Complir amb Catalunya

Ha passat una setmana d’ençà de les eleccions generals i amb els resultats sobre la taula, tot ben paït i les reflexions enllestides, hi ha una conclusió que ha quedat més que clara: els vots dels ciutadans han parlat. I han parlat per dir que ara toca fer realitat els compromisos adquirits.

Els presidents Zapatero i Montilla ja s’han posat a la feina. Aquest cap de setmana al Comitè Federal del PSOE, el president català ha deixat ben clar que no s’ha de menystenir el mandat de les urnes, i que ara toca complir, des de l’entesa i el diàleg. Montilla va recuperar el seu decàleg de compromisos anunciats abans de les eleccions des de Madrid per recordar que ara tots els esforços s’han de posar en un finançament més just, un manteniment de les inversions per renovar les nostres infrastructures, i un desplegament ple de l’Estatut en totes les seves potencialitats. I els dos presidents s’han aliat per complir amb Catalunya.

25 escons, els mateixos resultats que l’any 1982. Més d’un milió sis-cents mil catalans van fer confiança als socialistes el passat 9 de març. I ho van fer per renovar la seva confiança en Zapatero, perquè continuï endavant el seu projecte de transformació d’Espanya endegat fa quatre anys, i per barrar el pas a una dreta que no mereix cap país europeu. Però també li van donar suport com a aval a un determinat capteniment durant la legislatura i d’uns compromisos contrets que es volen fer realitat.

I allí hi serà el PSC: més que ministeris, que si dos, tres, o quatre… el que realment vol i es proposa el socialisme català és que el que s’ha compromès es compleixi, perquè ens han votat per això, per millorar el benestar de Catalunya que ens ha tornat a renovar la confiança. Que la nostra capacitat d’influència en el nou Govern es tradueixi en polítiques concretes, aspectes que ja van començar a caminar en els darrers quatre anys i que ara hem de culminar amb èxit.

I tot plegat amb estabilitat, que és l’altre gran missatge del 9 de març. Els catalans van votar estabilitat, fent confiança al principal partit del Govern a Catalunya. El país necessita tranquil·litat i estabilitat política i institucional, afavorir l’entesa i el diàleg amb Madrid i desenvolupar al màxim el seu autogovern. Nosaltres així ho farem, per la consecució dels objectius polítics que Catalunya té plantejats. Anem a totes!

(Article meu publicat ahir al Singular Digital)

En relació al resultat de les eleccions us recomano l'anàlisi que en va fer el passat diumenge dia 16 de març en el seu diari el viceprimer secretari del PSC i portaveu del grup parlamentari Miquel Iceta

Visita a l'escola PAIDEIA

Vull compartir amb vosaltres aquestes imatges de la visita que vam fer amb la Carme Chacon, en mig de la campanya electoral, a l’escola d’educació especial PAIDEIA, en agraïment a tots els nens i nenes que la van rebre amb tant d’entusiasme i a professors i a pares i mares que van voler compartir amb nosaltres els reptes de futur que tenen plantejats com a escola inclussiva.

No ens podem confiar

Aquest diumenge estem tots cridats a votar i el panorama, hores d’ara, està plenament obert. Si fem cas de les darreres enquestes publicades, les expectatives d’un triomf de Zapatero sembla que són millors que dies enrere, en els que l’empat en vots –que no oblidem pot significar una victòria en escons del PP- era més plausible. D’altra banda, el segon debat Zapatero-Rajoy va decantar l’opinió pública a favor del primer.

Ara bé, hi ha altres dades en les enquestes que cal tenir en compte. L’electorat del PP és plenament fidel. No hi ha cap dubte de que la dreta anirà a votar. En canvi, l’electorat socialista fluctua uns punts amunt o uns punts avall en funció de la intuïció que tenen els ciutadans d’influir en els resultats. Així, a la que sembla clar que guanyarà Zapatero, baixa uns punts la intenció directa de vot vers els socialistes. Alguns electors, amb la confiança de que no tornarà la dreta a Espanya, creuen que es poden permetre el luxe de poder ser més crítics amb el sistema polític i optar per l’abstenció. Altres electors es poden plantejar votar opcions polítiques, tot i que legítimes, més minoritàries, les quals estan dedicant tots els seus esforços a donar per fet que guanyarà Zapatero i que, ara, el que cal és votar-los a ells perquè tinguin capacitat d’influir a Madrid.

Com diu la nostra candidata, la Carme Chacon, el dia 9 a les 9 del matí tots els comptadors estaran a zero i cal anar a votar, massivament, per evitar que torni la dreta més reaccionaria a governar el nostre país. El vot al PSC és l’únic que assegura que continuem avançant en el progrés social endegat en els darrers quatre anys.

Aquest article meu el publica avui el semanari El Far que va encartat en el Periódico al Baix Llobregat

Les fotos són de l'espectacular acte electoral celebrat ahir dijous pels socialistes catalans al Palau Sant Jordi amb Jordi Hereu, José Montilla, Carme Chacon, Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Un acte vibrant!!

A Catalunya li convé un govern socialista a Espanya

Estem a la recta final de la campanya electoral de les eleccions generals del dia 9 de març. Ahir dilluns, i també diumenge, s’han publicat les darreres enquestes a diversos diaris, les quals dibuixen un escenari d’una diferència de 4-5 punts a favor dels socialistes, de José Luis Rodríguez Zapatero. Pel que fa al nombre d’escons, els socialistes mantenim, 2 escons amunt o avall, els mateixos que vàrem aconseguir el 2004. Aquest no és un mal resultat si tenim en compte que no fa gaires setmanes la distància que sortia en algunes enquestes era tan sols d’un punt.

Ara bé, les enquestes d’aquests darrers dies també indiquen clarament que el PP pot incrementar el seu número d’escons i que, per tant, la distància amb el PSOE es podria reduir. De produir-se, podríem veure’ns immersos en un escenari de pactes molt més complicat que el que hem viscut en la darrera legislatura.

Uns pactes de formacions nacionalistes, PNV, CiU o CC, que, de la mateixa manera que poden pactar amb Zapatero, podrien pactar amb Rajoy. En el cas de Convergència i Unió, de fet, no seria cap novetat. És que potser no van pactar durant vuit anys seguits amb el Partit Popular de José Mª Aznar encara que ara vulguin esborrar-ho de la nostra memòria? Vuit anys que no van ser profitosos per Catalunya, durant els quals vàrem patir un retard considerable en les infraestructures, també en les rodalies de Renfe o en les inversions en la xarxa elèctrica. No fa pas tants dies que Josep Antoni Duran i Lleida afirmava en una entrevista que no podia pas afirmar que no pactaria amb el PP i justificava, tanmateix, el pacte del 2005, el del Majèstic!


D’altra banda, el Partit Popular està canviant el seu missatge amb l’objectiu de fomentar l’abstenció. Fins i tot un dels seus ideòlegs de campanya, Gabriel Elorriaga, secretari de comunicació del PP, se li va escapar aquesta estratègia en una entrevista en el diari britànic Financial Times. Que la gent pensi que les eleccions les té guanyades el PSOE li va be al PP. Els seus votants aniran a votar de tota manera –això és el que diuen totes les enquestes d’ara i d’abans, la fidelitat del vot de la dreta és molt més gran que el de l’esquerra- mentre que el vot d’esquerres i el de centre, sempre més crític i exigent, pot quedar-se a casa confiat que, de tota manera, la dreta no tornarà a governar. Amb aquesta confiança, també, altres persones poden tenir la temptació de votar altres opcions, tot i que respectables, més minoritàries. Tot això, no fa altra cosa que afavorir el Partit Popular i ens podria portar a que la dreta més reaccionària, la que en aquests moments representen Rajoy, Aznar, Zaplana, Acebes o Pizarro, pogués tornar a governar Espanya. A les nostres mans està evitar-ho!

Hi ha dos missatges de la campanya electoral dels socialistes catalans que crec que són del tot encertats. El primer, “Si tu no hi vas, ells tornen”, és ben clara i acabo d’explicar-ne els arguments. El segon, el missatge de la Carme Chacón, el de “La Catalunya optimista”, també. És del tot evident que el proper diumenge votem qui governarà a Espanya, però també ho és que Catalunya vol tenir, i li correspon, un pes important en les decisions del conjunt de l’Estat. Els socialistes catalans representem majoritàriament la Catalunya optimista que vol desenvolupar el nou Estatut, amb un nou acord de finançament més just, que vol executar totes les infraestructures previstes que ens han de fer cada vegada més competitius, que vol invertir el progrés econòmic en millora del benestar de tots i en la reducció de les desigualtats, la Catalunya de la igualtat d’oportunitats. Aquesta, i no d’altres, és l’aposta que interessa a Catalunya, l’aposta segura per Catalunya en les properes eleccions!

"Noticias del día después - Si tú no vas, ellos vuelven"

Ahir el primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya, l'amic Raul Moreno, va presentar un video de campanya que explica què podria passar si el PP guanyés aquestes eleccions. Es tracta d'un suposat informatiu del dia després (el 10 de març). L'he trobat del tot encertat, la veritat, no exagera, dibuixa un escenari plenament possible si el dia 9 de març molta gent, confiant que guanyarà Zapatero, no va a votar. Us recomano veure'l, són molt pocs minuts. VAL LA PENA. Aquí el teniu:

Rajoy menteix

Mariano Rajoy no aconsegueix esgotar la meva capacitat de sorpresa. En aquesta campanya electoral la utilització en temes sensibles, sense cap mena de rubor, de mentides subjacents, està arribant a quotes insuperables. M’explico. Que la dreta més reaccionària, en la que en aquests moments s’ha situat el Partit Popular guanyant-s’ho a pols, faria demagògia perillosa en el tema de la immigració, era d’esperar. Que intentarien aixecar les pors dels ciutadans autòctons davant de la immigració, utilitzant la desacceleració de l’economia com a factor desestabilitzador, també era d’esperar. Ara bé, que Rajoy oblidi expressament que la mutilació genital femenina (l’ablació) ja està, des de fa temps, penalitzada al nostre Codi Penal, és inadmissible. Que digui que es prohibirà una pràctica ja prohibida i penalitzada no te cap altra qualificació que la d’un engany volgut als ciutadans.

Que el candidat popular a president del Govern espanyol digui que, si ell governa, els immigrants hauran de pagar impostos, no és res més que un altre engany. D’on vénen sinó tantes noves altes a la Seguretat Social que ens han portat fins l’actual superàvit d’aquesta i a l’enfortiment del nostre sistema de pensions?. És que potser no tots els treballadors per compte d’altre paguen impostos? Es refereix Rajoy als immigrants irregulars? Com farà que aquests paguin impostos? Regularitzant-los sense més?Rajoy també diu que els immigrants hauran de signar un contracte d’acceptació de les normes del nostre país. Doncs estem al cap del carrer! Que no és així? Que no està tothom qui viu i treballa a Catalunya subjecte a les mateixes lleis?

Doncs sí sr. Rajoy! Sí que han de signar un contracte, però no el que vostè diu, sinó el contracte de treball, l’únic que permet entrar regularment al nostre país! Cal ser més seriosos. La immigració ha de ser controlada. No podem acollir al nostre país més persones de les que puguem oferir-los feina i, aquestes s’han d’adaptar a les nostres lleis i als nostres costums, com qualsevol altre ciutadà. Amb els mateixos drets i deures. Només així garantirem la convivència. Amb falsedats, amb afirmacions xenòfobes, amb l’assimilació d’immigració a inseguretat, l’únic que s’aconsegueix és posar en perill la convivència. Això sí que és un perill!

(Article meu publicat al Singular Digital el 19-2-08)

Una actitud vergonyant

La nota feta pública per la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal del dia 30 de gener en relació a les properes eleccions generals, en què clarament diu que no es pot votar cap altre partit que no sigui el PP, no té precedents en la història del país (deixant de banda, això sí, l’etapa franquista). I, malauradament, tampoc té precedents l’ambigüitat mostrada per alguns bisbes catalans en relació a la nota espanyola, dient únicament que aquesta no demanava directament el vot del PP. És com aquell concurs en que a les seves bases es posa allò de que el “guanyador” ha de ser ros, cabells llargs, ulls blaus, mesurar 1,81 metres, tenir 25 anys i haver nascut tal dia!Tenia molta raó el catedràtic Joan Subirats en el seu article “Religión revisitada”, publicat el dia 10 de gener i, per tant, abans de la proclama episcopal. Deia Subirats: “El liderazgo de la derecha ha pasado del PP a los cardenales irredentos, en un intento de que la contienda electoral se dirima en términos de valores, religión y modelo familiar, para así modificar los campos de influencia clásicos de las distintas fuerzas políticas, generando un eje de confrontación de carácter moral. Estamos en pleno revival religioso”.Deixant clar que, afortunadament, no tots els bisbes són iguals (com ens ha mostrat l’Abat de Montserrat el passat diumenge) i que, si els catòlics poguessin votar els bisbes, Rouco de ben segur no seria cardenal, cal denunciar clarament aquesta actitud hipòcrita i bel•ligerant de la Conferència Episcopal. Hipòcrita perquè els qui acusen Zapatero d’haver dialogat amb els terroristes són els mateixos bisbes que callaven quan el PP negociava amb ETA, i hipòcrita perquè en els vuit anys que va governar el PP mai van reclamar la derogació de la llei que despenalitza la interrupció voluntària de l’embaràs i ara estan al darrere de l’ofensiva de la dreta més retrògrada contra les clíniques i, fins i tot, contra les dones que, legalment, han avortat.I, bel•ligerant, perquè no es resignen a la separació Església i Estat contemplada en la Constitució refrendada majoritàriament l’any 1978 i perquè ens volen imposar per la via de les lleis una determinada moral (del tot retrògrada) a tots els ciutadans i ciutadanes. Ens volen imposar “a tots i a totes” aquella (falsa) moral segons la qual l’únic matrimoni és el d’un home amb una dona i l’única família és la que es fonamenta en aquest tipus de matrimoni, que és, a més, indissoluble. Ens neguen a les dones el dret a decidir sobre el nostre propi cos i a decidir quan i com volem ser mares. Ens neguen a tots el dret a morir dignament i sense dolors innecessaris. Releguen les dones a l’àmbit familiar (de fet el paper de la dona a l’Església catòlica és del tot marginal...). Consideren les persones homosexuals com persones malaltes o desviades del bon camí. S’oposen a la investigació amb cèl•lules mare tot i que aquesta pugui aportar el guariment de malalties com l’Alzheimer o l’esclerosi múltiple...Jo no soc catòlica, més enllà del fet que em van batejar als quatre dies d’haver nascut. Però si ho fos, de ben segur que com li deu passar a molts creients, em sabria molt de greu aquesta actitud dels representants de l’Església. Em faria vergonya!

(Article meu publicat al Singular Digital el 5-2-08)

El Govern del Benestar

Ahir diumenge, a l’Escola d’hivern del PSC, a Tarragona, vaig tenir el plaer de compartir taula amb la Carme Chacon, la nostra candidata a les eleccions generals i ministra, el Cándido Méndez, secretari general de l’UGT a Espanya i amb el catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma, Joan Subirats. El títol del debat: El Govern del Benestar.

Subirats va fer una brillant intervenció sobre el canvi d’època que estem vivint, la diferent relació amb el treball (molts treballs al llarg de la vida front al treball per tota una vida d’abans), els canvis en les estructures familiars, la imprevisibilitat, la inestabilitat de les estructures personals i familiars (...) tot això que ell anomena “societat de risc”. I, en positiu, l’augment de l’esperança de vida o el nou paper de les dones. Plantejà que les polítiques de benestar estan pensades per uns punts de partida que han canviat molt en poc temps, i per tant, cal encaminar-les en tres direccions: proximitat o territorialització, articulació de les diferents polítiques per a cada moment vital i participació (fer polítiques amb la gent i no per a la gent).

Cándido Méndez defensava la necessitat d’un espai europeu de relacions laborals i va valorar molt positivament, des del punt de vista del sindicat, la recuperació del diàleg social per part del govern Zapatero, en contrast amb el fort enfrontament i la manca de diàleg dels governs d’Aznar. Va parlar també de la importància pels treballadors de dues decisions del govern socialista: la llei de la dependència i la llei d’igualtat, sobre tot pel fet que atorguen drets i no només prestacions.

Carme Chacon afirmà que l’estat del benestar serà local o no serà, que cal adaptar el sistema educatiu als nens i nenes i als joves d’avui en dia, a les seves possibilitats i al que el canvis tecnològics ens faciliten. Entre d’altres temes, va denunciar el cinisme del PP i en concret del conseller Lamela, de la comunitat de Madrid, en relació a les acusacions que van formular als metges de l’Hospital de Leganés, que ara han quedat absolts. També es va manifestar contra l’assetjament que estan patint clíniques i dones que han avortat per part de la dreta. Finalment, va presentar els 10 compromisos dels socialistes amb polítiques socials. La Carme, com sempre, clara, convençuda i optimista!

I jo? Doncs jo vaig moderar el debat, i en la introducció, vaig assenyalar que ens hi juguem molt en les properes eleccions i que no és el mateix Zapatero que Rajoy. Vaig parlar dels temes cabdals que tenim al davant des de Catalunya: la negociació del nou sistema de finançament i d’un paquet important de traspassos de competències en aplicació del nou Estatut, la política de pactes i acords que està portant a terme el Govern Montilla, les lleis de caràcter social que estem abordant (llei d’educació, llei de la infància, llei de l’acolliment, ...), i la intensa acció de govern que s’està portant a terme per a desplegar lleis que ens proporcionen nous drets, com la de serveis socials, la de l’habitatge o el pacte de l’educació.

Jo també he avortat!

Fa més de trenta anys, moltes dones ens autoinculpàvem amb aquest “crit de guerra”, quan reclamàvem el dret a fer una cosa llavors prohibida. Ara, dècades més tard, resulta del tot inadmissible l’ofensiva de la dreta més carca i més retrògrada en contra de les clíniques privades que porten a terme avortaments. La connivència d’alguns estaments judicials amb els nuclis denunciants -suposadament defensors de la vida i de la família- és de jutjat de guàrdia.

No es pot admetre, de cap manera, que es citi a declarar dones que han avortat, tot obviant el dret a la intimitat i a la confidencialitat inherent a totes les actuacions mèdiques o clíniques.

Si a això hi afegim l’ofensiva de la jerarqui eclesiàstica espanyola conjuntament amb la del PP, el perill d’agressió greu als drets de les dones esdevé molt evident.

Moltes dones d’aquest país no vàrem lluitar tants anys pel dret a decidir sobre el propi cos per haver de veure ara, més de trenta anys després, com es criden dones a declarar o se les investiga per haver avortat.

Caldria preguntar-se com és que ens trobem davant d’aquesta ofensiva retrògrada, després de més de vint anys de l’aprovació de la llei de despenalització de l’avortament. Fins ara la llei ha cobert a la pràctica les necessitats de les dones que s’han vist abocades a prendre la decisió sempre dolorosa d’haver d’avortar (amb els entrebancs de l’objecció de consciència que permet els metges no practicar avortaments si no volen, cosa que molt poques vegades ocorre als centres públics).

Aplaudeixo la determinació de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega i d’altres membres de l’actual govern espanyol per no tolerar la vulneració dels drets fonamentals de les dones a la llibertat, la intimitat i la dignitat. Convé també fer esment de la defensa que ha fet la consellera Geli de les bones pràctiques que es porten a terme a Catalunya per part de la pràctica totalitat de les clíniques privades que practiquen avortaments.

Donat que la llei té fisures, jo personalment sóc partidària d’obrir un debat serè, en la propera legislatura, per crear consens per a una nova llei que aclareixi els terminis i que resolgui d’una vegada per totes la indeterminació que ara hi ha quan cal justificar les “grans conseqüències psíquiques per a la mare”. Només la dona pot decidir si tira endavant un avortament, tot i que això no eximeix les administracions i al conjunt de la societat de fer tota la prevenció possible per evitar arribar a aquesta situació.

Mentre tot això s’arregla, recupero l’autoinculpació que ja vàrem fer moltes dones tants anys enrere: jo també he avortat!

(Article meu publicat al Singular Digital el 22-1-08)

El discurs del “català emprenyat” només beneficia al PP

En les darreres enquestes publicades sobre possibles resultats a les properes eleccions generals a Catalunya resulta paradoxal qui resulta beneficiat del suposat clima del “català emprenyat” que han alimentat tan líders polítics com columnistes i altres creadors d’opinió. L’únic partit que en surt beneficiat és el Partit Popular. No creixen ni CiU, ni ERC, ni Iniciativa, formacions totes que s’han apuntat, d’una manera o altra, a aquesta suposada reivindicació. A totes les enquestes, des de la del diari El Mundo a la de La Vanguardia, la conclusió és clara: qui en treu profit a Catalunya és el PP. Aquest “emprenyament”, que suposadament hi ha, doncs, només li dóna vots al PP!

Així, l’estratègia que porten a terme tots els partits polítics catalans de desgast del PSOE (i del PSC) – deixant de banda el PP, qui lògicament està en aquesta confrontació – a qui realment beneficia és a Mariano Rajoy. Tots contra els socialistes: Convergència i Unió amb la seva radicalització sobiranista i crítica ferotge, Esquerra Republicana amb el seu desmarcament i crítica constant al Govern Zapatero i Iniciativa per Catalunya amb la seva croada en contra de Magdalena Álvarez i del propi president del Govern espanyol. Tots ells, com si el Partit Popular no existís. Tots ells, sense tenir en compte les conseqüències que tindria per Catalunya un nou govern dels populars.

I és que en les properes eleccions només hi ha dos alternatives. El PSOE o el PP, Zapatero o Rajoy. El risc de retorn del Partit Popular al Govern de l’Estat existeix i no el podem obviar. Des del PSC ho tenim molt clar. Catalunya necessita a Madrid un govern fort, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, per continuar amb una gestió econòmica sòlida com la que s’ha portat a terme, amb la consolidació del reconeixement de més drets i llibertats i amb l'ampliació de les polítiques socials. Ho necessita Catalunya i també el conjunt d’Espanya. Cal recordar que s'han creat tres milions de llocs de treball, que un milió i mig de treballadors han passat de tenir una ocupació precària a una ocupació estable, que un milió dues-centes mil persones es beneficiaran de la Llei de la Dependència, que tres milions de persones es beneficiaran de l'Estatut del Treballador Autònom, que el salari mínim interprofessional ha arribat als 600 euros (en 4 anys s'ha apujat més que en els 8 anteriors), que la despesa en educació ha crescut un 122%, que la despesa en recerca ha crescut un 260%, que la inversió en habitatge protegit ha crescut un 60% cada any, que la inversió en infraestructures ha estat de 42.500 milions d'euros, que l'increment de les pensions mínimes ha estat el triple que en la legislatura anterior o el reconeixement del dret al matrimoni de les persones homosexuals.

Aquest és el camí pel que ens convé continuar endavant a tots plegats. Caldria que la resta de formacions polítiques s’ho plantegessin i canviessin l’estratègia si no volen que tots els avenços dels darrers quatre anys se’n vagin en orris.

Nota:Aquest és un article meu publicat avui al Singular Digital

El Govern de Catalunya no està en joc

Gairebé no m’ho puc creure. Els de Convergència i Unió estan cada cop més desorientats. Els problemes històrics entre CDC i UDC han anat en augment en els darrers temps. La darrera crisi la van tancar com van poder davant la proximitat de les eleccions generals i Mas i Duran van optar per una fugida cap endavant per tal de no perdre representació a les Corts Generals, cosa altament probable si acabaven en trencadissa.

Cada dia que passa és posa més de manifest que hi ha desavinences molt grans entre les dues formacions. De fet, hi ha també diferències molt grans a dins de la pròpia Convergència, entre els sobiranistes que dominen en aquests moments la direcció del partit i aquells qui creuen que aquest camí cap a la radicalització els fa perdre la centralitat i el seny dels que anys enrera tant presumia Jordi Pujol.

Tot plegat, una olla de grills. Si entre Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida hi ha fortes discrepàncies, entre Felip Puig i Duran ja sembla que hi ha un gran abisme. Tan és així que Felip Puig, en nom de CDC, no para de donar motius d’enfrontament i de posar condicionaments al cap de llista de CiU. Les notícies aparegudes aquests dies de “pont” sobre qui ha de ser el número dos de la llista…si un sobiranista de CDC… o fins i tot si ha de ser el propi Puig… només fan que posar pals a les rodes al candidat, que no aconsegueix transmetre el seu missatge centrista i de moderació davant l’electorat.

La darrera andanada de Puig ja ha estat per nota! Ja havia dit fa uns dies que la condició que CiU posaria per donar suport a la reelecció de Zapatero com a president seria que el PSC es comprometés a que Catalunya fos governada per la força més votada després de les eleccions autonòmiques del 2010. Doncs fa dos dies, Puig encara la va dir més grossa: un pacte PSOE-CiU requeriria que el president català, José Montilla, fes immediatament un gir a la seva estratègia, trenqués amb els seus aliats del tripartit i instaurés a la Generalitat de Catalunya una etapa transitòria basada en una aliança amb CiU.

Sembla mentida que Convergència s’atorgui la bandera del “dret a decidir” dels catalans i que, a la vegada, faci propostes de supeditació del govern de Catalunya a la formació del govern d’Espanya. No tinc prou qualificatius: incoherència, desorientació, cinisme… Com molt bé ja li ha contestat el president de la Generalitat, José Montilla, el Govern de Catalunya es decideix a Catalunya i no en unes eleccions generals. Resulta que els que tant ens acusen als socialistes catalans de ser dependents del PSOE són els que menys respecten la sobirania de Catalunya a l’hora de triar el seu propi Govern. O no és supeditació el que Puig ha proposat?

Doncs no, senyor Puig. Doncs no, senyor Mas. Catalunya té el Govern que democràticament han elegit els catalans i catalanes. Un Govern fruit d’un pacte democràtic entre tres forces polítiques per portar a terme un pla de govern legítimament pactat. I això, no està en joc!

(Aquest és un article meu publicat al Singular Digital)

Els despropòsits de Rajoy

Llegeixo amb sorpresa que Mariano Rajoy ha dit que, si guanya les eleccions, totes les dones que treballin fora de casa tindran rebaixes fiscals. Ho he mirat a diversos diaris per comprovar que no fos un error d’un periodista, però no. Sembla ser que ho va dir molt clar, a Múrcia, aquest diumenge. La prova és aquest vídeo que teniu aquí sota: Rajoy ha promès que totes les dones treballadores tindran rebaixes fiscals!






Que hi ha molta feina a fer per tal d’aconseguir la plena igualtat d’homes i dones en el terreny laboral és un fet. Tot i que en els darrers anys la taxa d’ocupació femenina ha augmentat espectacularment, encara està 10 punts per sota de la dels homes. El salari mitjà que cobren les dones només representa el 70% del salari mitjà dels homes. Les dones, a més, suporten en major mesura les càrregues familiars, dediquen quatre vegades més temps a les tasques domèstiques, a la cura dels fills i dels familiars dependents que no pas els homes. És evident, doncs, que aquesta situació de manca d’igualtat requereix de moltes mesures per part dels poders públics. I el que s’ha de fer no és donar premis de consolació per compensar que cobrem menys que els homes, sinó fer que tothom qui faci la mateixa feina, cobri el mateix.

S’han fet moltes millores -per això ham avançat una mica cap a la igualtat- i se n’estan portant a terme moltes més per part dels governs de l’Estat i de la Generalitat. Incentius a la contractació indefinida de dones, programes de formació específics per a la reinserció laboral, defensa dels drets laborals per evitar la discriminació, modificacions legals per a afavorir la maternitat i la cura dels fills sense perdre el lloc de treball i la carrera professional....

Ara bé, proposar com ha fet Rajoy, que “totes” les dones que treballin fora de casa tinguin una rebaixa fiscal, és un veritable despropòsit. Totes? Tinguin el sou que tinguin? Tinguin el patrimoni que tinguin?

Però a més d’un despropòsit, Rajoy ha fet una proposta que, al meu entendre, no és ni constitucional. Sembla mentida que el principal partit de l’oposició caigui en errors de “bulto” tan grans. L’article 14 de la Constitució diu clarament que els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió... Com pot dir Rajoy que serà diferent el sistema impositiu per homes i per dones,i quedar-se tan ample??

Alguns diran que l’article 9.2 de la Constitució diu que correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives. Però és evident que això implica mesures que promoguin la igualtat i no pas que totes les dones tinguin un tractament fiscal i tots els homes un altre de diferent.

Definitivament, Rajoy no pot ser el President del Govern! La seva frivolitat a l’hora de fer propostes populistes diu ben poc a favor seu.

Duran i Lleida està sol

El candidat a les eleccions generals per CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, té un problema. Com a candidat se li presenta una campanya ben complicada. Mentre ell fa un discurs reclamant la “centralitat” - una centralitat que ell mateix defineix com actuar sempre amb la convicció que cal fugir dels extrems i apartar-los, com més millor, dels centres de decisió – els seus companys de coalició, els de Convergència, els que li han de donar tot el suport i posar tot el dispositiu electoral a la seva disposició, no paren de jugar a veure qui és més sobiranista o independentista. Artur Mas, Oriol Pujol, Felip Puig, Francesc Homs, Antoni Vives i tants d’altres, viuen totalment desorientats i immersos en una deriva cap a la radicalització política.

Mentrestant, Duran està sol. Per combatre aquesta imatge de soledat, ha presentat el que ha anomenat la “plataforma del sentit comú” (fixeu-vos en les sigles: PSC?). Això em fa venir a la memòria un acudit que hi havia a la premsa la setmana passada en el que es podia veure Mas i Duran, Mas penjant un cartell de “la casa gran del catalanisme” i Duran un altre de la “plataforma del sentit comú”, increpant-se l’un a l’altre: “I tu què fas?”

Doncs això. Cadascú pel seu cantó. Convergència i Unió va cap a les eleccions generals amb una gran desorientació, enmig d’una treva respecte de les seves desavinences que van tancar com van poder fins a després dels comicis. Un desencontre que els explotarà a les mans un cop passi la cita electoral i que no permet saber fins a on portaran els vots que puguin rebre de catalans i catalanes que encara confiïn en ells tot i tanta confusió.

El partit del sentit comú és el PSC i no només per una qüestió de sigles, sinó perquè som els únics que davant de tanta disbauxa procurem posar seny i pragmatisme, a la vegada que ambició nacional, a la política catalana. Perquè mentre hi ha qui es baralla per saber qui és més nacionalista o, fins i tot, més independentista, els socialistes estem plenament immersos en una acció política i de govern amb uns objectius ben clars, sense perdre’ns en debats identitaris i simbòlics, treballant per assolir un millor i més gran benestar per a tots els ciutadans de Catalunya, deixant enrere lamentacions inútils i esforçant-nos en resoldre problemes que venen de lluny. Problemes importants que afronta amb fermesa el Govern català, amb la implicació com mai del Govern espanyol de Rodríguez Zapatero, com el de la manca d’inversió en el conjunt de les infraestructures, en la xarxa de rodalies de RENFE o en la xarxa elèctrica. Problemes que esclaten avui, però gestats en bona part com a conseqüència de la desídia dels governs d’Aznar i Pujol durant vuit anys que eren claus pel desenvolupament del país.

(La foto és d'EFE)

Zapatero assumeix les seves responsabilitats

Aquest diumenge el president del Govern espanyol va visitar Bellvitge per analitzar sobre el terreny els problemes provocats per les obres del TGV. Zapatero va dir clarament que les responsabilitats eren del seu Govern, que les assumia, que estava fent i faria tots els esforços per resoldre-les, i, sobre tot, va demanar disculpes per les dificultats que pateixen els ciutadans i ciutadanes de Barcelona i la seva àrea metropolitana, tot agraint-los el seu comportament cívic i exemplar.

La resposta de l’oposició política no s’ha fet esperar. El candidat de Convergència i Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, no ha dubtat a fer demagògia i utilitzar directament la seva qüestió pel seu benefici electoral, el mateix que ha fet Artur Mas. Com també fa el PP de Rajoy, Acebes i Sirera, ratllant el ridícul. Que si Zapatero hauria de venir el dia laborable, que si hauria de venir en pluja. Si no venia, deien que s’amagava. Si ve, només és per electoralisme...

Com molt bé va dir el president Montilla aquest diumenge, els que avui criden, en referència a CiU i PP, són els que van pactar el traçat del TGV a Barcelona. Són en part responsables del que passa, tant pel que fa al retard en l'arribada de l’Alta Velocitat, com en la tria del traçat, com en el retard en les inversions i els dèficits de manteniment de Rodalies.

Em pregunto què hauria passat si aquesta obra, amb aquest traçat i aquest projecte, s’hagués executat essent encara Aznar president del Govern o, igual o pitjor, essent-ho Rajoy. Què hagués passat si hagués estat Pujol, o Mas, el president de la Generalitat? Jo tinc la resposta molt clara i crec que la majoria dels ciutadans de Catalunya també. L’eficàcia, la fermesa, la capacitat de negociació i de convicció del president Montilla, res té a veure amb l’actitud de victimisme, de “treure’s les puces de sobre” a que ens tenia acostumats el president Pujol, ni molt menys amb la prepotència i superficialitat d’Artur Mas. A Aznar o Rajoy encara me’ls imagino menys. Alguna vegada van assumir alguna responsabilitat quan eren respectivament President i Ministre?

Els fets ocorreguts en el tram del TGV que passa per Bellvitge i El Gornal són molt greus. Que s’hagin fet les obres malament, amb uns murs que permeten filtracions i provoquen esvorancs és impresentable. Cal i caldrà depurar les responsabilitats tècniques i també polítiques dels que havíem d’haver garantit que les obres s’executessin bé. Els efectes sobre els usuaris de Rodalies i de Ferrocarrils de la Generalitat és un greu problema que cal arreglar quan abans millor.

Els presidents Montilla i Zapatero ho han dit molt clar. La primera prioritat és restablir el servei de Rodalies, amb totes les garanties de seguretat. S’hi estan implicant a fons. S’han fet esforços enormes per donar alternatives de transport, amb plena implicació de totes les administracions (també és lloable l’esforç que fan tots els ajuntaments en aquest sentit). Els dos presidents estan responent davant dels respectius Parlaments i davant dels ciutadans.

I finalment, la qüestió de fons. Perquè no assumim tots, d’una vegada, que l’àrea metropolitana de Barcelona pateix una congestió estructural? Que l’aposta pel transport públic hauria d’haver estat una prioritat des de fa més de 10 i 15 anys i, aleshores, ara no estaríem a on estem? I, fins i tot, perquè no reconeixen, aquells que en van ser els culpables, que la dissolució de la Corporació Metropolitana de Barcelona que propicià l’expresident Pujol ens ha portat també cap a aquest desastre?

Nota: aquet escrit és un article meu publicat ahir al Singula Digital

La foto és d' El Periódico

Combatre el càncer de mama

Aquest dilluns ha tingut lloc al Parlament de Catalunya una Jornada sobre l’estat actual del càncer de mama, organitzada per AECC-Catalunya contra el càncer, en la que he tingut l’honor de participar com a presidenta de la Comissió de Salut. La jornada ha estat un èxit de convocatòria i les reflexions abocades, tan pels ponents com per les dones afectades que formaven part del públic, han estat molt interessants i enriquidores.

Podeu llegir la nota de l'acte d'inauguració, a càrrec de la Consellera de Salut i del President del Parlament, que s'ha publicat a la web del Parlament. També les dades que ha proporcionat el Departament de Salut en una nota de premsa que titula "La mortalitat per càncer de mama a Catalunya mostra un descens del 1,5% des del 1985"

De la meva intervenció en podeu llegir la nota de premsa que n'ha fet el Gabinet del meu grup parlamentari. I si voleu llegir la meva intervenció completa també ho podeu fer.

Hi ha moltes dones i, per tant, moltes famílies afectades per aquesta malaltia. Les estadístiques ens diuen que a Catalunya una de cada nou dones desenvoluparà al llarg de la seva vida un càncer de mama, que té una incidència de més de 4.000 dones a l’any. Vull fer aquí una breu reflexió sobre els reptes que se’ns plantegen en aquesta matèria:

Hem avançat molt en el tractament i curació d’una malaltia de la que encara es desconeix l’origen, malgrat que les expectatives sobre la recerca són força esperançadores. Els programes que s’estan portant a terme a la sanitat pública catalana de diagnòstic ràpid quan hi ha sospita són un gran avenç i les desigualtats territorials s’han anat reduint poc a poc. Cal millorar, però, els circuits de rehabilitació quan hi ha efectes secundaris, com els efectes del linfedema, especialment en alguns llocs del territori. S’ha de treballar per eradicar les llistes d’espera per a la reconstrucció mamària, que és un dret de la dona com ho és la cirurgia plàstica d’una altra part del cos. Hem de seguir esforçant-nos en aquest camí.

Malgrat que s’ha aprofundit molt en la prevenció, aquesta és encara la gran assignatura que tenim pendent. El cribatge mitjançant mamografies bianuals arriba ja a més del 70% de les dones d’entre 50 i 65 anys, però cal incrementar aquesta mitjana. Promoció, informació, educació.... més salut pública, en definitiva. Calen campanyes generalitzades de prevenció. Calen també campanyes específiques i àmplies per fomentar l’autoexploració mamària entre les dones. Cal que les dones perdin la por i els prejudicis, com també que tinguin tota la informació per portar a terme correctament l’autoexploració i avançar-se a consultar el més aviat possible si tenen cap dubte. Són reptes pels propers anys.

I finalment, però no menys important, cal més consciència social, més suport social: les dones afectades necessiten més suport emocional i psicològic adequat a cada circumstància, per tal que se sentin més acompanyades en el procés de tractament i recuperació de la malaltia.

I finalment, cal evitar, sancionar si cal, qualsevol tipus de discriminació laboral per aquesta causa. Encara queda feina per fer.

Els dibuixos són de la web http://www.universidadpacientes.org/ que recomano molt especialment. Allà hi podeu trobar informació molt clara sobre quan s'han de fer le mamografies i com fer l'autoexploració, més de molts altres temes d'interés.