31.10.07

Zapatero assumeix les seves responsabilitats


Aquest diumenge el president del Govern espanyol va visitar Bellvitge per analitzar sobre el terreny els problemes provocats per les obres del TGV. Zapatero va dir clarament que les responsabilitats eren del seu Govern, que les assumia, que estava fent i faria tots els esforços per resoldre-les, i, sobre tot, va demanar disculpes per les dificultats que pateixen els ciutadans i ciutadanes de Barcelona i la seva àrea metropolitana, tot agraint-los el seu comportament cívic i exemplar.

La resposta de l’oposició política no s’ha fet esperar. El candidat de Convergència i Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, no ha dubtat a fer demagògia i utilitzar directament la seva qüestió pel seu benefici electoral, el mateix que ha fet Artur Mas. Com també fa el PP de Rajoy, Acebes i Sirera, ratllant el ridícul. Que si Zapatero hauria de venir el dia laborable, que si hauria de venir en pluja. Si no venia, deien que s’amagava. Si ve, només és per electoralisme...

Com molt bé va dir el president Montilla aquest diumenge, els que avui criden, en referència a CiU i PP, són els que van pactar el traçat del TGV a Barcelona. Són en part responsables del que passa, tant pel que fa al retard en l'arribada de l’Alta Velocitat, com en la tria del traçat, com en el retard en les inversions i els dèficits de manteniment de Rodalies.

Em pregunto què hauria passat si aquesta obra, amb aquest traçat i aquest projecte, s’hagués executat essent encara Aznar president del Govern o, igual o pitjor, essent-ho Rajoy. Què hagués passat si hagués estat Pujol, o Mas, el president de la Generalitat? Jo tinc la resposta molt clara i crec que la majoria dels ciutadans de Catalunya també. L’eficàcia, la fermesa, la capacitat de negociació i de convicció del president Montilla, res té a veure amb l’actitud de victimisme, de “treure’s les puces de sobre” a que ens tenia acostumats el president Pujol, ni molt menys amb la prepotència i superficialitat d’Artur Mas. A Aznar o Rajoy encara me’ls imagino menys. Alguna vegada van assumir alguna responsabilitat quan eren respectivament President i Ministre?

Els fets ocorreguts en el tram del TGV que passa per Bellvitge i El Gornal són molt greus. Que s’hagin fet les obres malament, amb uns murs que permeten filtracions i provoquen esvorancs és impresentable. Cal i caldrà depurar les responsabilitats tècniques i també polítiques dels que havíem d’haver garantit que les obres s’executessin bé. Els efectes sobre els usuaris de Rodalies i de Ferrocarrils de la Generalitat és un greu problema que cal arreglar quan abans millor.

Els presidents Montilla i Zapatero ho han dit molt clar. La primera prioritat és restablir el servei de Rodalies, amb totes les garanties de seguretat. S’hi estan implicant a fons. S’han fet esforços enormes per donar alternatives de transport, amb plena implicació de totes les administracions (també és lloable l’esforç que fan tots els ajuntaments en aquest sentit). Els dos presidents estan responent davant dels respectius Parlaments i davant dels ciutadans.

I finalment, la qüestió de fons. Perquè no assumim tots, d’una vegada, que l’àrea metropolitana de Barcelona pateix una congestió estructural? Que l’aposta pel transport públic hauria d’haver estat una prioritat des de fa més de 10 i 15 anys i, aleshores, ara no estaríem a on estem? I, fins i tot, perquè no reconeixen, aquells que en van ser els culpables, que la dissolució de la Corporació Metropolitana de Barcelona que propicià l’expresident Pujol ens ha portat també cap a aquest desastre?
Nota: aquet escrit és un article meu publicat ahir al Singula Digital
La foto és d' El Periódico

16.10.07

Combatre el càncer de mama


Aquest dilluns ha tingut lloc al Parlament de Catalunya una Jornada sobre l’estat actual del càncer de mama, organitzada per AECC-Catalunya contra el càncer, en la que he tingut l’honor de participar com a presidenta de la Comissió de Salut. La jornada ha estat un èxit de convocatòria i les reflexions abocades, tan pels ponents com per les dones afectades que formaven part del públic, han estat molt interessants i enriquidores.

Podeu llegir la nota de l'acte d'inauguració, a càrrec de la Consellera de Salut i del President del Parlament, que s'ha publicat a la web del Parlament. També les dades que ha proporcionat el Departament de Salut en una nota de premsa que titula "La mortalitat per càncer de mama a Catalunya mostra un descens del 1,5% des del 1985"
De la meva intervenció en podeu llegir la nota de premsa que n'ha fet el Gabinet del meu grup parlamentari. I si voleu llegir la meva intervenció completa també ho podeu fer.

Hi ha moltes dones i, per tant, moltes famílies afectades per aquesta malaltia. Les estadístiques ens diuen que a Catalunya una de cada nou dones desenvoluparà al llarg de la seva vida un càncer de mama, que té una incidència de més de 4.000 dones a l’any. Vull fer aquí una breu reflexió sobre els reptes que se’ns plantegen en aquesta matèria:

Hem avançat molt en el tractament i curació d’una malaltia de la que encara es desconeix l’origen, malgrat que les expectatives sobre la recerca són força esperançadores. Els programes que s’estan portant a terme a la sanitat pública catalana de diagnòstic ràpid quan hi ha sospita són un gran avenç i les desigualtats territorials s’han anat reduint poc a poc. Cal millorar, però, els circuits de rehabilitació quan hi ha efectes secundaris, com els efectes del linfedema, especialment en alguns llocs del territori. S’ha de treballar per eradicar les llistes d’espera per a la reconstrucció mamària, que és un dret de la dona com ho és la cirurgia plàstica d’una altra part del cos. Hem de seguir esforçant-nos en aquest camí.

Malgrat que s’ha aprofundit molt en la prevenció, aquesta és encara la gran assignatura que tenim pendent. El cribatge mitjançant mamografies bianuals arriba ja a més del 70% de les dones d’entre 50 i 65 anys, però cal incrementar aquesta mitjana. Promoció, informació, educació.... més salut pública, en definitiva. Calen campanyes generalitzades de prevenció. Calen també campanyes específiques i àmplies per fomentar l’autoexploració mamària entre les dones. Cal que les dones perdin la por i els prejudicis, com també que tinguin tota la informació per portar a terme correctament l’autoexploració i avançar-se a consultar el més aviat possible si tenen cap dubte. Són reptes pels propers anys.

I finalment, però no menys important, cal més consciència social, més suport social: les dones afectades necessiten més suport emocional i psicològic adequat a cada circumstància, per tal que se sentin més acompanyades en el procés de tractament i recuperació de la malaltia.

I finalment, cal evitar, sancionar si cal, qualsevol tipus de discriminació laboral per aquesta causa. Encara queda feina per fer.




Els dibuixos són de la web http://www.universidadpacientes.org/ que recomano molt especialment. Allà hi podeu trobar informació molt clara sobre quan s'han de fer le mamografies i com fer l'autoexploració, més de molts altres temes d'interés.

7.10.07

Ja tenim llei de Serveis Socials!

Un article meu publicat aquest divendres a EL FAR (semanari del Baix Llobregat encartat en El Periódico):


" Aquest dimecres el Ple del Parlament va aprovar la llei de Serveis Socials de Catalunya. Una llei àmpliament consensuada amb les entitats del sector, ajuntaments i agents socials i polítics.

Amb el desplegament d’aquesta llei s’aconsegueix que els Serveis Socials esdevinguin el quart pilar de l’Estat del Benestar. Així, a Catalunya, posem els serveis socials al mateix nivell de drets ciutadans que l’Educació, la Salut i les Pensions.

La llei s’aplicarà a partir del 2008 i, progressivament, fins el 2014. Els serveis socials ja no estaran limitats per les partides pressupostàries com passa ara, sinó que seran un servei com la sanitat pública: s’haurà d’atendre a tothom que ho necessiti.

Hi haurà serveis gratuïts i d’altres de copagament, que ho seran en funció únicament de la renda personal de la persona usuària. Aquesta és una novetat important respecte de la situació actual, ja que ara es té en compte la renda dels familiars a l’hora de determinar el dret i el percentatge d’aportació de l’usuari. D’altra banda, ningú es quedarà sense poder gaudir del dret per manca de recursos econòmics.

Serveis com l’atenció domiciliària o els acolliments residencials, per a la integració social i laboral de persones amb discapacitat, per a malalts mentals, teràpia ocupacional, tuteles, atenció a famílies amb problemàtica social o risc d’exclusió, centres d’acollida per a infants i adolescents, mediació familiar, atenció a dones víctimes de violència, transport adaptat, suport a l’adopció nacional i internacional,... Tots aquests, i molts altres, són els serveis socials pels quals la llei preveu la garantia d’accés i la universalitat. "


La Llei va ser aprovada per unanimitat de tots els grups de la Cambra i, en acabar, les tres conselleres de Benestar i Família, a l'anterior legislatura, Anna Simó i jo mateixa, i d'Acció Social i Ciutadania, ara, l'actual consellera Carme Capdevila, ens varem fer una foto de família amb els representants de les entitats que ens acompanyaren en el Parlament en aquest dia de Ple. Aquí la teniu:



3.10.07

Evitar els embarassos d’adolescents

Coincidint amb la celebració del Dia Mundial de l’Anticoncepció, darrerament s’han publicat dades sobre avortaments a Espanya. Llegeixo amb disgust el nombre d’adolescents que queden embarassades. L’any 2005, 12.883 noies d’entre 15 i 19 anys van avortar (una xifra que duplica la de fa 10 anys). La pitjor dada, però, és que aquestes, les que han avortat, només són el 49% de les que han quedat embarassades. És a dir, que altres 13.000 noies d’entre 13 i 19 anys han tingut el fill a una edat del tot prematura per a ser mares. Una darrera dada, també molt negativa, és que un 11 % de les adolescents que han avortat l’any 2005 ho han fet per segona vegada.

És evident que no podem continuar així. No podem continuar obviant que segueix augmentant, any darrera any, la xifra de noies que queden embarassades en una societat que, se suposa, és cada vegada més avançada, més culta i més lliure. No podem continuar amb el drama que suposa el fet que tantes noies joves hagin d’avortar o ser mares prematures. Seguim tenint pendent aquesta assignatura com a societat. Falta molta formació, falta encara molta informació i falta, encara més, treure’ns de sobre la hipocresia que representa per a alguns confondre l’educació per a la sexualitat responsable i protegida amb un suposat llibertinatge.

Sembla mentida que, en els inicis del segle XXI, en una societat benestant com la nostra, encara tinguem una llei excessivament restrictiva pel que fa a l’interrupció voluntària de l’embaràs. També que hi hagi comunitats autònomes, com la de Navarra, a on, a la pràctica, no es pugui avortar en cap cas. Sembla mentida que els sectors més reaccionaris de l’Església catòlica i la dreta més recalcitrant cridin els pares a fer objecció de consciència en contra de l’assignatura de secundària d’Educació per a la Ciutadania, una assignatura que, entre d’altres valors, cívics i democràtics, preveu formar els adolescents per a l’afectivitat i la sexualitat, formar i informar sobre els mètodes anticonceptius i les pràctiques de risc.

Que falta informació és evident. Que cal trobar nous mecanismes per arribar als joves, també. Un de cada set joves substitueix els preservatius per l’ineficaç i perillosa marxa enrere en les seves relacions sexuals. Encara hi ha joves que creuen que la primera relació sexual no té cap risc. Hi ha moltes noies que segueixen creient que la píndola engreixa. Tres de cada quatre noies enquestades no han anat mai a un centre de planificació familiar. I, amb tot això, l’edat mitjana d’inici de les relacions sexuals és als 16 anys. Pares, educadors, polítics, i el conjunt de la societat, no podem dimitir de les nostres responsabilitats.

Però no és només més formació i informació el que cal. Calen també més mitjans: l’accés gratuït dels joves als preservatius, a la píndola de l’endemà com a recurs d’emergència i més centres especials de planificació familiar per a joves, públics, integrals, amb horaris amplis, laborables i festius, on es garanteixi la confidencialitat, ja que si no és així, molts joves menors d’edat no s’atreveixen a anar-hi.
Article meu publicat el passat dimarts al Singular Digital
El cartell és d'una campanya del Ministeri de Sanitat per a l'ús del preservatiu

27.9.07

Iceta: Més útil que la discussió sobre identitats, és treballar per tal que tothom s'identifiqui amb el país


Avui, segon dia del debat de política general, ha estat el torn dels grups parlamentaris.

Ha quedat molt clar: Mentre Montilla ha fet una crida a superar “la Catalunya acomplexada” i ha advocat per un país “d’homes i dones lliures, orgullosos de les seves arrels i compromesos amb el futur”, Artur Mas no té projecte. CiU i Artur Mas avalen als que diuen que Catalunya està desanimada, o està desorientada, o està desil·lusionada: confonen l’estat d’ànim d’un sector amb el de tot un país. La veritat és que el líder de l’oposició no sembla estar en els seus millors moments. Ha estat dispers, agre i, fins i tot, ressentit.

En el torn del grup socialista, el portaveu Miquel Iceta, ha estat esplèndid. Amb el seu millor estil, amb una oratòria clara i entenedora, dient les coses pel seu nom, un discurs molt ben elaborat intentant connectar amb els sentiments de la gran majoria de catalans i catalanes. Podeu trobar el discurs complert clicant aquí.

Els trets fonamentals del discurs del Miquel Iceta:

- El President sap on va.
- No podem tancar el catalanisme en un sol projecte polític.
- Més útil que la discussió sobre identitats, és treballar per tal que tothom s’identifiqui amb el país.
- Les guerres de banderes mai no han portat al triomf dels ideals. Prou vegades hem vist trepitjats els nostres símbols nacionals i menyspreada la nostra llengua com per imitar aquestes actituds insensates.
- Hem de REPENSAR CATALUNYA.
- Si Catalunya “interessa”… la nostra nació té futur. Si Catalunya sedueix, té futur. Si Catalunya interessa serà si proporciona benestar, si genera oportunitats. I així serà també capaç d’integrar als nouvinguts.
- Tenim problemes sí, però també oportunitats i gent nova que no es queda amb els braços creuats esperant que des de la política resolguem els seus problemes.
- El Govern està guanyant la discussió en el terreny real. Mentre uns es barallen per saber qui és més nacionalista, el seu govern assoleix un acord transcendental en matèria d’inversió de l’Estat en infraestructures a Catalunya.

També podeu llegir un “rapport” en aquesta nota de premsa.

26.9.07

Montilla: en primer lloc els serveis socials!


No vull deixar passar el dia d'avui sense parlar en el meu bloc del discurs d'aquest matí del president de la Generalitat, José Montilla, en el debat d'orientació política general en el Parlament. Clicant aquí el podeu llegir complert. Com ha dit la presidenta del meu grup parlamentari, Manuela de Madre, Montilla ha trames seguretat i confiança, que és el que Catalunya necessita per fer front als reptes de futur.

Però el que vull es transmetre des d'aquí la meva alegria per un doble motiu. En primer lloc perquè crec que el President ha fet un gran discurs. Un discurs realista vers els reptes i problemes que tenim plantejats i, a la vegada, optimista respecte de les nostres potencialitats. I, en segon lloc, quelcom que m'ha fet sentir orgullosa i contenta de pertanyer al mateix grup polític del President. Em refereixo al fet que hagi iniciat la seva intervenció parlant de les polítiques socials i, més concretament, dels serves socials (dependència, suport al tercer sector, protocols per a evitar els maltractaments infantils, aplicació de la llei de serveis socials, compromís per una llei d'infància....). Amb aquesta elecció, Montilla ha estat el primer president de la Generalitat que parla primer de tot dels serveis socials!.

Si no heu pogut seguir el discurs pels mitjans de comunicació o no teniu temps de llegir-lo sencer, podeu trobar aquí les notes de premsa amb el principals plantejaments i propostes per a cadascuna de les següens temàtiques:







18.9.07

Seny o rauxa

Al portaveu del meu grup parlamentari, en Miquel Iceta, li agrada dir que el nostre partit, el PSC, és el “Partit del Sentit Comú”, és a dir, el partit del “seny”. Hi estic d’acord i, a més, cada vegada ho és en major mesura si ho comparem amb les derives sobiranistes i independentistes que estan plantejant, un dia si i un altre també, altres formacions polítiques com CiU i ERC. I també si ho comparem, d’altra banda, amb el nacionalisme espanyol del Partit Popular, cada vegada més esperpèntic.

És veritat que a la vida no tot ha de ser “seny”. Una mica de “rauxa” també és necessària. Ara bé, potser és millor deixar la rauxa pels afers més personals, per les relacions humanes, i la primacia del seny pels destins col·lectius.

Els catalans volen un futur de prosperitat, en el què tothom tingui les mateixes oportunitats. Un camí que avanci cap el progrés econòmic i social. La gran majoria de catalans i catalanes no volen, no volem, aventures independentistes, ni tal sols volem la confrontació amb la resta de pobles d’Espanya. El que volem és estar allà a on ens correspon, a on ens mereixem. Que se’ns reconegui allò que som i disposar d’allò que legítimament ens pertoca i que, col·lectivament, tinguem la possibilitat d’avançar a la nostra manera, amb les nostres prioritats, d’autogovernar-nos. Avançar també, conjuntament, amb la resta de pobles d’Espanya i en l’espai europeu comú.

I el Govern de Catalunya, el Govern Montilla, és el govern del seny, el que es preocupa i treballa per resoldre els problemes de la gent, amb fermesa i amb eficàcia. El govern que ambiciona per Catalunya un futur millor, un futur millor per la gent.

A l’altre cantó, hi ha qui, arrauxat, està disposat a portar el país cap a la deriva, cap una fugida endavant que no és res més que la seva pròpia fugida, amb l’únic objectiu de governar Catalunya. Aquesta i no pas d’altra és la pretensió d’Artur Mas amb la seva propostes de refundació del catalanisme. Una proposta que cap altra formació avala, ni tan sols els seus socis d’Unió. Una fugida cap a la radicalització d’un partit, Convergència, que havia tingut vocació de centralitat a la política catalana.

Mas està disposat a tot, fins i tot a posar en risc els resultats de CiU a les properes eleccions generals, perquè sap que el seu temps s’acaba. Perquè sap que el Govern de José Montilla afronta els problemes i els resol amb eficàcia. Perquè sap que l’Estatut s’està desenvolupant, tot i que intenti convèncer del contrari. I perquè Mas sap que el seu espai en aquest context serà cada vegada més restringit. Perquè Montilla és el “seny” que el país vol i necessita i perquè l’esquerra catalana, encapçalada pel PSC i el seu líder, també tenen la mida justa de “rauxa”, la necessària, per innovar i avançar amb il·lusió cap una Catalunya més forta i més justa.


Notes:
Aquest és un article meu publicat ahir al Singular Digital

9.9.07

L'habitatge, un pacte prioritari

Ja fa temps que l’accés a l’habitatge apareix com una de les principals preocupacions dels catalans en els baròmetres d’opinió, gairebé sempre la primera. Cada vegada són més les famílies, les persones, que tenen dificultats per accedir, rehabilitar o poder pagar l’habitatge. Els darrers deu anys han estat marcats per una forta inflació dels preus del mercat immobiliari, en extraordinària discrepància amb l’evolució dels salaris. Així, si entre el 1997 i el 2006 els salaris mitjans s’han incrementat en un 30%, en el mateix període els preus mitjans dels habitatges han sofert un increment del 245%

La situació és veritablement preocupant i és per això que el Govern Montilla ha abordat amb fermesa aquesta problemàtica des del primer moment. De fet, no és fins a l’arribada del tripartit del president Maragall que es fan polítiques d’habitatge a Catalunya – convenis per a construcció d’habitatges de lloguer protegit per a joves i per a gent gran, Pla pel dret a l’habitatge, Pla de Sòl 2005-2010, entre d’altres -. Els Governs anteriors, els del president Pujol, es van limitar a redistribuir les minses dotacions que es rebien de Madrid. Recordo, fins i tot, que en una sessió de control de l’acció de Govern, el president Pujol va dir que no es feien polítiques de suport al lloguer per als joves perquè els joves no volien llogar, que el que volien era únicament comprar. Una visió més que sesgada de la realitat! És evident que si el preu del lloguer està a l’alçada de la quota d’una hipoteca, ningú no voldrà llogar. Del que es tractava, i es tracta, és que el lloguer sigui veritablement una opció per a l’emancipació, com ho és a la majoria dels països europeus.

El Govern del president Montilla ha posat sobre la taula una proposta de gran pacte per l’habitatge a Catalunya. Un pacte que vinculi totes les administracions Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals) amb normatives, pressupostos, estratègia i planificació; l’empresa privada (promotors, constructors, agents immobiliaris, entitats financeres) amb compromisos per a la fixació de condicions de mercat, preus, tipus d’interès, etc; i els agents socials (sindicats, entitats sense finalitat de lucre i col·legis professionals). Un pacte que també s’ha ofert al principal grup de l’oposició, Convergència i Unió.

En els propers dies caldrà veure quina és la voluntat real de CiU en aquest sentit. Duran Lleida ha dit recentment que la seva prioritat està en els problemes de la gent i que vol deixar de banda propostes sobiranistes. A la vegada, Artur Mas, ens parlava de refundar el catalanisme i Felip Puig de portar al Parlament una proposta per l’autodeterminació. Les desavinences internes de la coalició són més que evidents i la rancúnia de Mas vers el president Montilla encara ho és més. Aconseguirà Duran Lleida, candidat per a les properes eleccions generals, que CiU actuï per una vegada en benefici dels interessos veritables dels ciutadans i es vinculi al pacte nacional per l’habitatge? Tan de bo que sí.


Article meu publicat al Singular Digital el 4 de setembre e 2007

5.9.07

Mentre el Govern treballa, Mas fa una fugida cap endavant

Comencem un nou curs polític i hora és ja de reaparèixer en el meu bloc després del parèntesi estival.

La veritat és que no sé massa per on començar. D’una banda tenim el debat obert aquest dilluns, al meu entendre estèril, sobre la “refundació del catalanisme” com ha dit Artur Mas, sobre si sens en fot o no la “sobirania” com deia Duran i Lleida, o si es justificaria que els catalans féssim una vaga fiscal, com va arribar a dir l’expresident Pujol. Tot això en un mateix dia i en el si d’una mateixa coalició política.

Però, de fet, crec més necessari fer un comentari, encara que breu, sobre els problemes que aquest estiu ens han aparegut i que ens han tingut a tots, uns més i d’altres menys, al peu del canó.

Em refereixo en primer lloc a l’apagada del dia 23 de juliol que va deixar sense llum a milers d’abonats fins a tres dies i a totes les conseqüències que se n’han derivat. A la guerra entre Red Eléctrica i ENDESA (Fecsa) sobre qui en té la culpa, com vaig poder constatar personalment en el decurs de la reunió de la Diputació Permanent del Parlament en què van comparèixer els presidents de les dues empreses. No explicaré ara els aconteixements, que són de sobres coneguts, sinó que, tot i la gravetat de la situació, el Govern de la Generalitat ha estat al peu del canó. S’ha posat davant la solució del problema, ha defensat els drets dels usuaris i està posant en marxa totes les actuacions necessàries perquè no es pugui tornar a produir en el futur una situació similar. Com molt be va explicar el conseller Castells, l’etapa d’emergència ja està totalment superada, s’estan prenent totes les mesures per obligar les empreses a tenir la xarxa en les condicions adequades de disseny, d’inversions i de manteniment, tot reforçant les inspeccions i també amb l’establiment de mecanismes de reserves per tal que no hi hagi zones que depenguin d’una sola font d’alimentació.

L’altra problema d’aquest estiu, que ho és des de fa més temps, és el del mal funcionament de la xarxa de rodalies de RENFE. És molt cert que hi ha hagut massa anomalies. També ho és que fer moltes obres a l’hora comporta sempre problemes, però en aquest cas cal reconèixer que ha plogut sobre mullat. Ara bé, alguns ens volen fer creure que els problemes dels trens de rodalies hi són només des que governen les esquerres a Catalunya i a l’Estat, quan la manca d’inversions i de manteniment de tota la xarxa és d’anys i panys. Només vull dir que si fa quinze, deu o cinc anys, els governs d’Espanya i de Catalunya haguessin fet be els deures, ara no patiríem els retards ni les incidències de tots coneguts. De fet, no em vull ni imaginar què hauria passat si les obres a l’estació de Sants d’aquests dies i les obres de l’AVE les estès executant l’anterior Govern Aznar amb la connivència del Govern Pujol!. Al menys el Govern de José Montilla ha estat, està i estarà al peu del canó, com també ho ha estat el Ministeri de Foment, per tal de superar la situació.

Com deia ahir mateix el portaveu del meu grup parlamentari, en Miquel Iceta, després de tots els maldecaps, podem valorar positivament el funcionament dels serveis públics a la tornada de vacances. “Tenir un govern que treballa a l’estiu ha pagat la pena, perquè ha permès que els catalans es reincorporin a la vida diària amb plena normalitat, sobretot en el que respecta a les infraestructures”

Finalment només fer un breu comentari sobre la proposta d’Artur Mas de la que parlava al començament, la de la “refundació del catalanisme”. Veritablement sorprenent!. Una fugida cap endavant del líder de CiU com a resposta a les plataformes sobiranistes que li estan sorgint en el si del seu partit, CDC, i que va reconèixer que no li agraden?. Una proposta per contrarestar la seva manca de lideratge, ja que fins i tot Felip Puig l’esmena en públic?. Una manera de prendre-li el protagonisme a Duran Lleida, que aquell mateix dia deia que ell només vol parlar dels problemes que afecten la gent com són les infraestructures o les hipoteques?. Segurament, tot això i molt més. Artur Mas encara no ha paït no ser el president del Govern de Catalunya i confon el seu estat anímic, els seus desitjos, amb els de la gent. Quan Mas argumenta que en els quatre anys de govern tripartit, el catalanisme ha passat a jugar un rol “secundari” i ha cedit el seu “lideratge” de país a l’”espanyolisme”, raó per la qual, diu, Catalunya “ha perdut perfil, confiança en sí mateixa, qualitat i prestigi”, quan Mas diu tot això, a qui es refereix? En realitat no es refereix a Catalunya i als catalans, sinó que es refereix a sí mateix. Mas encara identifica, com ha fet sempre CiU, Catalunya amb ell, amb ells. Ells són els únics veritables, els únics que tenen legitimitat per governar Catalunya, i no Montilla i la seva colla..... aquesta, i no d’altra, és la seva raó.

Fixeu-vos si no en uns altres comentari de Mas: “ha arribar l’hora que el catalanisme torni a prendre el lideratge principal a Catalunya” “hi ha persones catalanistes molt descontentes, molt confoses, molt frustrades o molt enfadades amb l’escenari polític actual a Catalunya”. Oi que queda clar? Qui és si no ell mateix un altre cop?

25.7.07

El canvi a la direcció de PP: una mala notícia pels catalans

No sé per què em sembla que el canvi de la direcció del Partit Popular a Catalunya no és una bona notícia a la política catalana.

Si el PP de Piqué podia tenir elements de més centralitat i, fins i tot, elements de més bones maneres, el PP de Daniel Sirera serà ben diferent. Sirera és un diputat punyent, que no té manies a l’hora d’utilitzar formes molt més agressives, truculentes fins i tot. Només cal recordar intervencions seves al Parlament de Catalunya, en les que no dubta de fer-se ressò de les informacions d’alguns mitjans de comunicació interessats o de notícies no fonamentades. Sirera no té problema per utilitzar mecanismes poc ortodoxes –fins i tot aparèixer en el faristol del Parlament amb un “kubotan”, aquell punxó defensiu que utilitzen els cossos policials- per erosionar el Govern.

M’agradaria equivocar-me, però molt em temo que a Catalunya el PP es radicalitzarà de ple en els mesos vinents, amb la vista posada a les eleccions generals. El seu discurs serà el de la inseguretat, que lligarà inevitablement amb la immigració, fent un totum revolutum.

“Tots els ajuts socials són pels immigrants, la inseguretat al carrer és per culpa de la immigració, els socialistes el que volen són papers per tothom, la policia no fa be la seva feina....”, sentirem dir al PP. I aquest és un discurs molt semblant al de l’extremadreta francesa, ple de demagògia, que només porta a la crispació i al deteriorament de la convivència.

Si a tot això hi afegim el discurs anti-Estatut de Catalunya, el discurs més que demagògic sobre el suposat afebliment del castellà a casa nostra i la utilització de la política antiterrorista com a arma electoral, que són els eixos bàsics del PP a Espanya, tenim ben preparats els plats que haurem de menjar-nos el propers mesos també a la política catalana.

Amb en Josep Piqué, el PP de Catalunya era més moderat i més sensat que el PP d’Espanya. El Partit Popular de Piqué era prou diferent del de Zaplana, Acebes i Rajoy. Ara el PP de Catalunya serà el de Sirera, Zaplana, Acebes i Rajoy. Serà el de la crispació, el del tot si val per aconseguir guanyar el Govern d’Espanya, el del tot si val encara que sigui en detriment de la convivència i la cohesió territorial i social. És una veritable llàstima!


Article meu publicat ahir al Singular Digital

12.7.07

Olé Chacón, Olé Zapatero!




La darrera setmana ha estat la d’una cadena d’encerts del president Zapatero, que ens ha omplert de satisfacció a molts catalans i catalanes.

En primer lloc per com va afrontar el debat de política general al Congrés dels Diputats, per com va connectar amb els problemes que afecten a la gent i per com va combatre les postures cada cop més retrògrades i allunyades de les necessitats dels ciutadans del cap de l’oposició, Mariano Rajoy.

En segon lloc, pels compromisos que va assolir. Compromisos socials, per donar resposta inquietuds i angoixes reals. Compromisos per a la construcció de l’Espanya plural. I, en especial, el compromís del traspàs del servei de Rodalies de Renfe a la Generalitat de Catalunya, el mes de gener del 2008. Val a dir que en aquesta qüestió és veritablement patètica l’actitud de CiU, que trasllueix el sentiment de frustració i de fora de joc que han de sentir els seus membres en aquests moments. Volen apuntar-se tot el mèrit quan, en realitat, no en tenen cap. El fet que el president Zapatero ho anunciés en una intervenció en resposta del Sr. Duran no significa res més que això. És evident que si no hi hagués un treball intens previ com el que ha fet el Govern de la Generalitat en les negociacions amb el Govern de l’Estat, no s’hagués pogut llançar aquesta promesa. Així li va fer saber Zapatero a Duran quan aquest li demanava més concreció sobre el traspàs. Serà en la comissió bilateral prevista per la setmana que ve, i en totes les negociacions que caldrà seguir fent, on es concretarà el traspàs de Rodalies, que, cal dir-ho amb contundència, és una notícia excel·lent per Catalunya.

I en tercer lloc i no menys important des del meu punt de vista, la remodelació del Govern. Carme Chacón és la nova Ministra d’Habitatge! Una socialista catalana, jove, ben preparada, amb una gran capacitat política i de treball, amb empenta i amb força, amb experiència en el mon municipal com a regidora que va ser de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat i amb vuit anys experiència com a diputada i amb la talla política demostrada en tots els àmbits i en especial com a vicepresidenta primera del Congrés. És ja la segona representant dels socialistes catalans en aquest Govern de l’Estat.

Zapatero ha fet una remodelació de Govern que dóna una idea clara de les seves prioritats en aquest darrer període de legislatura. Prioritats com l’habitatge -principal preocupació dels ciutadans- amb el nomenament d’una persona de la seva màxima confiança; el desplegament dels estatuts autonòmics, amb el canvi del titular del Ministeri d’Administracions Públiques; la salut i la seva vessant de recerca i d’innovació –competències que conserva l’Estat- amb el nomenament del científic Bernat Soria; i la Cultura per a donar un nou impuls a la creació artística i cultural del país. Tot això sense oblidar tot el camí recorregut des del març de 2004, i el que s’està fent, en temes tan cabdals com els de la garantia dels drets i llibertats dels ciutadans o el desenvolupament del sistema protector d’atenció a la dependència.

Article meu publicat al Singular Digital el passat 10 de juliol

9.7.07

ENHORABONA, CARME!




La Carme Chacón és ja la nova Ministra de Vivenda i d’Urbanisme!

Estic molt i molt feliç! Ja li vaig poder dir directament a la Carme el divendres al matí, en saber-se la notícia. Crec fermament que serà una gran Ministra!.

Zapatero l’ha encertat de ple. L’habitatge és la principal preocupació dels ciutadans en aquests moments, a molta distància d’altres problemes. Posar al capdavant d’aquest ministeri a una persona jove – que connecta en aquest sentit amb les necessitats de la gent jove-, ben preparada i molt capaç, una dona amb molt d’ímpetu i força, capaç de comunicar i de fer pedagogia, una bona negociadora, és un gran encert. La seva sensibilitat vers les competències autonòmiques i municipals serà també, en aquest sentit, un valor afegit molt necessari per tal d’ajuntar els esforços de totes les administracions per afrontar el difícil problema de l’habitatge al nostre país.

Conec la Carme des de fa molts anys, no podria dir exactament quants. A banda d’haver parlat anteriorment amb ella vàries vegades tant a les reunions del PSC del Baix Llobregat, com a reunions del carrer Nicaragua, recordo molt especialment una vegada que varem quedar a dinar plegades a Esplugues. Ella acabava de ser nomenada regidora d’Hisenda a l’Ajuntament d’Esplugues, i com que jo ho havia estat vuit anys a l’Ajuntament de Molins de Rei i, en aquells moments, estava encara al Congrés dels Diputats, em demanava consell. Era l’estiu del 2005. Llavors ja em va impressionar per la seva maduresa a pesar de la seva joventut. De veritat que vaig pensar que arribaria molt lluny.

Cinc anys després va anar al Congrés dels Diputats. Jo estava al Parlament de Catalunya. Hem compartit moltes coses en tots aquests anys: a la comarca, a l’executiva nacional, a reunions i més reunions de partit per a elaborar programes, per estratègia, conferències, congressos,.. Però per sobre de tot puc dir amb tota convicció que, en aquests anys, ens hem fet amigues. Una amistat la nostra que la dóna el compartir maneres de ser, conviccions polítiques d’esquerres i el convenciment que la política serveix per fer-nos tots plegats millors cada dia, per canviar les expectatives de futur de la gent, per millorar la vida de tots i, per damunt de tot, per a garantir la igualtat d’oportunitats. Per això hi estem i per això hi dediquem tants esforços personals i tantes hores.

La Carme ha arribat molt lluny i jo n’estic molt contenta. L’aprecio i l’estimo en tot el que val, que és molt, i estic del tot convençuda que serà una gran Ministra del Govern d’Espanya. De la mateixa manera, també estic segura que seguirà sent la gran dona que és. Una bona persona, amiga dels seus amics, oberta i senzilla.

ENHORABONA CARME!

27.6.07

CDC i UDC perden el nord... i el temps


Escolto a la ràdio que a mitjans de juliol, CDC i UDC culminaran les negociacions per decidir com es presenten a les properes eleccions generals. Els queden tres setmanes per decidir si Duran serà el candidat amb una campanya dissenyada per ell mateix, si el candidat Duran farà la campanya que li imposi David Madí, si Duran farà campanya per UDC i Mas farà campanya per CDC...

Tot això, però, no impedeix que ja parlin de pactes postelectorals i arribin a dir que negociaran amb Zapatero formar part del govern d’Espanya amb els socialistes i treure del poder als socialistes catalans, des de Madrid. Fer hipòtesis d’escenaris per a després d’unes eleccions que no estan ni convocades és agosarat. Però fer volar la imaginació i dir que aniràs a Madrid per treure els sociates de la Generalitat (principal institució catalana, recordem-ho) és símplement ridícul, en un partit que se suposa sobiranista i defensa l’autodeterminació. Així doncs, l’autodeterminació que defensa CiU passa per anar a Madrid a implorar que el president del govern espanyol se salti el Parlament de Catalunya i nomeni president del govern català qui vulgui? I després diran que nosaltres depenem del PSOE.

Sigui com sigui, entre les picabaralles internes i les elucubracions sobre escenaris postelectorals, CiU va perdent el temps. Perden el temps que haurien de dedicar a treballar pels catalans i les catalanes. El temps que hauríen de dedicar a fer propostes sobre el servei de rodalies de Renfe. Sobre l’aeroport. Sobre els serveis socials. Sobre l’escola. Sobre la sanitat pública. Sobre les biblioteques. Sobre les universitats. Sobre l’atur. Sobre el preu dels pisos.

Sobre tots aquests temes, opten per la sortida fàcil: criticar per criticar. Diran que se suposa que el Govern ja s’hi dedica, a tot això. I, en efecte, s’hi dedica. Però seria més útil per al país que l’oposició es posés les piles. Però és clar, entre baralles i elucubracions, no els queda temps per ser útils.


Article meu publicat ahir 26 de juny al Singular Digital




20.6.07

Una llei per tots els infants i adolescents

El passat divendres vaig participar en un debat organitzat per l'Associació Diomira, en el marc de les II Jornades sobre infància i adolescència a Catalunya, enguany sota el títol "Reflexions a l’entorn d’un Pacte per la infància i l’adolescència a Catalunya".
Prèviament a la celebració de les jornades, Diomira va editar la publicació especial Temes Clau "Infants i adolescents", com a material de suport de les jornades. Transcric a continuació l'article que va constituir la meva aportació:

La infància i l’adolescència han d’esdevenir una veritable prioritat de l’agenda política. Tant l’actual Govern de la Generalitat com l’anterior s’han implicat en la defensa dels seus drets.

En l’àmbit legislatiu, els socialistes proposem l’elaboració i aprovació d’una Llei d’atenció als infants i adolescents i de l’exercici dels seus drets i responsabilitats, sota les premisses establertes en el document elaborat l’any 2006, fruit d’un treball compartit i d’un procés participatiu amb més de cinc-cents professionals, d’entitats i un grup d’experts.

Aquesta ha de ser una llei que tingui com a veritables destinataris a tots els infants i adolescents. Ha de referir-se a la globalitat de la seva vida i ha de proposar formes d’atenció integrades, a partir de recursos i serveis professionals, planificats i de qualitat. Ha de ser una norma que aporti criteris d’interpretació i intervenció en clau d’infància a les altres normes (com la Llei de Serveis Socials o una futura llei d’Educació). Els infants són subjectes actius de drets i han de poder reclamar de les administracions l’atenció i ajudes que necessiten per evitar que els seus drets siguin vulnerats.

Ha de quedar clar que els infants i adolescents han de rebre la resposta adequada en tant que infants i no únicament en tant que desemparats, transgressors o amb dificultats de convivència. Es tracta d’un col·lectiu que ha de rebre atencions diferenciades dels poders públics, amb moltes diferències en funció de l’edat o de l’entorn, quins membres tenen dret a ser tractats com a persones completes i no com a projectes amb futur però sense present.

La nova llei haurà d’obligar a cercar respostes en l’entorn pròxim (planificar els recursos en funció del territori) i ha de reconèixer el nucli familiar com a context educatiu primordial. Cal treballar sempre en primer lloc perquè les famílies puguin educar els seus fills i filles i els puguin proporcionar els estímuls educatius que necessiten. El criteri preventiu esdevé també essencial.

Caldrà distingir quatre situacions: la de tota la infància (la garantia dels seus drets), la d’aquells que veuen vulnerats els seus drets per manca de condicions i estímuls per al seu desenvolupament i socialització, les situacions de risc en les que s’ha d’actuar introduint elements de protecció i ajuda, i les situacions de desemparament (vulneració greu en les que inevitablement s’ha de modificar la pàtria potestat i l’administració ha de passar a exercir la tutela).

La llei establirà els tipus d’actuacions necessàries per al compliment de la Convenció dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides i la garantia dels drets que se’n deriven:

Els drets i llibertats civils. Tot el que té a veure amb el dret a la informació, la llibertat de pensament i consciència, la participació d’infants i adolescents en les decisions de la comunitat....

Els drets relacionats amb la vida en família. La llei haurà de preveure propostes per capacitar i responsabilitzar les persones adultes del nucli familiar en l’educació dels seus fills. També la complementarietat i la suplència de diferents recursos, com ara les famílies complementàries o l’acolliment familiar, com a formes de suplir els dèficits que les famílies originàries no poden donar. Els drets dels infants en les situacions de ruptura dels nuclis familiars.

Els drets relacionats amb el benestar i la salut, com el dret a rebre els estímuls bàsics de cada etapa evolutiva, la definició d’actuacions preventives o com la necessitat de que el sistema de salut i els seus professionals adeqüin les seves pautes d’actuació a la diversitat infantil.

El dret a una educació global, més enllà del nucli familiar, la seva articulació amb l’educació en el context escolar atenent el dret de tots els infants a ser educats en entorns escolars diversos, integradors i normalitzadors.

La llei ha de descriure i donar carta de naturalesa al dret al joc, a l’educació en el lleure, a les actuacions educatives no escolars. Aquest és un àmbit que ha quedat històricament en terreny de ningú, sense regulació i sense una adequada consideració de la importància cabdal que té en la vida dels nostres infants.

Malauradament, alguns infants viuen en situacions de major risc, estan necessitats de mesures especials de protecció. Tots els infants corren el risc que es destrueixi el seu temps d’infància. Per això cal definir les claus per atendre els menors sols, refugiats o immigrats. Però igualment cal fixar criteris en relació al treball infantil socialment acceptat o altres formes de possible explotació indirecta (per exemple, en espectacles públics, publicitat, esports d’alt rendiment, etc).

No només vénen menors d’altres països a la recerca d’un futur diferent. També nosaltres incidim en les infàncies d’altres indrets, si més no perquè els afillem mitjançant l’adopció internacional. Igualment, som espectadors de les difícils i impossibles infàncies d’arreu del món. En aquest senti, pel que fa a l’adopció, cal fixar criteris clars per tal que la nostra intervenció en les infàncies d’altres països estigui basada en una lògica de la cooperació i en el coneixement de la realitat de la infància del país, de les seves necessitats, dels seus potencials i utilitzar l’adopció en la mesura que serveixi als seus infants, en la mesura que sigui la millor opció per ells.

Cal destacar també, i així creiem que ho ha de fer la futura llei, la importància dels diversos tipus d’acolliment familiar. Voldria destacar que aquest tipus de recurs –entès com a famílies que ajuden a altres famílies- hauria de ser el nucli de les respostes que donem per compensar, suplir i restaurar les situacions deficitàries i de vulneració de drets d’una bona part de la infància que hauríem d’atendre per aquests motius.

Finalment, caldrà adequar els procediments per intervenir en les situacions de risc i en el desemparament.

L’abordatge de les situacions de risc s’ha de fer a partir de l’elaboració d’un pla de treball consensuat, de pactes i compromisos d’ajuda que els professionals estableixen amb la família.

La declaració de desemparament i l’adopció de la mesura protectora adequada caldria completar-la sempre amb un pla de treball amb la família, destinat a fer possible que recuperi les seves capacitats parentals. La protecció ha de suposar mesures per a l’infant i mesures per als seus adults.

La nova llei haurà de deixar molt més clara que no pas està ara l’obligatorietat de complir els terminis de cada actuació. El temps d’un infant, especialment a determinades edats, no és el d’un adult. L’establiment de terminis per oposar-se judicialment a les decisions protectores de l’administració esdevé essencial.

Entre les mesures que posteriorment, una vegada estudiada la situació, pot prendre l’administració està l’adopció. En l’actualitat, amb recursos en els diferents nivells judicials, sense limitacions de temps, els pares poden oposar-se dues vegades: en l’acolliment preadoptiu i en la constitució de l’adopció, i en tots dos casos encara poden seguir discutint la declaració de desemparament. Donat que es tracta de la mesura que genera major construcció de vincles per les dues parts i en què els canvis poden tenir efectes més greus, el que proposem és limitar en el temps l’oposició judicial a l’acte de declaració d’adoptabilitat. És a dir, a la decisió de l’administració de considerar adoptable el nen o nena. Acabat els recursos, els pares originals ja res tindrien a discutir i l’infant podria ser adoptat a tots els efectes.

Amb el ben entès, és clar, que protegir no és retirar infants de llars eternament inapropiades. És facilitar un altre entorn més positiu mentre treballem per fer competents els seus adults perquè tornin a ser capaços d’ocupar-se de nou del seu fill, sense oblidar que el temps ha passat i que les experiències viscudes per l’infant també han de condicionar la decisió.

13.6.07

Només hi ha dos bàndols possibles


La setmana passada la banda terrorista ETA va anunciar que tornaria a matar. Els terroristes han anunciat la fi de la treva com si, de fet, no hi haguessin posat ja punt i final el passat 30 de desembre amb la forta explosió provocada a la Terminal 4 de l’aeroport de Barajas. Aleshores van dir que continuava l’alto el foc, obviant així que la seva actuació macabre havia provocat la mort de dues persones.

Ara, just després de les eleccions municipals, ens amenacen amb el seu terror incomprensible, criminal i cruel. Tot i que aquesta amenaça estava latent des de l’atemptat de finals d’any, el que volen ara és tornar a posar la por al cos a polítics, jutges, advocats, periodistes, forces de seguretat i, de fet, a totes les persones que en poden ser, de manera indiscriminada, objectiu.

No hi ha absolutament res que doni justificació a aquest terror. Res que es pugui arribar ni tan sols a comprendre. Cap esser humà pot justificar el crim, com no l’hauria de justificar, en cap cas, cap força política en nom de d’independentisme o de l’autodeterminació o conceptes similars.

Només hi ha dos bàndols possibles: el dels terroristes -el dels criminals- i el de la resta de l’humanitat. Només hi ha dues opcions: el terrorisme o la pau. Qui no sigui capaç de veure això no pot representar ningú ni pot parlar en nom de ningú. Potser valdria la pena que tant el Partit Popular o fins i tot grups d’ultra dreta, com els partits abertzales o independentistes ho deixessin ben clar davant tothom.

Aquests dies hi he pensat molt i vull tenir un record per les moltes persones d’Euskadi, i també de la resta d’Espanya, que davant la pressió d’ETA, del seu anunci que tornarà a matar, han d’extremar les precaucions i necessiten més protecció. He pensat molt en el que això significa per tanta gent i, sobre tot, pel que significa per aquells que no només tenen por per la seva pròpia vida sinó pel mal o per les conseqüències que pugui comportar per la seva família.

Com deia abans, tot això només té una resposta: la de la pau, la de la unitat de tots contra el terroristes, sense fissures, la del seu aïllament i persecució fins acabar amb aquesta xacra. La unitat política i la unitat social contra els criminals d’ETA. No hi ha excusa que valgui!

Si el Partit Popular no acaba entenent i mostrant que el seu lloc està al costat de tots els demòcrates i no en aprofitar el terrorisme per guanyar vots o per derrotar el Govern, és que veritablement no mereix ser anomenat partit democràtic.
(Aquest és un article meu publicat ahir dimarts al Singular Digital)