29.9.09

La deriva radical de Mas


La deriva radical d’Artur Mas es posa cada dia més de manifest. La Convergència Democràtica de Catalunya d’avui s’assembla ben poc a la dels temps de Jordi Pujol. En temps de Pujol, CDC era un partit amb experiència de govern, un partit nacionalista de la dreta moderada, que feia bandera del seny català i del peix al cove.


Han canviat molt! Ara Mas, Puig, Oriol Pujol, Madí... i, malauradament també els seus socis de coalició, amb Duran al capdavant, tenen tots els seus esforços concentrats en fer caure el Govern de Catalunya, en dinamitar el Tripartit. La realitat és que no els importa cap altre objectiu de país.


Com s’explica sinó que sense ni molestar-se a dissimular diguin que no donaran suport als Pressupostos de l’Estat abans fins i tot que siguin presentats? Com s’explica que per donar suport al pacte d’infraestructures –un acord amb tots els agents implicats, territorials i econòmics- exigeixin que un dels partits del Govern de Catalunya, Iniciativa, no hi sigui? És així com s’hauria de comportar un partit de govern, amb aspiracions lícites de governar, en temps de crisi? És així com s’haurien de posicionar davant dels reptes de futur de Catalunya? Doncs no, francament no crec que sigui això el que s’esperava d’ells.


Com tampoc no s’entén aquesta deriva radical i erràtica d’impulsar consultes populars per l’autodeterminació per part d’una coalició, CiU, que va tenir força protagonisme en l’aprovació de l’Estatut -que va referendar el poble de Catalunya - i que és la via més eficaç per assolir majors quotes d’autogovern i de progrés econòmic i social.


Però no. Artur Mas ha decidit instal·lar els seus en el NO permanent, en els pals a les rodes, sense importar-los res mes. Ni les mesures per superar la crisi, ni les necessitats dels que més la pateixen, ni l’impuls que cal donar a la recerca i la innovació per un canvi en el model productiu, ni a les inversions necessàries per al progrés econòmic. Res de tot això està en les seves prioritats. Només la de fer caure els governs, el de Montilla i el de Zapatero, per tornar a governar i, si ha de ser amb el suport del PP, que així sigui.


(Article meu publicat avui 29 de setembre a El Triangle)