digital ahir:

Cal reconèixer que els esdeveniments de la setmana passada en la política catalana no ajuden gens a millorar la imatge de l’anomenada “classe política”. Tot plegat ha estat un joc de despropòsits, que allunya una mica més el Parlament de la gent.

Primer, CiU força la convocatòria d’un ple extraordinari per debatre el desplegament de l’Estatut, quan només fa quatre mesos que el Govern ha començat a treballar. El seu objectiu és clar: desgastar i debilitar el Govern d’Entesa. Com? Doncs portant el debat, una vegada més, caps als termes ‘Madrid no ens escolta’, ‘Madrid no ens vol donar el que es nostre’, ‘Montilla està sotmès al PSOE’... Amb la intenció, fins i tot, d’aconseguir debilitar el Govern català de cara a la negociació amb el de l’Estat.

CiU no te cap altre discurs que el d’intentar desacreditar i fins i tot ridiculitzar el president de Catalunya, la qual cosa posa en entredit la veritable estima dels convergents pel país. Enlloc de fer oposició constructiva reclamant aquelles polítiques que interessen veritablement la gent, es dediquen a embolicar la troca i a desacreditar, sense adonar-se que, d’aquesta manera, els primers afectats pel descrèdit i la desafecció a la política són ells mateixos. Com deia Miquel Iceta en el debat de dimecres passat al Parlament referint-se als dirigents de CiU: ”L’únic que els interessa és acabar com més aviat millor amb el Govern de Catalunya. Tant és així que fins i tot els costa dir «president Montilla». S’ennueguen”

D’altra banda les declaracions de Xavier Vendrell, vicesecretari d’ERC, oferint a Mas la presidència de la Generalitat si aquest es comprometia a organitzar un referèndum sobre l’autodeterminació, van ser del tot desafortunades. Una greu patinada sense mesurar les implicacions i conseqüències en el debat que s’havia de produir al Parlament i, el que és més greu, en el prestigi i la cohesió del Govern al qual pertanyen.

Parlar ara d’un referèndum per l’autodeterminació, quan fa nou mesos que el poble de Catalunya ha refrendat un Estatut que ens marca una línia clara per l’autogovern de la nació Catalana dins d’una Espanya plural, és, si més no, un despropòsit molt difícil d’entendre.

Afortunadament, el Govern governa amb fermesa, eficàcia i diligència. Cal reconèixer, però, que el que va succeir la setmana passada l’ha abocat cap una pèrdua de confiança que caldrà recuperar. Confiem que la desmarcada d’ERC es quedi en una anècdota, tal i com els seus propis dirigents ja han dit, i que continuem en la consolidació del programa de l’Entesa. El programa del catalanisme social, que és el que de debò convé als ciutadans. Tanmateix, els pressupostos que acaben de presentar-se al Parlament van clarament en aquesta direcció: destinen un 54% del total de la despesa a les polítiques socials, amb més èmfasi que mai en les polítiques d’habitatge, d’educació, de serveis socials i de salut.