Article meu publicat a El Far el 12 de desembre de 2008:
La setmana passada, els ajuntaments van rebre una molt bona notícia. El Govern de l’Estat va aprovar un Pla per a la reactivació de l’economia que destina 8.000 milions d’euros a finançar obres d’execució immediata per part dels ajuntaments de tot l’Estat. Els municipis catalans podran optar a un total de 1.276 milions d’euros.
Si bé és veritat que molts polítics i tècnics municipals hauran de menjar els torrons a corre-cuita per a poder complir els terminis que imposa el Pla, també ho és que els representa una oportunitat única per executar inversions sense haver d’aportar més que els costos de la gestió.
Es tracta d’un pla excepcional, com no se n’havia vist mai cap en el món local, per creació d’ocupació -en especial la vinculada a la construcció- en moments d’increment de l’atur. Aquesta mesura no té res a veure amb les necessitats estructurals de suficiència financera per part dels municipis, però sí que posa de manifest la confiança del Govern Zapatero en els ajuntaments i en la seva capacitat de gastar bé els diners. Es tracta d’una aposta per l’economia real: diners destinats a obres i arranjaments de carrers i equipaments en benefici dels ciutadans.
Pocs dies després, Barack Obama anunciava un pla d’inversions en infraestructures per a tot el territori USA, apel·lant també a l’economia real. Davant d’una crisi motivada, en bona part, pel sistema financer, per moviments de diners ficticis i de grans beneficis que no provenen de la producció, projectes d’inversió en obres de veritat, a més de crear ocupació, poden ajudar a posar les coses al seu lloc.
19.12.08
17.9.08
El Comité de Bioètica ha fet un informe valent i clar sobre la interrupció voluntària de l'embaràs
Victòria Camps Ahir el Comitè Consultiu de Bioètica va presentar el seu informe sobre la interrupció voluntària de l’embaràs. Es tracte d’un òrgan assessor del Govern i de l’administració de la Generalitat i de la comunitat científica, que presideix la catedràtica d'ètica Victòria Camps i que està format per persones de reconegut prestigi en els àmbits de la salut, de la recerca, de l’ètica, de la universitat i de la justícia, entre d’altres.
El document, quin resum us recomano molt llegir, estudia els aspectes ètics, jurídics, sanitaris i socials que cal tenir en compte a l’hora d’abordar els canvis legals i sanitaris per tal de millorar la prestació de la interrupció voluntària de l’embaràs.
Es tracta d’un document valent i clar, fruit del consens entre les diverses disciplines, que analitza els aspectes més rellevants sobre la interrupció voluntària de l’embaràs des d’un punt de vista ètic, que té en compte la legalitat vigent i les diverses sentències dictades i que analitza les dificultats que s’han donat i es donen en la pràctica (tant en l’àmbit sanitari com pel que fa a seguretat jurídica) per a poder exercir els drets individuals de les dones que es veuen en la situació d’haver d’avortar.
El document fa tot un seguit de recomanacions cabdals:
La primera: Cal una legislació que reguli com es realitzarà la interrupció de la gestació (proposa utilitzar aquest terme en comptes del d’interrupció voluntària de l’embaràs o d’altres).
Recomana clarament una “llei de terminis”, en la línea de la Resolució 1607 del Consell d’Europa (2008) “accés a un avortament sense risc i legal”
La nova llei ha de reconèixer explícitament el dret de la dona a l’autonomia reproductiva. La voluntat de la dona ha de ser la única condició necessària.
Es recomana que la llei estableixi un termini màxim (que pot ser entre un mínim de 16 i un màxim de 24 setmanes) per a avortar lliurement.
No s’establiran terminis màxims quan existeixi risc per la salut física o psíquica de la dona o existeixin malformacions fetals greus. Aquests casos hauran de ser valorats i autoritzats, atenen la gravetat i les condicions de vida futura. Es recomana no contemplar el supòsit socioeconòmic en els casos fora del termini màxim establert.
Preveu el consentiment informat de la dona amb assessorament neutre.
Es pronuncia per una majoria d’edat en salut als 16 anys pel que fa a la interrupció de la gestació, tot atenen el grau de maduresa de la noia.
Cobertura pública: la interrupció de la gestació ha de ser una prestació que el sistema públic català ha de garantir independentment que sigui dins de la xarxa pública pròpia o concertada (com ja passa amb la resta de prestacions sanitàries). Cal defugir de la estigmatització i marginalització que es dóna actualment.
Cal formar adequadament els professionals de la xarxa sanitària
Millorar i fer molt més efectiva l’educació sexual a les escoles i preparar adequadament per a aquesta finalitat als professionals ensenyants i sanitaris.
Planificar campanyes i estratègies de prevenció d’embarassos no desitjables dirigides a les dones immigrants que fa poc temps que resideixen entre nosaltres.
Aquests són els trets més significatius de l’informe. Crec que cal fer-ne un anàlisi responsable i seré, fugint de picabaralles polítiques, atenen els drets fonamentals que s’hi analitzen i, així, afrontar amb valentia el repte que ens planteja el Comitè. De ben segur que la consellera Geli transmetrà aquest treball al Ministeri de Sanitat i al Consell Interterritorial de Salut (organisme en el que s’està debatent la necessitat de la nova llei) defensant-lo com el que és, una reflexió acurada i seriosa per a donar resposta a una necessitat cabdal de les dones, en defensa dels seus drets.
El document, quin resum us recomano molt llegir, estudia els aspectes ètics, jurídics, sanitaris i socials que cal tenir en compte a l’hora d’abordar els canvis legals i sanitaris per tal de millorar la prestació de la interrupció voluntària de l’embaràs.
Es tracta d’un document valent i clar, fruit del consens entre les diverses disciplines, que analitza els aspectes més rellevants sobre la interrupció voluntària de l’embaràs des d’un punt de vista ètic, que té en compte la legalitat vigent i les diverses sentències dictades i que analitza les dificultats que s’han donat i es donen en la pràctica (tant en l’àmbit sanitari com pel que fa a seguretat jurídica) per a poder exercir els drets individuals de les dones que es veuen en la situació d’haver d’avortar.
El document fa tot un seguit de recomanacions cabdals:
La primera: Cal una legislació que reguli com es realitzarà la interrupció de la gestació (proposa utilitzar aquest terme en comptes del d’interrupció voluntària de l’embaràs o d’altres).
Recomana clarament una “llei de terminis”, en la línea de la Resolució 1607 del Consell d’Europa (2008) “accés a un avortament sense risc i legal”
La nova llei ha de reconèixer explícitament el dret de la dona a l’autonomia reproductiva. La voluntat de la dona ha de ser la única condició necessària.
Es recomana que la llei estableixi un termini màxim (que pot ser entre un mínim de 16 i un màxim de 24 setmanes) per a avortar lliurement.
No s’establiran terminis màxims quan existeixi risc per la salut física o psíquica de la dona o existeixin malformacions fetals greus. Aquests casos hauran de ser valorats i autoritzats, atenen la gravetat i les condicions de vida futura. Es recomana no contemplar el supòsit socioeconòmic en els casos fora del termini màxim establert.
Preveu el consentiment informat de la dona amb assessorament neutre.
Es pronuncia per una majoria d’edat en salut als 16 anys pel que fa a la interrupció de la gestació, tot atenen el grau de maduresa de la noia.
Cobertura pública: la interrupció de la gestació ha de ser una prestació que el sistema públic català ha de garantir independentment que sigui dins de la xarxa pública pròpia o concertada (com ja passa amb la resta de prestacions sanitàries). Cal defugir de la estigmatització i marginalització que es dóna actualment.
Cal formar adequadament els professionals de la xarxa sanitària
Millorar i fer molt més efectiva l’educació sexual a les escoles i preparar adequadament per a aquesta finalitat als professionals ensenyants i sanitaris.
Planificar campanyes i estratègies de prevenció d’embarassos no desitjables dirigides a les dones immigrants que fa poc temps que resideixen entre nosaltres.
Aquests són els trets més significatius de l’informe. Crec que cal fer-ne un anàlisi responsable i seré, fugint de picabaralles polítiques, atenen els drets fonamentals que s’hi analitzen i, així, afrontar amb valentia el repte que ens planteja el Comitè. De ben segur que la consellera Geli transmetrà aquest treball al Ministeri de Sanitat i al Consell Interterritorial de Salut (organisme en el que s’està debatent la necessitat de la nova llei) defensant-lo com el que és, una reflexió acurada i seriosa per a donar resposta a una necessitat cabdal de les dones, en defensa dels seus drets.
21.7.08
Algunes impressions del Congrés del PSC
Aquest cap de setmana, els dies 18, 19 i 20 de juliol, el Partit dels Socialistes de Catalunya ha celebrat el seu XI Congrés. Més enllà del que recullen els mitjans de comunicació i la mateix web del Congrés, vull explicar aquí, en el meu bloc, de manera potser una mica desordenada, algunes de les meves impressions:
En primer lloc. El discurs del renovat primer secretari i president català, José Montilla, va ser el d’un estadista, d’un gran estrateg polític. Un discurs contundent, equilibrat, mesurat, valent... Un discurs dirigit no tan sols als 1324 delegats del Congrés sinó a tots els catalans i catalanes i dirigit, també, al president del Govern espanyol i al conjunt dels ciutadans i ciutadanes de tot l’Estat. Podeu llegir el discurs íntegre clicant aquí. Tan és així, que fins i tot el periodista de La Vanguardia, Jordi Barbeta, poc donat a fer-nos elogis als socialistes, en fa una crònica que titula: “Montilla pronuncia ante Zapatero el discurso de su vida”. Diu Barbeta a LV: “...El primer secretario del partido, José Montilla, optó por cerrar el cónclave socialista ejerciendo su principal responsabilidad: la presidencia de Catalunya. Y pensando más en sus conciudadanos que en sus correligionarios, pronunció el discurso de su vida. No fue una cuestión de oratoria. Fue un discurso importante. Trascendental. Habrá un antes y un después. Ayer surgió el Espíritu del 20 de julio, que sin lugar a dudas perdurará...” Efectivament, el discurs de Montilla va recollir de manera brillant les propostes del PSC davant dels reptes que tenim al davant: finançament, desenvolupament estatutari, estratègia de canvis de model productiu davant la crisi econòmica i de polítiques per a que els més febles puguin fer front a aquesta situació, l’encaix de Catalunya a Espanya.... tot això i molt més! Podeu veure les cròniques que en fa El Periòdico, El País, La Vanguardia o l'Avui.
En segon lloc, vull destacar la declaració de principis aprovada, de la que us en recomano la lectura. Amb paraules de Miquel Iceta, el nostre document d’identitat. Vull destacar-hi també l’esment que s’hi fa a la lluita contra l’exclusió i al nostre compromís per assolir una societat de benestar inclusiva i cohesionada.
I parlant, d’inclusió, entro a la tercera consideració: les aportacions fetes al IX Congrés dels socialistes catalans per part de la Taula del tercer sector social de Catalunya. Després de la reunió celebrada el dia 11 de juliol a la seu de la Taula en la que representants del PSC (entre els que hi era jo mateixa com a Secretària de política social) els varem convidar a fer-nos aportacions, la Taula ens va fer consideracions molt valuoses que posteriorment van ser incorporades en bona mesura en les nostres resolucions congressuals.
Cal remarcar el fet inèdit que en l’acte inaugural del Congrés del divendres es va convidar a dirigir-se a tots els delegats i delegades al president de la Taula, en Carles Barba. És a dir que, en nom del tercer sector social de Catalunya, en nom de totes les entitats que treballen a Catalunya per a donar serveis i respostes a les persones més excloses (gairebé un 20 % de la població que està per sota del llindar de la pobresa), el seu president es va dirigir al Congrés per reclamar del PSC la seva implicació en la lluita per la inclusió social com un focus i eix central del projecte socialista, per a la consideració de la immigració en termes de construcció d’una nova ciutadania, de garantia de drets i responsabilitats, d’estratègies de cohesió social i també de polítiques dirigides als ciutadans autòctons per fer-ho possible. Per boca del seu President, la Taula va demanar que el tercer sector social de Catalunya sigui considerat un agent social clau en la construcció de l’Estat del Benestar que encara avui té moltes mancances.
Ha estat molt important pels socialistes catalans, en especial pels que ens dediquem més específicament a les polítiques socials, que a l’igual que van fer els sindicats catalans i la patronal Foment, vagi intervenir el Tercer Sector en el nostre Congrés. Els estem molt agraïts.
Finalment, tot i que hi hauria moltes més coses a comentar, una referència encara més personal: he estat reelegida com a membre de la nova Comissió Executiva en la que hi continuaré com a Secretària de polítiques socials. En el moment en que em van cridar a pujar a dalt l’escenari vaig sentir un fort agraïment per a tots els companys i companyes que m’havien votat (val a dir que el resultat de les votació va estar dels del tram per sobre del 90%, en concret del 91,04%). M’ha omplert de satisfacció a la vegada que m’encoratja a seguir treballant, tant a fons com pugui, en aquesta responsabilitat que el Primer secretari em segueix encomanant i que el conjunt del Partit em destina (un agraïment especial a la meva federació, la del Baix Llobregat, per la seva confiança). Es tracte d'una tasca que m’apassiona i m’interessa: les polítiques de benestar per tal d’aconseguir que tothom tingui les mateixes oportunitats, per la justícia social, per la cohesió i la convivència en una societat cada vegada més inclusiva.
20.6.08
La falsa polèmica de les llengües
Una vegada més, de manera recurrent, el món polític s’ha tornat a veure immers en la falsa polèmica del català o del castellà. I ho dic ben clar, el món polític, perquè realment aquest no és un tema que els ciutadans considerin una de les seves preocupacions o, sin més no, una de les més importants.
A la societat catalana, encara que els pesi a alguns polítics, no hi ha enfrontament a causa de la llengua més enllà del desig de tots de poder-nos expressar i comunicar de la millor manera possible i de que els nostres fills surtin de l’escola ben preparats.
Així, parlar de que la ja famosa tercera hora de castellà a les escoles és en detriment del català, és tergiversar les coses. Com ho és dir que s’han de regular per llei els currículums escolars o que, fins i tot, cal marcar quantes hores cal impartir de cada assignatura.
La nova llei d’educació que està preparant el Govern de la Generalitat fuig precisament d’aquest encotillament que alguns pretenen. És que potser tenen les mateixes necessitats educatives, des d’un punt de vista lingüístic, els alumnes d’una escola d’una ciutat metropolitana que els d’un poble del Pirineu? Que potser no tenen tots els nens i nenes els mateixos drets pel que fa al coneixement de les dues llengües –com també d’una tercera com l’anglès- visquin on visquin?
El que calen, com indica la futura llei, són currículums escolars flexibles, que cada comunitat escolar marqui la millor manera d’aconseguir l’objectiu de suficiència en català, castellà i anglès en funció de les necessitats del seu alumnat. L’educació és un tema prou important i estratègic com per fugir de falses polèmiques.
A la societat catalana, encara que els pesi a alguns polítics, no hi ha enfrontament a causa de la llengua més enllà del desig de tots de poder-nos expressar i comunicar de la millor manera possible i de que els nostres fills surtin de l’escola ben preparats.
Així, parlar de que la ja famosa tercera hora de castellà a les escoles és en detriment del català, és tergiversar les coses. Com ho és dir que s’han de regular per llei els currículums escolars o que, fins i tot, cal marcar quantes hores cal impartir de cada assignatura.
La nova llei d’educació que està preparant el Govern de la Generalitat fuig precisament d’aquest encotillament que alguns pretenen. És que potser tenen les mateixes necessitats educatives, des d’un punt de vista lingüístic, els alumnes d’una escola d’una ciutat metropolitana que els d’un poble del Pirineu? Que potser no tenen tots els nens i nenes els mateixos drets pel que fa al coneixement de les dues llengües –com també d’una tercera com l’anglès- visquin on visquin?
El que calen, com indica la futura llei, són currículums escolars flexibles, que cada comunitat escolar marqui la millor manera d’aconseguir l’objectiu de suficiència en català, castellà i anglès en funció de les necessitats del seu alumnat. L’educació és un tema prou important i estratègic com per fugir de falses polèmiques.
Article meu publicat a El Far (semanari encartat a El Periódico al Baix Llobregat)
15.4.08
Capitán, mande firmes
Vull manifestar aquí, en el meu bloc, la meva satisfacció en conèixer la composició del nou Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Per diversos motius, però sobre tot per la responsabilitat d’Estat que ha estat atorgada a una socialista catalana, Carme Chacón, avui ministra de Defensa, i a un socialista català, Celestino Corbacho, que ocupa la cartera de Treball i Immigració.
De la Carme ja n’he parlat en moltes ocasions en aquestes pàgines. De la seva capacitat, de la seva força, de la seva solidesa, de la seva complicitat amb la gent jove i amb el seu gènere, no en tinc cap dubte. Ara, amb aquest Ministeri, entra a formar part del nucli dur del Govern Zapatero, la qual cosa farà que el seu bagatge, el seu perfil polític, es vegi encara més ampliat. Tots els que, com jo mateixa ja fa anys, varem augurar un brillant esdevenidor a la Carme Chacón ens preguntem si, fins i tot, no ens varem quedar curts en les nostres profecies.
Pel que fa al nou ministre de Treball i Immigració, el Celestino Corbacho, desitjar-li molta sort i encerts en la tasca difícil i complicada que té al davant. No en va l’ocupació i la immigració són de les principals preocupacions que manifesten els catalans i el conjunt dels espanyols quan se’ls enquesta. La tasca de transformació profunda, de modernització i de cohesió social portada a terme pel que ha estat fins ara alcalde a l’Hospitalet de Llobregat, avalen de manera sobrada la seva capacitat per fer front a una situació de desacceleració de l’economia que comportarà tensions en el món del treball i en la gestió del fet migratori.
I davant de tot això, tenim el principal grup de l’oposició a Catalunya, Convergència i Unió, titllant literalment de “dolent” el nou govern de Zapatero. Avui els contestava jo mateixa en una roda de premsa que no serà tan dolent quan el Sr. Duran Lleida frisa per entrar-hi!!!! La reacció del propi Duran davant el nomenament de Carme Chacon com a responsable de Defensa no deixa d’estat titllada d’un cert tic entre paternalista i masclista que en el fons no deixa de traslluir l’enveja que li produeix. És que algú dubte a aquestes alçades de que Duran Lleida no pot ser ministre, en bona part, perquè Artur Mas no pot suportar la idea?
Pel que fa a la reacció d’alguns militars (afortunadament minoritaris) en relació a si una dona catalana (i embarassada!) es pot fer càrrec del Ministeri de Defensa, he volgut posar aquí l’acudit d’avui de La Vanguardia del dibuixant Batllori, que m’ha semblat del tot oportú i que reflecteix clarament on són les coses.
Per anar acabant i, ja que cito La Vanguardia, recomenar-vos la lectura de l’article de Joana Batet titulat “Con dos tacones” (el transcric tot seguit), no té desperdici!!!
I finalment, posar-vos un link al vídeo a on es veuen les imatges de la ministra Chacón dient: "Capitán, mande firmes. Digan conmigo: Viva España y Viva el Rey" La primera ordre donada ahir per la primera miniestra de Defensa de la història espanyola al prendre posessió del seu càrrec al capdavant de les Forces Armades. FANTÀSTIC !!!!!!!!
De la Carme ja n’he parlat en moltes ocasions en aquestes pàgines. De la seva capacitat, de la seva força, de la seva solidesa, de la seva complicitat amb la gent jove i amb el seu gènere, no en tinc cap dubte. Ara, amb aquest Ministeri, entra a formar part del nucli dur del Govern Zapatero, la qual cosa farà que el seu bagatge, el seu perfil polític, es vegi encara més ampliat. Tots els que, com jo mateixa ja fa anys, varem augurar un brillant esdevenidor a la Carme Chacón ens preguntem si, fins i tot, no ens varem quedar curts en les nostres profecies.
Pel que fa al nou ministre de Treball i Immigració, el Celestino Corbacho, desitjar-li molta sort i encerts en la tasca difícil i complicada que té al davant. No en va l’ocupació i la immigració són de les principals preocupacions que manifesten els catalans i el conjunt dels espanyols quan se’ls enquesta. La tasca de transformació profunda, de modernització i de cohesió social portada a terme pel que ha estat fins ara alcalde a l’Hospitalet de Llobregat, avalen de manera sobrada la seva capacitat per fer front a una situació de desacceleració de l’economia que comportarà tensions en el món del treball i en la gestió del fet migratori.
I davant de tot això, tenim el principal grup de l’oposició a Catalunya, Convergència i Unió, titllant literalment de “dolent” el nou govern de Zapatero. Avui els contestava jo mateixa en una roda de premsa que no serà tan dolent quan el Sr. Duran Lleida frisa per entrar-hi!!!! La reacció del propi Duran davant el nomenament de Carme Chacon com a responsable de Defensa no deixa d’estat titllada d’un cert tic entre paternalista i masclista que en el fons no deixa de traslluir l’enveja que li produeix. És que algú dubte a aquestes alçades de que Duran Lleida no pot ser ministre, en bona part, perquè Artur Mas no pot suportar la idea?
Pel que fa a la reacció d’alguns militars (afortunadament minoritaris) en relació a si una dona catalana (i embarassada!) es pot fer càrrec del Ministeri de Defensa, he volgut posar aquí l’acudit d’avui de La Vanguardia del dibuixant Batllori, que m’ha semblat del tot oportú i que reflecteix clarament on són les coses.
Per anar acabant i, ja que cito La Vanguardia, recomenar-vos la lectura de l’article de Joana Batet titulat “Con dos tacones” (el transcric tot seguit), no té desperdici!!!
I finalment, posar-vos un link al vídeo a on es veuen les imatges de la ministra Chacón dient: "Capitán, mande firmes. Digan conmigo: Viva España y Viva el Rey" La primera ordre donada ahir per la primera miniestra de Defensa de la història espanyola al prendre posessió del seu càrrec al capdavant de les Forces Armades. FANTÀSTIC !!!!!!!!
Con dos tacones
Joana Bonet - 15/04/2008
Los hitos históricos son difíciles de digerir en tiempo real. Mientras el sol continental la plaza de armas de Defensa, una mujer de treinta y siete años, socialista, catalana y embarazada de siete meses pasaba revista a la compañía de honores del ejército español.
La estética castrense ordenada por colores y galones sumaba a su simbología unos tacones de ocho centímetros y un blusón premamá. "¡Qué osadía tan necesaria la de Zapatero en un país donde aún echan a mujeres de su trabajo por tener un hijo", decía Juan José Millás, uno de los invitados de la ministra junto a Pedro Zerolo, Cándido Méndez o Cayetana Guillén Cuervo. "A Zapatero le gusta decir que el PSOE es el partido que más se parece a España, y esta es la ministra que más se parece a España", comentaba José Andrés Torres Mora. A una España cambiante, con 15.000 mujeres en su ejército.
Ayer, fecha de conmemoración de la II República, Chacón alzaba su voz con un timbre rotundo y sostenido: "Capitán, mande firmes", y tras el toque de cornetín largo y el toque corto entonaba el "viva España y viva el Rey" ante el asombro y la normalidad, los viejos esquemas y las cafeterías de oficiales, el ordeno y mando con dos cojones. Los familiares de los militares muertos en misiones de paz temblaban: "Ningún ministro había tenido el detalle de invitarnos a su toma de posesión, y de iniciar su discurso con el recuerdo de los que dieron su vida por España. Nos ha escuchado", decía Pacho G. Castilla, presidente de la asociación de víctimas del YAK-42.
La abuela Seve se levantó de la cama tras dos semanas de punzantes dolores. Apenas necesitó una silla para aplaudir a su nieta. La tensión emocional rompió el protocolo con sentimiento y consentimiento; no se aplaude la solemnidad militar. "Ahora la tía va a defender a los que vigilan el país", decían los sobrinos de la ministra. Su madre suspiraba: "Son tantos recuerdos, la moviola de la vida". Entre sus familiares, una vistosa ausencia, la de su marido, Miguel Barroso, y un mensaje contra el imaginario machista: la ministra de Defensa se defiende sola. Al salir del ministerio, un aroma a consomé certificaba que los hitos históricos suelen ir acompañados de una balsámica sensación de placidez, aunque el mundo gire 180 grados.
Los hitos históricos son difíciles de digerir en tiempo real. Mientras el sol continental la plaza de armas de Defensa, una mujer de treinta y siete años, socialista, catalana y embarazada de siete meses pasaba revista a la compañía de honores del ejército español.
La estética castrense ordenada por colores y galones sumaba a su simbología unos tacones de ocho centímetros y un blusón premamá. "¡Qué osadía tan necesaria la de Zapatero en un país donde aún echan a mujeres de su trabajo por tener un hijo", decía Juan José Millás, uno de los invitados de la ministra junto a Pedro Zerolo, Cándido Méndez o Cayetana Guillén Cuervo. "A Zapatero le gusta decir que el PSOE es el partido que más se parece a España, y esta es la ministra que más se parece a España", comentaba José Andrés Torres Mora. A una España cambiante, con 15.000 mujeres en su ejército.
Ayer, fecha de conmemoración de la II República, Chacón alzaba su voz con un timbre rotundo y sostenido: "Capitán, mande firmes", y tras el toque de cornetín largo y el toque corto entonaba el "viva España y viva el Rey" ante el asombro y la normalidad, los viejos esquemas y las cafeterías de oficiales, el ordeno y mando con dos cojones. Los familiares de los militares muertos en misiones de paz temblaban: "Ningún ministro había tenido el detalle de invitarnos a su toma de posesión, y de iniciar su discurso con el recuerdo de los que dieron su vida por España. Nos ha escuchado", decía Pacho G. Castilla, presidente de la asociación de víctimas del YAK-42.
La abuela Seve se levantó de la cama tras dos semanas de punzantes dolores. Apenas necesitó una silla para aplaudir a su nieta. La tensión emocional rompió el protocolo con sentimiento y consentimiento; no se aplaude la solemnidad militar. "Ahora la tía va a defender a los que vigilan el país", decían los sobrinos de la ministra. Su madre suspiraba: "Son tantos recuerdos, la moviola de la vida". Entre sus familiares, una vistosa ausencia, la de su marido, Miguel Barroso, y un mensaje contra el imaginario machista: la ministra de Defensa se defiende sola. Al salir del ministerio, un aroma a consomé certificaba que los hitos históricos suelen ir acompañados de una balsámica sensación de placidez, aunque el mundo gire 180 grados.
1.4.08
Un govern ha de prendre les decisions necessàries pel país (encara que hi hagi qui s’hi oposi)
La sequera que afecta Catalunya aquest 2008 és la pitjor des que es tenen dades estadístiques. La situació, si no plou i força, és doncs més que crítica. És possible que el govern català no s’hagi sabut explicar prou fins ara. També és possible que el govern espanyol s’hagi precipitat en les declaracions de la vicepresidenta sense haver estudiat a fons la situació. Ara bé, el que no pot ser és que s’utilitzi de manera partidista i interessada una problemàtica tan sensible com és l’escassetat d’aigua.
Els embassaments dels quals surt l’aigua que abasteix l’àrea metropolitana de Barcelona estan al límit de l’emergència. Les reserves no arriben al vint per cent i la situació, tot i les darreres pluges, podria empitjorar. El govern de la Generalitat està fent ni més ni menys que el que és la seva obligació: preveure totes les actuacions –que són moltes i diverses- que calguin per tal que en cap moment els ciutadans de Catalunya es quedin sense aigua de boca, és a dir, l’aigua necessària per les llars i la supervivència dels negocis i el conjunt del teixit productiu de tot el país.
És per això que crec que són del tot encertades i valentes les paraules del President Montilla del passat dissabte en el Consell Nacional del PSC, afirmant de manera rotunda que la prioritat és garantir l’aigua a tots els ciutadans i que es farà portant aigua d’on sigui i com sigui. Coneixent Montilla, sé que aquesta és la seva ferma determinació i que “no li tremolaran les cames” (tal i com ell va assegurar) per prendre totes les decisions que calgui en aquest sentit.
Lamento dir que no confio gens en l’actitud del principal partit de l’oposició. CiU té la clara determinació de desgastar el govern de la Generalitat i el seu únic objectiu és fer fora un govern del qual pensa que li ha tret el lloc que li corresponia de forma legítima. De res serveix que al Parlament de Catalunya els diputats que conformem la coalició de govern sumem 70 del 135 escons, en una expressió claríssima de la voluntat popular.
Tot allò que CiU no va fer quan governava durant 23 anys pel que fa a decisions estratègiques i estructurals que ara hauríem de tenir funcionant, hauria de ser raó més que suficient perquè la seva actitud fos ara de col·laboració. Contràriament, intenten confondre l’opinió pública parlant del transvasament del Roine, una proposta que mai van acabar de materialitzar amb cap projecte i que, fins i tot, no van ni demanar-ne l’opinió del govern francès. Un transvasament que, diguem-ho clar, és més una estratègia que una possibilitat. Veritablement, algú creu possible que el govern francès s’enfronti als seus regants i pagesia per donar aigua a Catalunya? Té sentit parlar en aquests moments d’una obra que tindria una durada de quinze anys i no acceptar les mesures provisionals que el govern proposa tenir a punt per aquesta tardor si fos necessari?
Cal exigir –i exigir-nos- a tots molta responsabilitat i seriositat davant d’un problema tan greu com el que tenim plantejat. El govern està fent la seva feina (i la que el governs anteriors de CiU no van voler o no van saber fer) i des de tot arreu li hem de donar suport. Mesures estructurals en construcció (dessaladores, processos de reutilització), d’estalvi i mesures i d’altres mesures conjunturals, per fer front a l’emergència. Cal ser conscients del que ens hi juguem com a país.
Els embassaments dels quals surt l’aigua que abasteix l’àrea metropolitana de Barcelona estan al límit de l’emergència. Les reserves no arriben al vint per cent i la situació, tot i les darreres pluges, podria empitjorar. El govern de la Generalitat està fent ni més ni menys que el que és la seva obligació: preveure totes les actuacions –que són moltes i diverses- que calguin per tal que en cap moment els ciutadans de Catalunya es quedin sense aigua de boca, és a dir, l’aigua necessària per les llars i la supervivència dels negocis i el conjunt del teixit productiu de tot el país.
És per això que crec que són del tot encertades i valentes les paraules del President Montilla del passat dissabte en el Consell Nacional del PSC, afirmant de manera rotunda que la prioritat és garantir l’aigua a tots els ciutadans i que es farà portant aigua d’on sigui i com sigui. Coneixent Montilla, sé que aquesta és la seva ferma determinació i que “no li tremolaran les cames” (tal i com ell va assegurar) per prendre totes les decisions que calgui en aquest sentit.
Lamento dir que no confio gens en l’actitud del principal partit de l’oposició. CiU té la clara determinació de desgastar el govern de la Generalitat i el seu únic objectiu és fer fora un govern del qual pensa que li ha tret el lloc que li corresponia de forma legítima. De res serveix que al Parlament de Catalunya els diputats que conformem la coalició de govern sumem 70 del 135 escons, en una expressió claríssima de la voluntat popular.
Tot allò que CiU no va fer quan governava durant 23 anys pel que fa a decisions estratègiques i estructurals que ara hauríem de tenir funcionant, hauria de ser raó més que suficient perquè la seva actitud fos ara de col·laboració. Contràriament, intenten confondre l’opinió pública parlant del transvasament del Roine, una proposta que mai van acabar de materialitzar amb cap projecte i que, fins i tot, no van ni demanar-ne l’opinió del govern francès. Un transvasament que, diguem-ho clar, és més una estratègia que una possibilitat. Veritablement, algú creu possible que el govern francès s’enfronti als seus regants i pagesia per donar aigua a Catalunya? Té sentit parlar en aquests moments d’una obra que tindria una durada de quinze anys i no acceptar les mesures provisionals que el govern proposa tenir a punt per aquesta tardor si fos necessari?
Cal exigir –i exigir-nos- a tots molta responsabilitat i seriositat davant d’un problema tan greu com el que tenim plantejat. El govern està fent la seva feina (i la que el governs anteriors de CiU no van voler o no van saber fer) i des de tot arreu li hem de donar suport. Mesures estructurals en construcció (dessaladores, processos de reutilització), d’estalvi i mesures i d’altres mesures conjunturals, per fer front a l’emergència. Cal ser conscients del que ens hi juguem com a país.
20.3.08
Complir amb Catalunya
Ha passat una setmana d’ençà de les eleccions generals i amb els resultats sobre la taula, tot ben paït i les reflexions enllestides, hi ha una conclusió que ha quedat més que clara: els vots dels ciutadans han parlat. I han parlat per dir que ara toca fer realitat els compromisos adquirits.
Els presidents Zapatero i Montilla ja s’han posat a la feina. Aquest cap de setmana al Comitè Federal del PSOE, el president català ha deixat ben clar que no s’ha de menystenir el mandat de les urnes, i que ara toca complir, des de l’entesa i el diàleg. Montilla va recuperar el seu decàleg de compromisos anunciats abans de les eleccions des de Madrid per recordar que ara tots els esforços s’han de posar en un finançament més just, un manteniment de les inversions per renovar les nostres infrastructures, i un desplegament ple de l’Estatut en totes les seves potencialitats. I els dos presidents s’han aliat per complir amb Catalunya.
25 escons, els mateixos resultats que l’any 1982. Més d’un milió sis-cents mil catalans van fer confiança als socialistes el passat 9 de març. I ho van fer per renovar la seva confiança en Zapatero, perquè continuï endavant el seu projecte de transformació d’Espanya endegat fa quatre anys, i per barrar el pas a una dreta que no mereix cap país europeu. Però també li van donar suport com a aval a un determinat capteniment durant la legislatura i d’uns compromisos contrets que es volen fer realitat.
I allí hi serà el PSC: més que ministeris, que si dos, tres, o quatre… el que realment vol i es proposa el socialisme català és que el que s’ha compromès es compleixi, perquè ens han votat per això, per millorar el benestar de Catalunya que ens ha tornat a renovar la confiança. Que la nostra capacitat d’influència en el nou Govern es tradueixi en polítiques concretes, aspectes que ja van començar a caminar en els darrers quatre anys i que ara hem de culminar amb èxit.
I tot plegat amb estabilitat, que és l’altre gran missatge del 9 de març. Els catalans van votar estabilitat, fent confiança al principal partit del Govern a Catalunya. El país necessita tranquil·litat i estabilitat política i institucional, afavorir l’entesa i el diàleg amb Madrid i desenvolupar al màxim el seu autogovern. Nosaltres així ho farem, per la consecució dels objectius polítics que Catalunya té plantejats. Anem a totes!
Els presidents Zapatero i Montilla ja s’han posat a la feina. Aquest cap de setmana al Comitè Federal del PSOE, el president català ha deixat ben clar que no s’ha de menystenir el mandat de les urnes, i que ara toca complir, des de l’entesa i el diàleg. Montilla va recuperar el seu decàleg de compromisos anunciats abans de les eleccions des de Madrid per recordar que ara tots els esforços s’han de posar en un finançament més just, un manteniment de les inversions per renovar les nostres infrastructures, i un desplegament ple de l’Estatut en totes les seves potencialitats. I els dos presidents s’han aliat per complir amb Catalunya.
25 escons, els mateixos resultats que l’any 1982. Més d’un milió sis-cents mil catalans van fer confiança als socialistes el passat 9 de març. I ho van fer per renovar la seva confiança en Zapatero, perquè continuï endavant el seu projecte de transformació d’Espanya endegat fa quatre anys, i per barrar el pas a una dreta que no mereix cap país europeu. Però també li van donar suport com a aval a un determinat capteniment durant la legislatura i d’uns compromisos contrets que es volen fer realitat.
I allí hi serà el PSC: més que ministeris, que si dos, tres, o quatre… el que realment vol i es proposa el socialisme català és que el que s’ha compromès es compleixi, perquè ens han votat per això, per millorar el benestar de Catalunya que ens ha tornat a renovar la confiança. Que la nostra capacitat d’influència en el nou Govern es tradueixi en polítiques concretes, aspectes que ja van començar a caminar en els darrers quatre anys i que ara hem de culminar amb èxit.
I tot plegat amb estabilitat, que és l’altre gran missatge del 9 de març. Els catalans van votar estabilitat, fent confiança al principal partit del Govern a Catalunya. El país necessita tranquil·litat i estabilitat política i institucional, afavorir l’entesa i el diàleg amb Madrid i desenvolupar al màxim el seu autogovern. Nosaltres així ho farem, per la consecució dels objectius polítics que Catalunya té plantejats. Anem a totes!
(Article meu publicat ahir al Singular Digital)
En relació al resultat de les eleccions us recomano l'anàlisi que en va fer el passat diumenge dia 16 de març en el seu diari el viceprimer secretari del PSC i portaveu del grup parlamentari Miquel Iceta
Visita a l'escola PAIDEIA
Vull compartir amb vosaltres aquestes imatges de la visita que vam fer amb la Carme Chacon, en mig de la campanya electoral, a l’escola d’educació especial PAIDEIA, en agraïment a tots els nens i nenes que la van rebre amb tant d’entusiasme i a professors i a pares i mares que van voler compartir amb nosaltres els reptes de futur que tenen plantejats com a escola inclussiva.
7.3.08
No ens podem confiar
Aquest diumenge estem tots cridats a votar i el panorama, hores d’ara, està plenament obert. Si fem cas de les darreres enquestes publicades, les expectatives d’un triomf de Zapatero sembla que són millors que dies enrere, en els que l’empat en vots –que no oblidem pot significar una victòria en escons del PP- era més plausible. D’altra banda, el segon debat Zapatero-Rajoy va decantar l’opinió pública a favor del primer.
Ara bé, hi ha altres dades en les enquestes que cal tenir en compte. L’electorat del PP és plenament fidel. No hi ha cap dubte de que la dreta anirà a votar. En canvi, l’electorat socialista fluctua uns punts amunt o uns punts avall en funció de la intuïció que tenen els ciutadans d’influir en els resultats. Així, a la que sembla clar que guanyarà Zapatero, baixa uns punts la intenció directa de vot vers els socialistes. Alguns electors, amb la confiança de que no tornarà la dreta a Espanya, creuen que es poden permetre el luxe de poder ser més crítics amb el sistema polític i optar per l’abstenció. Altres electors es poden plantejar votar opcions polítiques, tot i que legítimes, més minoritàries, les quals estan dedicant tots els seus esforços a donar per fet que guanyarà Zapatero i que, ara, el que cal és votar-los a ells perquè tinguin capacitat d’influir a Madrid.
Com diu la nostra candidata, la Carme Chacon, el dia 9 a les 9 del matí tots els comptadors estaran a zero i cal anar a votar, massivament, per evitar que torni la dreta més reaccionaria a governar el nostre país. El vot al PSC és l’únic que assegura que continuem avançant en el progrés social endegat en els darrers quatre anys.
Ara bé, hi ha altres dades en les enquestes que cal tenir en compte. L’electorat del PP és plenament fidel. No hi ha cap dubte de que la dreta anirà a votar. En canvi, l’electorat socialista fluctua uns punts amunt o uns punts avall en funció de la intuïció que tenen els ciutadans d’influir en els resultats. Així, a la que sembla clar que guanyarà Zapatero, baixa uns punts la intenció directa de vot vers els socialistes. Alguns electors, amb la confiança de que no tornarà la dreta a Espanya, creuen que es poden permetre el luxe de poder ser més crítics amb el sistema polític i optar per l’abstenció. Altres electors es poden plantejar votar opcions polítiques, tot i que legítimes, més minoritàries, les quals estan dedicant tots els seus esforços a donar per fet que guanyarà Zapatero i que, ara, el que cal és votar-los a ells perquè tinguin capacitat d’influir a Madrid.
Com diu la nostra candidata, la Carme Chacon, el dia 9 a les 9 del matí tots els comptadors estaran a zero i cal anar a votar, massivament, per evitar que torni la dreta més reaccionaria a governar el nostre país. El vot al PSC és l’únic que assegura que continuem avançant en el progrés social endegat en els darrers quatre anys.
Aquest article meu el publica avui el semanari El Far que va encartat en el Periódico al Baix Llobregat
Les fotos són de l'espectacular acte electoral celebrat ahir dijous pels socialistes catalans al Palau Sant Jordi amb Jordi Hereu, José Montilla, Carme Chacon, Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Un acte vibrant!!
5.3.08
A Catalunya li convé un govern socialista a Espanya
Estem a la recta final de la campanya electoral de les eleccions generals del dia 9 de març. Ahir dilluns, i també diumenge, s’han publicat les darreres enquestes a diversos diaris, les quals dibuixen un escenari d’una diferència de 4-5 punts a favor dels socialistes, de José Luis Rodríguez Zapatero. Pel que fa al nombre d’escons, els socialistes mantenim, 2 escons amunt o avall, els mateixos que vàrem aconseguir el 2004. Aquest no és un mal resultat si tenim en compte que no fa gaires setmanes la distància que sortia en algunes enquestes era tan sols d’un punt.
Ara bé, les enquestes d’aquests darrers dies també indiquen clarament que el PP pot incrementar el seu número d’escons i que, per tant, la distància amb el PSOE es podria reduir. De produir-se, podríem veure’ns immersos en un escenari de pactes molt més complicat que el que hem viscut en la darrera legislatura.
Uns pactes de formacions nacionalistes, PNV, CiU o CC, que, de la mateixa manera que poden pactar amb Zapatero, podrien pactar amb Rajoy. En el cas de Convergència i Unió, de fet, no seria cap novetat. És que potser no van pactar durant vuit anys seguits amb el Partit Popular de José Mª Aznar encara que ara vulguin esborrar-ho de la nostra memòria? Vuit anys que no van ser profitosos per Catalunya, durant els quals vàrem patir un retard considerable en les infraestructures, també en les rodalies de Renfe o en les inversions en la xarxa elèctrica. No fa pas tants dies que Josep Antoni Duran i Lleida afirmava en una entrevista que no podia pas afirmar que no pactaria amb el PP i justificava, tanmateix, el pacte del 2005, el del Majèstic!
D’altra banda, el Partit Popular està canviant el seu missatge amb l’objectiu de fomentar l’abstenció. Fins i tot un dels seus ideòlegs de campanya, Gabriel Elorriaga, secretari de comunicació del PP, se li va escapar aquesta estratègia en una entrevista en el diari britànic Financial Times. Que la gent pensi que les eleccions les té guanyades el PSOE li va be al PP. Els seus votants aniran a votar de tota manera –això és el que diuen totes les enquestes d’ara i d’abans, la fidelitat del vot de la dreta és molt més gran que el de l’esquerra- mentre que el vot d’esquerres i el de centre, sempre més crític i exigent, pot quedar-se a casa confiat que, de tota manera, la dreta no tornarà a governar. Amb aquesta confiança, també, altres persones poden tenir la temptació de votar altres opcions, tot i que respectables, més minoritàries. Tot això, no fa altra cosa que afavorir el Partit Popular i ens podria portar a que la dreta més reaccionària, la que en aquests moments representen Rajoy, Aznar, Zaplana, Acebes o Pizarro, pogués tornar a governar Espanya. A les nostres mans està evitar-ho!
Hi ha dos missatges de la campanya electoral dels socialistes catalans que crec que són del tot encertats. El primer, “Si tu no hi vas, ells tornen”, és ben clara i acabo d’explicar-ne els arguments. El segon, el missatge de la Carme Chacón, el de “La Catalunya optimista”, també. És del tot evident que el proper diumenge votem qui governarà a Espanya, però també ho és que Catalunya vol tenir, i li correspon, un pes important en les decisions del conjunt de l’Estat. Els socialistes catalans representem majoritàriament la Catalunya optimista que vol desenvolupar el nou Estatut, amb un nou acord de finançament més just, que vol executar totes les infraestructures previstes que ens han de fer cada vegada més competitius, que vol invertir el progrés econòmic en millora del benestar de tots i en la reducció de les desigualtats, la Catalunya de la igualtat d’oportunitats. Aquesta, i no d’altres, és l’aposta que interessa a Catalunya, l’aposta segura per Catalunya en les properes eleccions!
Ara bé, les enquestes d’aquests darrers dies també indiquen clarament que el PP pot incrementar el seu número d’escons i que, per tant, la distància amb el PSOE es podria reduir. De produir-se, podríem veure’ns immersos en un escenari de pactes molt més complicat que el que hem viscut en la darrera legislatura.
Uns pactes de formacions nacionalistes, PNV, CiU o CC, que, de la mateixa manera que poden pactar amb Zapatero, podrien pactar amb Rajoy. En el cas de Convergència i Unió, de fet, no seria cap novetat. És que potser no van pactar durant vuit anys seguits amb el Partit Popular de José Mª Aznar encara que ara vulguin esborrar-ho de la nostra memòria? Vuit anys que no van ser profitosos per Catalunya, durant els quals vàrem patir un retard considerable en les infraestructures, també en les rodalies de Renfe o en les inversions en la xarxa elèctrica. No fa pas tants dies que Josep Antoni Duran i Lleida afirmava en una entrevista que no podia pas afirmar que no pactaria amb el PP i justificava, tanmateix, el pacte del 2005, el del Majèstic!
D’altra banda, el Partit Popular està canviant el seu missatge amb l’objectiu de fomentar l’abstenció. Fins i tot un dels seus ideòlegs de campanya, Gabriel Elorriaga, secretari de comunicació del PP, se li va escapar aquesta estratègia en una entrevista en el diari britànic Financial Times. Que la gent pensi que les eleccions les té guanyades el PSOE li va be al PP. Els seus votants aniran a votar de tota manera –això és el que diuen totes les enquestes d’ara i d’abans, la fidelitat del vot de la dreta és molt més gran que el de l’esquerra- mentre que el vot d’esquerres i el de centre, sempre més crític i exigent, pot quedar-se a casa confiat que, de tota manera, la dreta no tornarà a governar. Amb aquesta confiança, també, altres persones poden tenir la temptació de votar altres opcions, tot i que respectables, més minoritàries. Tot això, no fa altra cosa que afavorir el Partit Popular i ens podria portar a que la dreta més reaccionària, la que en aquests moments representen Rajoy, Aznar, Zaplana, Acebes o Pizarro, pogués tornar a governar Espanya. A les nostres mans està evitar-ho!
Hi ha dos missatges de la campanya electoral dels socialistes catalans que crec que són del tot encertats. El primer, “Si tu no hi vas, ells tornen”, és ben clara i acabo d’explicar-ne els arguments. El segon, el missatge de la Carme Chacón, el de “La Catalunya optimista”, també. És del tot evident que el proper diumenge votem qui governarà a Espanya, però també ho és que Catalunya vol tenir, i li correspon, un pes important en les decisions del conjunt de l’Estat. Els socialistes catalans representem majoritàriament la Catalunya optimista que vol desenvolupar el nou Estatut, amb un nou acord de finançament més just, que vol executar totes les infraestructures previstes que ens han de fer cada vegada més competitius, que vol invertir el progrés econòmic en millora del benestar de tots i en la reducció de les desigualtats, la Catalunya de la igualtat d’oportunitats. Aquesta, i no d’altres, és l’aposta que interessa a Catalunya, l’aposta segura per Catalunya en les properes eleccions!
27.2.08
"Noticias del día después - Si tú no vas, ellos vuelven"
Ahir el primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya, l'amic Raul Moreno, va presentar un video de campanya que explica què podria passar si el PP guanyés aquestes eleccions. Es tracta d'un suposat informatiu del dia després (el 10 de març). L'he trobat del tot encertat, la veritat, no exagera, dibuixa un escenari plenament possible si el dia 9 de març molta gent, confiant que guanyarà Zapatero, no va a votar. Us recomano veure'l, són molt pocs minuts. VAL LA PENA. Aquí el teniu:
20.2.08
Rajoy menteix
Mariano Rajoy no aconsegueix esgotar la meva capacitat de sorpresa. En aquesta campanya electoral la utilització en temes sensibles, sense cap mena de rubor, de mentides subjacents, està arribant a quotes insuperables. M’explico. Que la dreta més reaccionària, en la que en aquests moments s’ha situat el Partit Popular guanyant-s’ho a pols, faria demagògia perillosa en el tema de la immigració, era d’esperar. Que intentarien aixecar les pors dels ciutadans autòctons davant de la immigració, utilitzant la desacceleració de l’economia com a factor desestabilitzador, també era d’esperar. Ara bé, que Rajoy oblidi expressament que la mutilació genital femenina (l’ablació) ja està, des de fa temps, penalitzada al nostre Codi Penal, és inadmissible. Que digui que es prohibirà una pràctica ja prohibida i penalitzada no te cap altra qualificació que la d’un engany volgut als ciutadans.
Que el candidat popular a president del Govern espanyol digui que, si ell governa, els immigrants hauran de pagar impostos, no és res més que un altre engany. D’on vénen sinó tantes noves altes a la Seguretat Social que ens han portat fins l’actual superàvit d’aquesta i a l’enfortiment del nostre sistema de pensions?. És que potser no tots els treballadors per compte d’altre paguen impostos? Es refereix Rajoy als immigrants irregulars? Com farà que aquests paguin impostos? Regularitzant-los sense més?Rajoy també diu que els immigrants hauran de signar un contracte d’acceptació de les normes del nostre país. Doncs estem al cap del carrer! Que no és així? Que no està tothom qui viu i treballa a Catalunya subjecte a les mateixes lleis?
Doncs sí sr. Rajoy! Sí que han de signar un contracte, però no el que vostè diu, sinó el contracte de treball, l’únic que permet entrar regularment al nostre país! Cal ser més seriosos. La immigració ha de ser controlada. No podem acollir al nostre país més persones de les que puguem oferir-los feina i, aquestes s’han d’adaptar a les nostres lleis i als nostres costums, com qualsevol altre ciutadà. Amb els mateixos drets i deures. Només així garantirem la convivència. Amb falsedats, amb afirmacions xenòfobes, amb l’assimilació d’immigració a inseguretat, l’únic que s’aconsegueix és posar en perill la convivència. Això sí que és un perill!
(Article meu publicat al Singular Digital el 19-2-08)
10.2.08
Una actitud vergonyant
La nota feta pública per la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal del dia 30 de gener en relació a les properes eleccions generals, en què clarament diu que no es pot votar cap altre partit que no sigui el PP, no té precedents en la història del país (deixant de banda, això sí, l’etapa franquista). I, malauradament, tampoc té precedents l’ambigüitat mostrada per alguns bisbes catalans en relació a la nota espanyola, dient únicament que aquesta no demanava directament el vot del PP. És com aquell concurs en que a les seves bases es posa allò de que el “guanyador” ha de ser ros, cabells llargs, ulls blaus, mesurar 1,81 metres, tenir 25 anys i haver nascut tal dia!Tenia molta raó el catedràtic Joan Subirats en el seu article “Religión revisitada”, publicat el dia 10 de gener i, per tant, abans de la proclama episcopal. Deia Subirats: “El liderazgo de la derecha ha pasado del PP a los cardenales irredentos, en un intento de que la contienda electoral se dirima en términos de valores, religión y modelo familiar, para así modificar los campos de influencia clásicos de las distintas fuerzas políticas, generando un eje de confrontación de carácter moral. Estamos en pleno revival religioso”.Deixant clar que, afortunadament, no tots els bisbes són iguals (com ens ha mostrat l’Abat de Montserrat el passat diumenge) i que, si els catòlics poguessin votar els bisbes, Rouco de ben segur no seria cardenal, cal denunciar clarament aquesta actitud hipòcrita i bel•ligerant de la Conferència Episcopal. Hipòcrita perquè els qui acusen Zapatero d’haver dialogat amb els terroristes són els mateixos bisbes que callaven quan el PP negociava amb ETA, i hipòcrita perquè en els vuit anys que va governar el PP mai van reclamar la derogació de la llei que despenalitza la interrupció voluntària de l’embaràs i ara estan al darrere de l’ofensiva de la dreta més retrògrada contra les clíniques i, fins i tot, contra les dones que, legalment, han avortat.I, bel•ligerant, perquè no es resignen a la separació Església i Estat contemplada en la Constitució refrendada majoritàriament l’any 1978 i perquè ens volen imposar per la via de les lleis una determinada moral (del tot retrògrada) a tots els ciutadans i ciutadanes. Ens volen imposar “a tots i a totes” aquella (falsa) moral segons la qual l’únic matrimoni és el d’un home amb una dona i l’única família és la que es fonamenta en aquest tipus de matrimoni, que és, a més, indissoluble. Ens neguen a les dones el dret a decidir sobre el nostre propi cos i a decidir quan i com volem ser mares. Ens neguen a tots el dret a morir dignament i sense dolors innecessaris. Releguen les dones a l’àmbit familiar (de fet el paper de la dona a l’Església catòlica és del tot marginal...). Consideren les persones homosexuals com persones malaltes o desviades del bon camí. S’oposen a la investigació amb cèl•lules mare tot i que aquesta pugui aportar el guariment de malalties com l’Alzheimer o l’esclerosi múltiple...Jo no soc catòlica, més enllà del fet que em van batejar als quatre dies d’haver nascut. Però si ho fos, de ben segur que com li deu passar a molts creients, em sabria molt de greu aquesta actitud dels representants de l’Església. Em faria vergonya!
(Article meu publicat al Singular Digital el 5-2-08)
4.2.08
El Govern del Benestar
Ahir diumenge, a l’Escola d’hivern del PSC, a Tarragona, vaig tenir el plaer de compartir taula amb la Carme Chacon, la nostra candidata a les eleccions generals i ministra, el Cándido Méndez, secretari general de l’UGT a Espanya i amb el catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma, Joan Subirats. El títol del debat: El Govern del Benestar.
Subirats va fer una brillant intervenció sobre el canvi d’època que estem vivint, la diferent relació amb el treball (molts treballs al llarg de la vida front al treball per tota una vida d’abans), els canvis en les estructures familiars, la imprevisibilitat, la inestabilitat de les estructures personals i familiars (...) tot això que ell anomena “societat de risc”. I, en positiu, l’augment de l’esperança de vida o el nou paper de les dones. Plantejà que les polítiques de benestar estan pensades per uns punts de partida que han canviat molt en poc temps, i per tant, cal encaminar-les en tres direccions: proximitat o territorialització, articulació de les diferents polítiques per a cada moment vital i participació (fer polítiques amb la gent i no per a la gent).
Cándido Méndez defensava la necessitat d’un espai europeu de relacions laborals i va valorar molt positivament, des del punt de vista del sindicat, la recuperació del diàleg social per part del govern Zapatero, en contrast amb el fort enfrontament i la manca de diàleg dels governs d’Aznar. Va parlar també de la importància pels treballadors de dues decisions del govern socialista: la llei de la dependència i la llei d’igualtat, sobre tot pel fet que atorguen drets i no només prestacions.
Carme Chacon afirmà que l’estat del benestar serà local o no serà, que cal adaptar el sistema educatiu als nens i nenes i als joves d’avui en dia, a les seves possibilitats i al que el canvis tecnològics ens faciliten. Entre d’altres temes, va denunciar el cinisme del PP i en concret del conseller Lamela, de la comunitat de Madrid, en relació a les acusacions que van formular als metges de l’Hospital de Leganés, que ara han quedat absolts. També es va manifestar contra l’assetjament que estan patint clíniques i dones que han avortat per part de la dreta. Finalment, va presentar els 10 compromisos dels socialistes amb polítiques socials. La Carme, com sempre, clara, convençuda i optimista!
I jo? Doncs jo vaig moderar el debat, i en la introducció, vaig assenyalar que ens hi juguem molt en les properes eleccions i que no és el mateix Zapatero que Rajoy. Vaig parlar dels temes cabdals que tenim al davant des de Catalunya: la negociació del nou sistema de finançament i d’un paquet important de traspassos de competències en aplicació del nou Estatut, la política de pactes i acords que està portant a terme el Govern Montilla, les lleis de caràcter social que estem abordant (llei d’educació, llei de la infància, llei de l’acolliment, ...), i la intensa acció de govern que s’està portant a terme per a desplegar lleis que ens proporcionen nous drets, com la de serveis socials, la de l’habitatge o el pacte de l’educació.
Subirats va fer una brillant intervenció sobre el canvi d’època que estem vivint, la diferent relació amb el treball (molts treballs al llarg de la vida front al treball per tota una vida d’abans), els canvis en les estructures familiars, la imprevisibilitat, la inestabilitat de les estructures personals i familiars (...) tot això que ell anomena “societat de risc”. I, en positiu, l’augment de l’esperança de vida o el nou paper de les dones. Plantejà que les polítiques de benestar estan pensades per uns punts de partida que han canviat molt en poc temps, i per tant, cal encaminar-les en tres direccions: proximitat o territorialització, articulació de les diferents polítiques per a cada moment vital i participació (fer polítiques amb la gent i no per a la gent).
Cándido Méndez defensava la necessitat d’un espai europeu de relacions laborals i va valorar molt positivament, des del punt de vista del sindicat, la recuperació del diàleg social per part del govern Zapatero, en contrast amb el fort enfrontament i la manca de diàleg dels governs d’Aznar. Va parlar també de la importància pels treballadors de dues decisions del govern socialista: la llei de la dependència i la llei d’igualtat, sobre tot pel fet que atorguen drets i no només prestacions.
Carme Chacon afirmà que l’estat del benestar serà local o no serà, que cal adaptar el sistema educatiu als nens i nenes i als joves d’avui en dia, a les seves possibilitats i al que el canvis tecnològics ens faciliten. Entre d’altres temes, va denunciar el cinisme del PP i en concret del conseller Lamela, de la comunitat de Madrid, en relació a les acusacions que van formular als metges de l’Hospital de Leganés, que ara han quedat absolts. També es va manifestar contra l’assetjament que estan patint clíniques i dones que han avortat per part de la dreta. Finalment, va presentar els 10 compromisos dels socialistes amb polítiques socials. La Carme, com sempre, clara, convençuda i optimista!
I jo? Doncs jo vaig moderar el debat, i en la introducció, vaig assenyalar que ens hi juguem molt en les properes eleccions i que no és el mateix Zapatero que Rajoy. Vaig parlar dels temes cabdals que tenim al davant des de Catalunya: la negociació del nou sistema de finançament i d’un paquet important de traspassos de competències en aplicació del nou Estatut, la política de pactes i acords que està portant a terme el Govern Montilla, les lleis de caràcter social que estem abordant (llei d’educació, llei de la infància, llei de l’acolliment, ...), i la intensa acció de govern que s’està portant a terme per a desplegar lleis que ens proporcionen nous drets, com la de serveis socials, la de l’habitatge o el pacte de l’educació.
22.1.08
Jo també he avortat!
Fa més de trenta anys, moltes dones ens autoinculpàvem amb aquest “crit de guerra”, quan reclamàvem el dret a fer una cosa llavors prohibida. Ara, dècades més tard, resulta del tot inadmissible l’ofensiva de la dreta més carca i més retrògrada en contra de les clíniques privades que porten a terme avortaments. La connivència d’alguns estaments judicials amb els nuclis denunciants -suposadament defensors de la vida i de la família- és de jutjat de guàrdia.No es pot admetre, de cap manera, que es citi a declarar dones que han avortat, tot obviant el dret a la intimitat i a la confidencialitat inherent a totes les actuacions mèdiques o clíniques.
Si a això hi afegim l’ofensiva de la jerarqui eclesiàstica espanyola conjuntament amb la del PP, el perill d’agressió greu als drets de les dones esdevé molt evident.
Moltes dones d’aquest país no vàrem lluitar tants anys pel dret a decidir sobre el propi cos per haver de veure ara, més de trenta anys després, com es criden dones a declarar o se les investiga per haver avortat.
Caldria preguntar-se com és que ens trobem davant d’aquesta ofensiva retrògrada, després de més de vint anys de l’aprovació de la llei de despenalització de l’avortament. Fins ara la llei ha cobert a la pràctica les necessitats de les dones que s’han vist abocades a prendre la decisió sempre dolorosa d’haver d’avortar (amb els entrebancs de l’objecció de consciència que permet els metges no practicar avortaments si no volen, cosa que molt poques vegades ocorre als centres públics).
Aplaudeixo la determinació de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega i d’altres membres de l’actual govern espanyol per no tolerar la vulneració dels drets fonamentals de les dones a la llibertat, la intimitat i la dignitat. Convé també fer esment de la defensa que ha fet la consellera Geli de les bones pràctiques que es porten a terme a Catalunya per part de la pràctica totalitat de les clíniques privades que practiquen avortaments.
Donat que la llei té fisures, jo personalment sóc partidària d’obrir un debat serè, en la propera legislatura, per crear consens per a una nova llei que aclareixi els terminis i que resolgui d’una vegada per totes la indeterminació que ara hi ha quan cal justificar les “grans conseqüències psíquiques per a la mare”. Només la dona pot decidir si tira endavant un avortament, tot i que això no eximeix les administracions i al conjunt de la societat de fer tota la prevenció possible per evitar arribar a aquesta situació.
Mentre tot això s’arregla, recupero l’autoinculpació que ja vàrem fer moltes dones tants anys enrere: jo també he avortat!
(Article meu publicat al Singular Digital el 22-1-08)
8.1.08
El discurs del “català emprenyat” només beneficia al PP
En les darreres enquestes publicades sobre possibles resultats a les properes eleccions generals a Catalunya resulta paradoxal qui resulta beneficiat del suposat clima del “català emprenyat” que han alimentat tan líders polítics com columnistes i altres creadors d’opinió. L’únic partit que en surt beneficiat és el Partit Popular. No creixen ni CiU, ni ERC, ni Iniciativa, formacions totes que s’han apuntat, d’una manera o altra, a aquesta suposada reivindicació. A totes les enquestes, des de la del diari El Mundo a la de La Vanguardia, la conclusió és clara: qui en treu profit a Catalunya és el PP. Aquest “emprenyament”, que suposadament hi ha, doncs, només li dóna vots al PP!
Així, l’estratègia que porten a terme tots els partits polítics catalans de desgast del PSOE (i del PSC) – deixant de banda el PP, qui lògicament està en aquesta confrontació – a qui realment beneficia és a Mariano Rajoy. Tots contra els socialistes: Convergència i Unió amb la seva radicalització sobiranista i crítica ferotge, Esquerra Republicana amb el seu desmarcament i crítica constant al Govern Zapatero i Iniciativa per Catalunya amb la seva croada en contra de Magdalena Álvarez i del propi president del Govern espanyol. Tots ells, com si el Partit Popular no existís. Tots ells, sense tenir en compte les conseqüències que tindria per Catalunya un nou govern dels populars.
I és que en les properes eleccions només hi ha dos alternatives. El PSOE o el PP, Zapatero o Rajoy. El risc de retorn del Partit Popular al Govern de l’Estat existeix i no el podem obviar. Des del PSC ho tenim molt clar. Catalunya necessita a Madrid un govern fort, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, per continuar amb una gestió econòmica sòlida com la que s’ha portat a terme, amb la consolidació del reconeixement de més drets i llibertats i amb l'ampliació de les polítiques socials. Ho necessita Catalunya i també el conjunt d’Espanya. Cal recordar que s'han creat tres milions de llocs de treball, que un milió i mig de treballadors han passat de tenir una ocupació precària a una ocupació estable, que un milió dues-centes mil persones es beneficiaran de la Llei de la Dependència, que tres milions de persones es beneficiaran de l'Estatut del Treballador Autònom, que el salari mínim interprofessional ha arribat als 600 euros (en 4 anys s'ha apujat més que en els 8 anteriors), que la despesa en educació ha crescut un 122%, que la despesa en recerca ha crescut un 260%, que la inversió en habitatge protegit ha crescut un 60% cada any, que la inversió en infraestructures ha estat de 42.500 milions d'euros, que l'increment de les pensions mínimes ha estat el triple que en la legislatura anterior o el reconeixement del dret al matrimoni de les persones homosexuals.
Aquest és el camí pel que ens convé continuar endavant a tots plegats. Caldria que la resta de formacions polítiques s’ho plantegessin i canviessin l’estratègia si no volen que tots els avenços dels darrers quatre anys se’n vagin en orris.
Així, l’estratègia que porten a terme tots els partits polítics catalans de desgast del PSOE (i del PSC) – deixant de banda el PP, qui lògicament està en aquesta confrontació – a qui realment beneficia és a Mariano Rajoy. Tots contra els socialistes: Convergència i Unió amb la seva radicalització sobiranista i crítica ferotge, Esquerra Republicana amb el seu desmarcament i crítica constant al Govern Zapatero i Iniciativa per Catalunya amb la seva croada en contra de Magdalena Álvarez i del propi president del Govern espanyol. Tots ells, com si el Partit Popular no existís. Tots ells, sense tenir en compte les conseqüències que tindria per Catalunya un nou govern dels populars.
I és que en les properes eleccions només hi ha dos alternatives. El PSOE o el PP, Zapatero o Rajoy. El risc de retorn del Partit Popular al Govern de l’Estat existeix i no el podem obviar. Des del PSC ho tenim molt clar. Catalunya necessita a Madrid un govern fort, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, per continuar amb una gestió econòmica sòlida com la que s’ha portat a terme, amb la consolidació del reconeixement de més drets i llibertats i amb l'ampliació de les polítiques socials. Ho necessita Catalunya i també el conjunt d’Espanya. Cal recordar que s'han creat tres milions de llocs de treball, que un milió i mig de treballadors han passat de tenir una ocupació precària a una ocupació estable, que un milió dues-centes mil persones es beneficiaran de la Llei de la Dependència, que tres milions de persones es beneficiaran de l'Estatut del Treballador Autònom, que el salari mínim interprofessional ha arribat als 600 euros (en 4 anys s'ha apujat més que en els 8 anteriors), que la despesa en educació ha crescut un 122%, que la despesa en recerca ha crescut un 260%, que la inversió en habitatge protegit ha crescut un 60% cada any, que la inversió en infraestructures ha estat de 42.500 milions d'euros, que l'increment de les pensions mínimes ha estat el triple que en la legislatura anterior o el reconeixement del dret al matrimoni de les persones homosexuals.
Aquest és el camí pel que ens convé continuar endavant a tots plegats. Caldria que la resta de formacions polítiques s’ho plantegessin i canviessin l’estratègia si no volen que tots els avenços dels darrers quatre anys se’n vagin en orris.
Nota:Aquest és un article meu publicat avui al Singular Digital
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
