27.11.07

Els despropòsits de Rajoy

Llegeixo amb sorpresa que Mariano Rajoy ha dit que, si guanya les eleccions, totes les dones que treballin fora de casa tindran rebaixes fiscals. Ho he mirat a diversos diaris per comprovar que no fos un error d’un periodista, però no. Sembla ser que ho va dir molt clar, a Múrcia, aquest diumenge. La prova és aquest vídeo que teniu aquí sota: Rajoy ha promès que totes les dones treballadores tindran rebaixes fiscals!






Que hi ha molta feina a fer per tal d’aconseguir la plena igualtat d’homes i dones en el terreny laboral és un fet. Tot i que en els darrers anys la taxa d’ocupació femenina ha augmentat espectacularment, encara està 10 punts per sota de la dels homes. El salari mitjà que cobren les dones només representa el 70% del salari mitjà dels homes. Les dones, a més, suporten en major mesura les càrregues familiars, dediquen quatre vegades més temps a les tasques domèstiques, a la cura dels fills i dels familiars dependents que no pas els homes. És evident, doncs, que aquesta situació de manca d’igualtat requereix de moltes mesures per part dels poders públics. I el que s’ha de fer no és donar premis de consolació per compensar que cobrem menys que els homes, sinó fer que tothom qui faci la mateixa feina, cobri el mateix.

S’han fet moltes millores -per això ham avançat una mica cap a la igualtat- i se n’estan portant a terme moltes més per part dels governs de l’Estat i de la Generalitat. Incentius a la contractació indefinida de dones, programes de formació específics per a la reinserció laboral, defensa dels drets laborals per evitar la discriminació, modificacions legals per a afavorir la maternitat i la cura dels fills sense perdre el lloc de treball i la carrera professional....

Ara bé, proposar com ha fet Rajoy, que “totes” les dones que treballin fora de casa tinguin una rebaixa fiscal, és un veritable despropòsit. Totes? Tinguin el sou que tinguin? Tinguin el patrimoni que tinguin?

Però a més d’un despropòsit, Rajoy ha fet una proposta que, al meu entendre, no és ni constitucional. Sembla mentida que el principal partit de l’oposició caigui en errors de “bulto” tan grans. L’article 14 de la Constitució diu clarament que els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió... Com pot dir Rajoy que serà diferent el sistema impositiu per homes i per dones,i quedar-se tan ample??

Alguns diran que l’article 9.2 de la Constitució diu que correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives. Però és evident que això implica mesures que promoguin la igualtat i no pas que totes les dones tinguin un tractament fiscal i tots els homes un altre de diferent.

Definitivament, Rajoy no pot ser el President del Govern! La seva frivolitat a l’hora de fer propostes populistes diu ben poc a favor seu.

15.11.07

Duran i Lleida està sol



El candidat a les eleccions generals per CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, té un problema. Com a candidat se li presenta una campanya ben complicada. Mentre ell fa un discurs reclamant la “centralitat” - una centralitat que ell mateix defineix com actuar sempre amb la convicció que cal fugir dels extrems i apartar-los, com més millor, dels centres de decisió – els seus companys de coalició, els de Convergència, els que li han de donar tot el suport i posar tot el dispositiu electoral a la seva disposició, no paren de jugar a veure qui és més sobiranista o independentista. Artur Mas, Oriol Pujol, Felip Puig, Francesc Homs, Antoni Vives i tants d’altres, viuen totalment desorientats i immersos en una deriva cap a la radicalització política.

Mentrestant, Duran està sol. Per combatre aquesta imatge de soledat, ha presentat el que ha anomenat la “plataforma del sentit comú” (fixeu-vos en les sigles: PSC?). Això em fa venir a la memòria un acudit que hi havia a la premsa la setmana passada en el que es podia veure Mas i Duran, Mas penjant un cartell de “la casa gran del catalanisme” i Duran un altre de la “plataforma del sentit comú”, increpant-se l’un a l’altre: “I tu què fas?”

Doncs això. Cadascú pel seu cantó. Convergència i Unió va cap a les eleccions generals amb una gran desorientació, enmig d’una treva respecte de les seves desavinences que van tancar com van poder fins a després dels comicis. Un desencontre que els explotarà a les mans un cop passi la cita electoral i que no permet saber fins a on portaran els vots que puguin rebre de catalans i catalanes que encara confiïn en ells tot i tanta confusió.

El partit del sentit comú és el PSC i no només per una qüestió de sigles, sinó perquè som els únics que davant de tanta disbauxa procurem posar seny i pragmatisme, a la vegada que ambició nacional, a la política catalana. Perquè mentre hi ha qui es baralla per saber qui és més nacionalista o, fins i tot, més independentista, els socialistes estem plenament immersos en una acció política i de govern amb uns objectius ben clars, sense perdre’ns en debats identitaris i simbòlics, treballant per assolir un millor i més gran benestar per a tots els ciutadans de Catalunya, deixant enrere lamentacions inútils i esforçant-nos en resoldre problemes que venen de lluny. Problemes importants que afronta amb fermesa el Govern català, amb la implicació com mai del Govern espanyol de Rodríguez Zapatero, com el de la manca d’inversió en el conjunt de les infraestructures, en la xarxa de rodalies de RENFE o en la xarxa elèctrica. Problemes que esclaten avui, però gestats en bona part com a conseqüència de la desídia dels governs d’Aznar i Pujol durant vuit anys que eren claus pel desenvolupament del país.

(La foto és d'EFE)