22.12.04

L’Ajuntament encara no ha fet cap acord de cessió de cap terreny: ni el de La Granja ni el de l’antic escorxador. Casa de la Vila

El solar de l’antic escorxador encara no està cedit, només hi ha signat un conveni amb el Departament de Medi Ambient i Habitatge en que l’Ajuntament es compromet a fer la cessió del solar de l’escorxador. Un acord de Ple el pot canviar un altre acord de Ple. L’Ajuntament encara ha de fer tots els tràmits per a la cessió del solar: urbanístics (canvi de qualificació urbanística), tramitació de la cessió de patrimoni, acord de Ple de la cessió, etc.

No hi ha cap impediment per pactar la modificació del conveni per a la construcció de pisos de lloguer per a gent gran en un altre solar de propietat municipal (com ara el de la cantonada C/ Molí-Av de Caldes, al costat de la Plaça de la Llibertat). Estem plenament d’acord en que Molins de Rei necessita pisos de lloguer assequible per a gent gran i també per a gent jove, però creiem que el solar de l’escorxador no és el més adequat. Aquest solar, per ser tan cèntric, és el més adequat per al nou ambulatori.

Tampoc hi ha cap acord signat ni cap acord de Ple de cessió del solar de La Granja per a la construcció del nou CAP

La proposta que nosaltres fem és la que més afavoreix el conjunt de la població de Molins de Rei: el nou ambulatori al bell mig de la vila (al solar de l’antic escorxador), equipaments esportius al solar del final de La Granja (no hi ha cap altra solar disponible a la vila de superfície suficient per a usos esportius) i pisos de lloguer assequible per a gent gran i també pisos per a gent jove (al solar de l’avinguda de Caldes cantonada c/ Molí). Estem convençuts que és una proposta molt millor que el que pretén fer l’equip de govern posant el nou ambulatori al final del tot del barri de La Granja.

En la sessió del Ple municipal de finals de novembre en que es va debatre aquesta proposta del grup socialista, davant la negativa del govern municipal de rectificar, varem demanar que sigui els poble de Molins de Rei qui decideixi a on vol el nou ambulatori, proposant que es celebri un referèndum o consulta popular al conjunt de la ciutadania. Sense pensar-s’ho gens, els grups que formen el govern municipal s’hi van negar. Com pot ser que s’omplin tan la boca parlant de participació i es negui la possibilitat de decidir a vilatans i vilatanes a on es vol un equipament tan important per a la gent gran i per a tots plegats?. És que només es pot participar en temes de poca trascendència?

Un centre de salut ha d’estar en el lloc més accessible possible. Hem hagut d’anar a l’ambulatori a la part alta del poble més de vint anys, si s’acabés fent al final de La Granja tornaríem a cometre el mateix error de no posar-ho en el indret més proper al conjunt de la població.

Hores d’ara hi ha ja més de 1500 persones que han signat perquè el nou CAP es faci al centre de la vila!. Fem realitat la participació ciutadana: FEM UN REFERÈNDUM PER DECIDIR A ON VOLEM ELS MOLINENCS I MOLINENQUES EL NOU AMBULATORI!

Carme Figueras i Siñol
Portaveu del grup municipal socialista

Casa de la Vila. Desembre 2004

CATALUNYA ÉS AVUI UNA REALITAT MÉS TANGIBLE

Pasqual Maragall deia fa pocs dies en el Parlament de Catalunya en una resposta a Artur Mas: “...en aquest any del nou Govern hem aconseguit que Catalunya sigui una realitat més tangible que no pas era amb CiU.” I és ben be així!: en el primer any del govern catalanista i d’esquerres s’han esmerçat tots els esforços en iniciar un camí cap a una nova Catalunya més forta i més social.

Catalunya té avui un Govern que es preocupa pels problemes de les persones com a prioritat i que treballa perquè la nostra identitat com a nació sigui reconeguda a Espanya i a Europa, amb propostes concretes, amb decisió, cercant el diàleg i l’entesa i gestionant els acords amb determinació en la recerca del consens.

El d’ara és un altre tarannà. S’ha acabat la cultura de la reivindicació cercant l’enfrontament, la baralla més que no pas l’acord, a que estàvem acostumats amb el Govern Pujol. L’anterior Govern estava instal·lat en la cultura de la queixa permanent. La “cantinel·la” era constant: Madrid en té la culpa!.

Pasqual Maragall vol l’entesa i s’esforça en aconseguir-la, a través del convenciment i del treball seriós i responsable, amb la defensa de les reivindicacions de Catalunya d’un millor finançament i d’un reconeixement de la realitat catalana, des de la pertinença a Espanya i a Europa, tot fomentant la cooperació i la solidaritat entre els pobles.

Catalunya és avui més forta econòmicament que fa un any, l’economia catalana és més sòlida. El Govern català ja no dóna subvencions a les empreses amb problemes econòmics a canvi de res, sinó que les ajuda per a la recerca, el desenvolupament i la innovació tecnològica. Una nova línea política fonamentada en fer les nostres empreses molt més competitives pel valor afegit que aquestes aportin. Lluny de lamentar-nos dels efectes negatius de la globalització, es plantegen les estratègies, buscant la complicitat d’empresaris i treballadors, per a la innovació i per a fer més fort el sector industrial del nostre país.

La posada en marxa de les plataformes empresarials a diversos punts d’Amèrica, Àsia i Europa, l’acord per potenciar la col·laboració en l’àmbit econòmic amb els representants de l’economia productiva dels quatre motors: Baden Wüttemberg, Llombardia, Rhone-Alpes i Catalunya, el suport al Parc Científic de Barcelona, la creació de la Bioregió o l’impuls de la Euroregió Pirineus-Mediterrània, són clares mostres d’aquest nou aler que s’està donant a l’economia catalana.

I aquest Govern vol una economia forta per a aconseguir una societat més justa. Per això deia al començament que la gran prioritat són les persones: millorar les condicions de vida dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. L’educació al llarg de tota la vida i la formació professional, uns serveis sanitaris de qualitat als que tothom tingui els mateixos drets d’accés, uns serveis socials considerats com a un dret d’aquells que els necessiten i una política d’habitatge contundent i decidida per tal de donar-li la volta a l’atzucac actual en que es troben els joves catalans. Aquests són els grans eixos de l’acció d’un Govern preocupat per la gent.

Noves escoles i nous instituts amb una correcta planificació a curt, llarg i mig termini i, sobre tot, més mestres i professors. El nou Govern ha posat en marxa més de 600 aules d’acollida per atendre les necessitats dels alumnes nouvinguts i tot un seguit de mesures per adequar el sistema educatiu a la creixent complexitat i pluralitat que ha anat adquirint la societat catalana. Un impuls actiu i decidit per a l’aprenentatge actiu d’idiomes i una oferta formativa de setanta cicles nous de formació professional, són altres de les actuacions que donen idea de la preocupació del nou Govern per la millora de l’educació a Catalunya. Pasqual Maragall ja fa anys que ho ve dient: educació, educació i educació! Aquesta és, i ha de ser, la primera prioritat del país per a poder garantir un futur millor per a tots.

La millora de la salut dels catalans i catalanes, amb un sistema sanitari públic de qualitat i equitatiu, amb una gestió eficient dels recursos i totalment transparent. Aquest és un canvi de filosofia política important. S’han acabat els concursos d’adjudicació de serveis sanitaris a empreses privades poc clars o innecessaris. S’està portant a terme la planificació dels recursos en el territori, amb la participació dels ajuntaments. Enguany s’ha iniciat un canvi espectacular en la inversió pública en la modernització continuada dels hospitals i centres d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut, que venien acumulant un retard considerable en aquest sentit. Un nou funcionament del transport sanitari a punt d’iniciar-se, una inversió prioritària en la millora dels serveis d’urgència hospitalaris, un impuls decidit a la recerca en medicina regenerativa, en oncologia i en biomedicina, i un increment de recursos en l’atenció a la salut mental, són altres de les actuacions que porta a terme el nou Departament de Salut.

Educació i salut i, com deia, també més serveis socials i mol més habitatge protegit, constitueixen els eixos principals del canvi social endegat. Com també és un gran impuls social la millora de les infraestructures del transport públic o la nova llei per a la millora dels barris, àrees urbanes i viles que requereixen atenció especial i tots els recursos que s’hi dedicaran a partir d’ara. I tot això, en un context de més efectivitat en les actuacions per a garantir la seguretat de ciutadans i ciutadanes des de tots els punts de vista: seguretat viària, en el treball o a les ciutats i barris.

Aquestes són només algunes pinzellades que donen una idea clara del balanç enormement positiu del primer any del nou Govern tripartit.


Carme Figueras Siñol
Diputada en el Parlament de Catalunya

El Punt 22 de desembre de 2004

24.11.04

El teu missatge no s'ha enviat correctament

És possible que no hagis entrat tots els camps requerits en el formulari. Si-us-plau, torna a intentar-ho

El teu missatge s'ha enviat correctament

Has omplert correctament el formulari. En les properes hores, donaré resposta al teu email. Si ho desitges, pots continuar llegint el meu blog.

10.11.04

UNS PRESSUPOSTOS PER LES POLÍTIQUES SOCIALS. Article publicat a El Punt BCN

Els pressupostos de la Generalitat pel proper any 2005 són la mostra de la preocupació del Govern Maragall per les polítiques socials: l’educació, la salut, els serveis socials i l’habitatge.

Els pressupostos defineixen, amb l’assignació dels recursos disponibles, quina serà l’acció de govern de l’any corresponent. Hi ha qui diu que aquest Govern només està pendent dels símbols, però els números canten i, així, donen prova que la preocupació del nostre Govern està centrada en les polítiques socials.

D’altra banda, els pressupostos del 2005, que són els primers que aquest Govern ha pogut fer per un any complet i amb més llibertat d’acció que els del 2004, són molt més inversors que els dels anys anteriors.

Les prioritats inversores es situen en els equipaments educatius, sanitaris, assistencials i judicials i en transports i comunicacions. Així, a la vegueria metropolitana de Barcelona es farà una inversió per habitant de 419 €, quan el 2003 va ser de 172 €. Un increment del 247%!.

En aquesta vegueria l’any que ve es construiran 21 nous centres d’atenció primària de salut, se’n remodelaran o ampliaran 7 i es redactaran els projectes de 35 centres nous. A l’àmbit hospitalari s’hi preveuen obres d’ampliació i millora de molta transcendència a l’hospital de Bellvitge, als de la Vall d’Hebron i al de Can Ruti, entre d’altres. Nous serveis hospitalaris, ampliacions, remodelacions i reposició d’equipaments que ja fa anys que s’haurien d’haver fet, com és el cas de les consultes externes, dels serveis d’urgències, de la nova unitat de neonats i de pediatria o dels nous blocs quirúrgics. La sanitat pública catalana, que és de molt bon nivell pel que fa als seus professionals, necessita urgentment de la inversió que se li ha escatimat en els darrers anys per part del govern nacionalista.

Obres de 24 instituts d’ensenyament secundari i 96 escoles. Una vintena de noves construccions o ampliacions d’equipaments residencials per a gent gran, sociosanitaris i malalts d’Alzheimer, 10 casals d’avis o centres cívics, 6 centres d’acollida per a infants i adolescents, actuacions a 12 residències per a disminuïts psíquics i 3 centres residencials per a malalts mentals i una casa d’acollida social.

Aquestes obres en equipaments a les que cal afegir tot el que es preveu l’any 2005 per a la construcció d’habitatges protegits tant de venda com de lloguer, són actuacions que no poden ser definides d’una altra manera que com a socials. Són els pressupostos més socials que s’han fet mai a Catalunya i són, a més, totalment transparents. No hi ha finançaments amagats com venia fent l’anterior Govern de CiU. En els pressupostos del nou Govern, tots els mecanismes de finançament utilitzats són clars i transparents.

Carme Figueras Siñol
Diputada del grup parlamentari socialistes-ciutadans pel canvi
10 de novembre de 2004

31.10.04

EL GOVERN DE PASQUAL MARAGALL AJUDA L'AJUNTAMENT DE MOLINS DE REI. Casa de la Vila

Fa poques setmanes, coincidint amb la nostra Festa Major, es va portar a terme al Parlament de Catalunya el Debat d’Orientació Política General. El president Pasqual Maragall va explicar tot el que ha portat a terme el nou govern catalanista i d’esquerres en aquests nou mesos de camí i els projectes de futur que s’aniran concretant en el proper any. Els canvis i avenços més significatius són els fets i els que es faran en el camp de l’educació, la sanitat i d’altres polítiques socials, que són prioritat d’aquest Govern. També és veritat que si no hi ha inversió en infraestructures i transport, i a afavorir una indústria catalana innovadora i competitiva no es generen les condicions necessàries per a l’increment i la millora de l’estat del benestar i, per tant, aquest és un altre bloc d’objectius del Govern Maragall.

Em vull referir aquí, però, al canvi notori que està portant a terme aquest nou Govern de la Generalitat pel que fa al suport als ajuntaments, un canvi important en les formes, en la relació i en el respecte de les competències i de la capacitat d’intervenció dels ajuntaments en la millora de la vida quotidiana. I, sobretot, un suport efectiu a aquesta tasca amb més recursos derivats de la Generalitat cap al món municipal.

A través del que s’anomena Pla Únic d’Obres i Serveis, que aquest any ha estat incrementat amb una dotació molt important provinent de la Diputació de Barcelona, la nova Generalitat s’ha compromès a aportar finançament per a la rehabilitació de la urbanització dels espais interiors de l’illa Incresa al barri del Canal, per a obres al carrer Montserrat, per adequar terrenys per a l’aparcament de vehicles al carrer Esperanto (més amunt de les petanques), per a la connexió de la Riera Nova amb la zona industrial Riera Molí (per darrere del cementiri) i a finançar una part de les obres ja fetes d’habilitar una vorera al c. St. Antoni M. Claret (davant del CAP).

D’altra banda, mitjançant els fons FEDER i altres partides, també dedicarà importants recursos a l’obra de reforma del Mercat Municipal. Unes altres inversions seran per a la millora de les escoles de primària i instituts de secundària de la vila, d’entre les quals cal destacar la nova escola de la Granja de dues línies, que estarà acabada abans del setembre de 2006 i que ja ha començat a funcionar en barracots provisionals força dignes i acollidors.

Però, tal com deia abans, a banda de les inversions, el que s’ha notat de debò és la nova manera d’entendre la cooperació i la col·laboració del conjunt del Govern de la Generalitat amb els ajuntaments. Ara, als ajuntaments els tenen en compte a l’hora de prendre decisions, se’ls consulta, se’ls escolta i se’ls ajuda en tot allò que és possible i es pot fer.

No voldria acabar sense felicitar a tots els que han fet possible la nostra Festa Major. Un cop més, les nostres entitats i associacions han estat a l’alçada. L’esforç ha estat considerable i s’ha treballat de valent per fer-nos gaudir a tots plegats, amb una bona convivència, amb tolerància i amb alegria.

Carme Figueras i Siñol
Portaveu del Grup Municipal Socialista

14.10.04

LA NOVA ETAPA. Article publicat a El Far

Fa poques setmanes varem celebrar al Parlament de Catalunya el primer Debat d’Orientació Política General del nou Govern de la Generalitat. El discurs del president Maragall va posar clarament de manifest el nou tarannà del Govern. Va ser un discurs ple d’il·lusió, de responsabilitat i d’ambició pel país. El President va desgranar amb fermesa el canvi que està portant a terme el Govern tripartit, l’acció de govern, els plans d’actuació i les propostes de futur.

Les resolucions proposades i aprovades pels grups parlamentaris que donem suport al Govern van posar de manifest la solidesa de l’acord tripartit i van deixar molt clar el gir progressista endegat en aquesta nova etapa: els compromisos socials, els de reequilibri territorial i les mesures pel progrés econòmic necessari per portar-ho a terme.

Per la seva part, el grup de CiU va fer panys i mànigues, ja des d’abans del debat, per intentar qüestionar-lo i desacreditar-lo. Van fer batalla contra la intervenció del Conseller en Cap i, a l’hora de les propostes, ens van proposar resolucions sobre tot allò que ells no van estar capaços de fer quan governaven o be sobre una manera d’entendre les relacions amb el Govern de l’Estat des de l’enfrontament i no pas des de l’entesa i el diàleg.

Una vegada més, CiU ens va deixar clar que no acaba de trobar el seu lloc en el nou escenari català. No acaben d’acceptar el paper que els ciutadans i ciutadanes els han encomanat: el d’una oposició al servei del país útil i responsable. Esperem que tard o d’hora trobin el seu encaix en la nova situació política en benefici de tots.

Carme Figueras i Siñol
Diputada al Parlament de Catalunya

Article El Far. 14 d’octubre de 2004.

18.9.04

ON SOM ARA I AQUÍ PEL QUE FA L’EUTANÀSIA. Elements de Bioética. Fundació Campalans

Abans que qualsevol altra consideració, cal posar de manifest la confusió que encara hi ha avui en dia sobre els diferents significats del terme eutanàsia. Aquesta ambigüitat sobre si eutanàsia és qualsevol tractament mèdic que escurci la vida del malalt, si és deixar que el pacient es mori sense perllongar-li mecànicament la vida, si és ajudar-lo a morir perquè la malaltia se li fa insuportable o si és dimitir de la vida davant una malaltia incurable. Fins i tot, per algunes persones, les que en són més contràries, l’eutanàsia significa acabar amb la vida d’una persona que pateix o inclús el fet d’acabar amb la vida d’una persona indesitjable.

Es parla de diferents tipus d’eutanàsia: l’eutanàsia activa i la passiva, directa i indirecta, voluntària i involuntària. Aquestes classificacions no s’ajusten tampoc a les diferents realitats que es plantegen, als diferents casos concrets.

Comencem, doncs, per aclarir-nos sobre la qüestió de què és l’eutanàsia. Per això faré referència al que diu l’Observatori de Bioètica i Dret del Parc Científic de Barcelona al respecte, en la declaració feta el desembre de 2003:

“ L’eutanàsia és una acció que abraça dos actes, cada un dels quals té un protagonista diferent. En el primer, el protagonista és el malalt que pateix una malaltia greu que el conduirà necessàriament a la mort o que li causa patiments permanents i difícils de suportar i que pren la decisió, èticament legítima, de posar fi a la seva vida de manera plàcida i digna. Aquest malalt gaudeix de voluntat lliure, o la va tenir quan va subscriure un document de voluntats anticipades. Aquest primer acte és veritablement bàsic i, al seu torn, és el fonament del segon.
El segon acte consisteix en la intervenció mèdica que proporciona la mort de manera ràpida, eficaç i indolora i, en efecte, està mancat de legitimitat si no es pot verificar l’existència del primer. Però resulta necessari, perquè fa efectiva la lliure decisió del malalt. Perquè es compleixi aquesta voluntat de bona mort fa falta l’ajuda del metge, ja que, d’acord amb els coneixements actuals, caldrà prescriure fàrmacs i administrar-los correctament. I la raó que es requereixi aquesta intervenció mèdica és de caràcter pràctic, ja que el coneixement professional és el que assegura que la mort s’esdevindrà de la manera plàcida que es pretén.”

Per tant, quan parlem de la necessitat de regular al nostre país l’eutanàsia, parlem de la que s’entén com a activa i voluntària, ja que, de fet, és la única que pròpiament s’hauria de nomenar eutanàsia. Aquesta regulació mitjançant una llei específica i detallada és encara una assignatura pendent per a tota Espanya, i és la que hauria de permetre la col·laboració del metge amb el malalt en la disposició de la seva vida quan es donin unes determinades circumstàncies.

Les enquestes d’opinió sobre el grau d’acceptació de l’eutanàsia entre els ciutadans i ciutadanes són majoritàriament a favor des de fa molts anys i aquesta acceptació ha anat creixent constantment fins el punt que les enquestes més recents del CIS detecten més d’un 80% de la població partidària de despenalitzar l’eutanàsia activa.

Quasi sempre, els avenços legislatius i normatius, es fan a la vegada o amb posterioritat als avenços de la pròpia societat. Pel que fa a aquesta qüestió, la societat catalana i també el conjunt de l’espanyola han anat, i van, clarament pel davant. Cal també posar de manifest que aquest debat tan social com polític es reprèn amb més força cada vegada que, arreu del mon, salta a la llum pública un nou cas concret d’una persona malalta demandant del seu dret a morir o de la detenció o el judici d’una persona que ha ajudat a morir un malalt incurable.

Des del punt de vista legal, i també pel que fa a la pràctica sanitària, és cert que al nostre país s’han fet avenços considerables en els darrers anys en relació al respecte de l’autonomia del pacient, del seu dret a la informació relativa a la seva salut, de la necessitat del seu consentiment i, fins i tot, a la possibilitat d’expressar la seva voluntat sobre els tractaments mèdics i clínics que rebutja de manera anticipada. D’altra banda els tractaments pal·liatius del dolor ja formen part de la pràctica clínica i estan en fase cada vegada més desenvolupada.

La Declaració universal dels Drets Humans de l’any 1948, el Conveni del Consell d’Europa sobre els drets de l’home i la biomedicina el 1997, la pròpia Constitució espanyola de l’any 1978, la Llei General de Sanitat de 1986 i la Llei de 1990 d’ordenació sanitària de Catalunya, estableixen principis i es refereixen expressament als drets dels pacients, a la informació, a la confidencialitat, al consentiment del malalt, a la humanització dels serveis sanitaris, al respecte a la dignitat de la persona i a la llibertat individual.

A Catalunya varem ser els primers de l’Estat en aprovar una llei el desembre de l’any 2000, la Llei 21/2000, sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient i la documentació clínica. La novetat més important d’aquesta Llei és el fet que, tot i no figurar explícitament en el títol, regula en el seu article vuitè el dret de la persona a subscriure un document de voluntats anticipades. Arribar fins aquí no va ser un camí planer. Aquest procés no ha estat exempt de problemes, de protagonismes i de controvèrsies, si bé a la fi va prevaldre el seny i la necessitat d’un ampli consens en temes com aquests en els que es tracta de la llibertat i de l’autonomia de les persones en aquelles qüestions que els afecten íntimament.

El debat sobre l’eutanàsia i el debat sobre el testament vital (anomenat després document de voluntats anticipades) es van iniciar al Parlament de Catalunya a la V legislatura. Diversos diputats i diputades de diferents grups polítics van intentar abordar aquest debat des del consens inicial, la despolitització i l’absència de partidismes. Converses, aquestes, que es van fer abans de les primeres iniciatives parlamentàries. Personalment vaig poder viure aquelles primeres trobades de la ma del company del meu grup, el socialista, Xavier Guitart. Per part d’altres grups els que més hi van participar van ser Roc Fuentes d’IC (que, aleshores, era el president de la Comissió de Justícia i Dret del Parlament), Joan Ridao per part d’ERC, l’Eva Palau del grup de CiU i Daniel Sirera del PP.

Paral·lelament a aquest intent de consens i d’actuació conjunta, el grup d’ERC va presentar una proposició no de llei sobre el testament vital el novembre de 1996, que va ser debatuda en Comissió el 13 de febrer de 1997 i que va acabar, després d’una esmena promoguda per la diputada Palau, en una Resolució aprovada per unanimitat de tots els grups en que s’instà al Govern de la Generalitat a iniciar, en el termini d’un any, un estudi sobre les possibilitats legals i l’eficàcia real i jurídica d’implantar a Catalunya un document identificat com a “testament vital”. Posteriorment, en aquella mateixa sessió s’aprovaven les sol·licituds de compareixença al Parlament del president de l’Associació pel Dret a Morir Dignament i del president de la Comissió de Bioètica per informar dels seus treballs i objectius. Aquestes peticions de compareixença van ser formulades pel grup socialista, pocs dies després de la presentació per Registre de l’esmentada proposició no de llei d’ERC a finals de 1996, com a millor camí, al nostre entendre, cap al consens i la promoció d’un debat serè i més fructífer.

Aquestes compareixences es van portar a terme -substanciar en termes parlamentaris- en una sessió de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana el 4 d’abril de 1997. En aquells temps planava sobre l’opinió pública un cas famós: la demanda del mariner gallec Ramon Sampedro qui, a causa d’un accident, havia quedat paralític de coll en avall vint anys enrere i que va ser la primera persona que es va llençar en una lluita legal per poder ser ajudat a morir sense que ningú fos penalitzat per això. A la Comissió es va fer, veritablement, un bon debat. Serè, sincer i aclaridor com es pretenia. En nom de l’Associació pel Dret a Morir Dignament van intervenir el seu president, el filòsof Salvador Pàniker, la vicepresidenta, Juana Teresa Betancor, i el conseller jurídic de l’Associació, el professor Joan Josep Queralt. Per part de la Comissió Assessora de Bioètica va intervenir el seu president, aleshores també Director General de Recursos Sanitaris, Lluís Monset.

La transcripció d’aquesta sessió ocupa moltes pàgines del diari de sessions. Gairebé tot el que es va dir té interès i podríem afirmar, al menys al meu entendre, que va ser la primera vegada que es parlava al Parlament amb calma, en profunditat i seriosament en relació l’eutanàsia, al dret a una mort digna i sobre com fer prevaldre el dret d’autodeterminació individual de les persones sobre la seva vida i la seva pròpia mort, que no és més que la darrera part de la vida. Es va manifestar la voluntat de trobar principis d’acord i d’avançar en el reconeixement d’uns drets que ja reclamava amb força la societat catalana. Tot i ser impossible de recollir aquí, ni tan sols aproximadament, el contingut del que es va dir, sí que faré referència només a algunes de les paraules pronunciades, les que més em van impactar, i que, si més no, ens introdueix a les diferents vessants de la problemàtica que ens ocupa.

Salvador Pàniker: “... el dret a morir dignament és un dret humà de la primera generació dels Drets Humans, és un dret de llibertat, és un dret d’autodeterminació; i parlant d’autodeterminació, mal podem defensar autodeterminacions col·lectives, si abans no defensem una autodeterminació personal, com és que cadascú sigui l’amo del seu propi destí, del seu propi cos, de la seva pròpia vida i de la seva pròpia mort.” I més endavant deia: “... el nucli de la qüestió és que cadascú, des de la seva plena capacitat jurídica i mental o, en el seu defecte, a través d’un previ testament vital, pugui expressar quan vol i quan no vol seguir vivint, quan vol i quan no vol que se li apliquin determinats tractaments, quan vol i quan no vol que se li prolongui la vida artificialment.” “...perquè la medicina avui dia pot prolongar la vida en situacions quasi inhumanes.... hi ha un consens que l’aferrissament terapèutic és dolent, que el sofriment innecessari no té sentit...” “La vida no és un valor absolut, la vida s’ha de lligar amb qualitat de vida i quan aquesta qualitat disminueix per sota d’uns valors mínims de dignitat i cadascú és l’únic indicat per decidir quan aquesta dignitat té marges que no es poden tolerar més, llavors aquesta vida un la pot dimitir”... “És important aquest trànsit des d’una medicina en què el metge era el totpoderós que decidia les coses, a una medicina centrada en la voluntat del pacient”...”El que abans se’n deia eutanàsia passiva, de fet, és el que se’n podria dir pràctica mèdica correcta i avui dia ja es fa, ja es practica....” “...s’està amb una indefensió jurídica, tant els pacients, que no tenen uns drets definits, com el mateix metge” “... és un tema en que hi ha un clamor que demana una solució, una legislació i, amb totes les cauteles que es vulguin, un consentiment perquè l’ésser humà pugui, al final de la seva vida, decidir sobre sí mateix, ...evitar situacions completament indignes, situacions que esgarrifen” ... “la por a la mort és un símptoma de la por a la vida”...”a Orient la mort no es mira d’aquesta manera histèrica com es mira a Occident, es mira d’una altra manera”

Joana Teresa Betancor: “...aquest moviment en pro que la persona del segle XX pugui decidir sobre el final de la vida, té una dimensió mundial... el món que ha assolit uns nivells alts d’assistència mèdica, ...la incidència de les tecnologies i les fortíssimes farmacologies desenvolupades,...” “el que està passant a l’estat d’Oregón a Amèrica el que ha passat a Austràlia o a Holanda, la jurisprudència que existeix al Japó des de l’any 63, entorn a l’eutanàsia, té incidència aquí, ...” “Ja des de l’any 57 el papa Pius XII ja va dir que hi havia unes formes que l’Església catòlica mateix admetia d’ajudar a morir, que és el que se n’ha dit eutanàsia indirecta, el no a l’aferrissament terapèutic” “... l’eutanàsia voluntària s’acostuma a legalitzar en països amb un alt nivell de prestacions sanitàries i d’informació de la població, ... en aquests països ha estat decisiva l’actitud del personal sanitari i, més en concret, l’actitud del metge,.... el metge té una tendència a percebre l’ajuda a morir com una violació del paper social que li està exigint la societat, .. el de curar” “Però és que, a més, les poblacions estan convençudes que gairebé tot és curable, de forma que de la mort s’ha fet un tabú i no se’n parla, de la mort, perquè cap metge o molts pocs s’atreveixen a dir el que deia el metge de principis de segle: Miri, a vostè li ha arribat l’hora, o li deia alguna frase semblant... i aquella mort era una mort pacífica, acompassada, amb la família, amb l’entorn afectiu i les coses quedaven clares.” ”...ara el 60% de la població va a morir als hospitals i el metge es troba amb aquesta pressió de la ideologia curativa” .. “si un pacient mor, això és un fracàs professional, però això condueix a la derrota, perquè al final ve la mort...” “És el problema de l’educació del metge, i dic del metge més que de les infermeres, perquè les infermeres si no les eduquen a les facultats a com tractar la mort, a com ajudar a morir, ho aprenen en la pràctica diària.” “L’eutanàsia és un acte d’amor que les infermeres arriben a entendre perquè tenen aquest contacte diari i veuen el gest, la mirada, la història personal, biogràfica del pacient.” “... solucions que ajudin que la medicina i que la relació entre pacients i metges sigui més humanitzada, més directe...” “... que d’una vegada es trenquin aquests envans que hi ha entre l’eutanàsia passiva, l’eutanàsia activa... que sigui el malalt el qui decideixi també el tempus, perquè aquí l’important és el temps.... jo no veig la diferència entre el còctel lític, que actua en vuit o sis hores, i la diferència entre la injecció letal que posen a Holanda o allò que fan a Austràlia, mitjançant un ordinador, que és qüestió de minuts. Vull dir que la forma de sentir el temps del malalt és diferent que la de la persona que no està malalta, .... però és importantíssim el procés d’informació al malalt, que una vegada ben informat ha de ser el que decideixi el com i el quan...”

Lluís Monset: “La constitució fa poc més d’un any de la Comissió Assessora de Bioètica és un pas endavant més per a la consecució d’una de les finalitats que la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya de l’any 1990 va preveure per al Servei Català de la Salut, que no és altra que la humanització dels serveis sanitaris, mantenint el màxim respecte a la dignitat de la personal i a la llibertat individual”... “ vull fer esment a les actuacions per donar compliment a la Resolució del Parlament de Catalunya sobre el testament vital dins les quals, per encàrrec del conseller de Sanitat, Comissió de Bioètica ha iniciat un estudi sobre la possibilitat legal i l’eficàcia real i jurídica d’implantar a Catalunya un document identificat com a testament vital..” “La Comissió va considerar que era convenient emmarcar la discussió d’aquests tipus de document dins el marc de la discussió sobre el consentiment informat, atès que és, de fet, una forma concreta de manifestació expressa de la voluntat del pacient sobre tractaments que podria rebre en casos concrets i davant d’una expectativa de curació o mort, en aquest cas determinada” .... “intentem compatibilitzar la necessitat d’operativitzar actuacions útils en l’àmbit de la bioètica amb el deure de produir un debat assossegat, seriós i obert a tots els corrents de pensament ideològic en el marc cultural, moral i filosòfic que puguin plantejar elements d’interès per l’avenç en aquest camp”.


Joan Josep Queralt: “el fet que una conducta sigui tipificada al Codi penal no pressuposa automàticament que la persona que amb la seva conducta compleixi aquella descripció que en diem de tipus penal hagi de ser condemnada, ... l’article 143, que és el que regula les diferents modalitats d’inducció al suïcidi, és un article exactament com els altres. I, com els altres, pot estar obert per una eximent, per una causa de justificació. Quina seria aquesta? Doncs, l’article 20 número 7: l’exercici d’un dret. Jo faig l’exercici, com a ciutadà, de viure com vull viure,..” “El dret a la vida està a l’article 15 de la Constitució. En canvi, l’article 1.1 que és –i parlant de bioètica- és el Codi genètic de la Constitució, diu que els fonaments de l’ordenament jurídic espanyol són la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. La paraula vida no surt per enlloc.... jo crec que era molt clar el que el constituent volia dir: la llibertat i la justícia està per damunt de tot; no hi ha cap altre dret humà o inhumà, estatal, públic o privat, que pugui anar en contra de la llibertat i la justícia. En un segon nivell, parlem del dret a la vida com a dret fonamental, acceptat, però no hem d’oblidar que la tècnica del dret fonamental és una tècnica que neix per limitar l’expansió del poder de l’Estat, dels poders públics, envers els ciutadans; entre relacions entre particulars no hi ha drets fonamentals, hi ha drets merament relacionals.”

Per acabar, només algunes frases de dos dels diputats que van intervenir. Alguns apunts sobre la intervenció del company de grup Xavier Guitart i de la diputada de CiU, Carme Vidal, que ens va deixar al cap de pocs anys i quina intervenció, com si fos de manera premonitòria, ens va posar de manifest el seu fort convenciment sobre la necessitat de fer pedagogia de la mort.

Xavier Guitart: “... allò que afecte els catalans és competència del Parlament de Catalunya, ...., la preocupació del Parlament en relació amb les qüestions que afecten molt sensiblement els ciutadans i que potser afecten qüestions que els catalans senten més en silenci que en veu alta...” “Entenem que hi ha una condició prèvia: despartiditzar la qüestió. Estem parlant d’un aspecte que afecta la nostra vida íntima, la nostra llibertat més íntima ... la llibertat de decidir sobre la mateixa dignitat de la vida, ..., quan la tractem, no pot guanyar ni la dreta ni l’esquerra ni el centre, sinó que han de guanyar aquelles persones que pensen d’una determinada manera....”

Carme Vidal: “... la nostra societat considera la mort com una cosa que no existís: un tema tabú, el neguem i, fins i tot, s’ha repetit aquí també diferents vegades, que és un fracàs de la medicina, i fins i tot, jo diria d’un tipus de medicina, de la medicina intensiva, de la nostra medicina occidental”. “Parlàvem aquí d’una malaltia final a la qual és inevitable que tots arribem. Barallar-s’hi, negar-s’hi és un tema que no l’allunya, però és la primera reacció...La neguem: passa al meu veí, però no em passa a mi. He tingut una malaltia molt greu, però ja n’estic curat. La medicina m’ha curat i, per tant, oblidem-ho” “És un calaixet, la tenim allà, tema tabú. Però, per quant temps?” “... que una vida plena porta a una mort tranquil·la...” “...perquè una persona assumeixi la mort o assumeixi la responsabilitat de la seva pròpia vida, ho ha d’haver fet abans, no pot ser en el moment de morir.” “... la cultura, l’educació ens ensenyen tota una sèrie de normes, però per poder-te enfrontar a la mort tranquil·lament, has de poder haver trencat tot això; per poder dir que no a un determinat tractament, que és molt agressiu, ho has de fer amb coneixement de causa.” “...en algun moment s’ha parlat de dimitir de la vida; jo diria que, enfrontar-se a la mort, no hauria de ser mai una dimissió de la vida, sinó acceptar-la plenament. Quantes persones no s’adonen en aquest moment crucial, que no han viscut?”.

Com deia abans, en aquesta sessió, al Parlament es va posar clarament de manifest la voluntat de treballar, sense partidismes, pel reconeixement del dret a una mort digna. No ha estat tan fàcil com esperàvem aleshores, l’abril de 1997. Després d’aquell debat es va constituir un grup de treball informal similar al d’una ponència conjunta per elaborar una proposició de llei sobre els drets dels malalts i el document de voluntats anticipades. El formaven els diputats Guitart, Palau, Ridao, Sirera i Fuentes que he esmentat amb anterioritat. La representant del grup de la majoria anava negociant simultàniament amb el conseller de Sanitat i es va anar allargant el procés. Finalment es va tenir el document conjunt la primavera de l’any 1999. S’hagués pogut aprovar en la darrera sessió d’aquella legislatura que es va fer el juliol de 1999, però els grups de CiU i del PP ho van evitar en la reunió de la Mesa i Portaveus que és on es fa l’ordre del dia del Ple del Parlament. En convocar-se les eleccions aquell estiu, la iniciativa, per tant, va decaure per finiment de legislatura. Això va representar una forta decepció per haver perdut aquesta oportunitat.

En aquest punt, crec d’interès fer referència a un fet anterior que varem promoure uns quants diputats a començaments de 1998 quan la mort de Ramon Sampedro, el tetraplègic que reclamava el seu dret a l’eutanàsia. Al seu poble, Boiro, i a d’altres indrets, més de 20.000 persones es van inculpar de la seva mort. Al Parlament més de 70 diputats i diputades (la majoria) també varem signar un document autoinculpant-nos de la seva mort. El procés obert contra qui l’ajudà a morir, va ser arxivat per no trobar-se persona responsable.

A la nova legislatura, la VI, ERC va intentar portar la despenalització de l’eutanàsia a Madrid com a proposta de resolució del Parlament de Catalunya. La votació en el Ple va ser contrària per 68 a 66 (CiU+PP contra PSC+ERC+IC). En aquell debat, però, es reclamà la presentació conjunta de la llei que s’havia treballat a l’anterior legislatura. Així es va fer, després de diverses esmenes suggerides pel Col·legi de Metges de Barcelona (que ja feia uns anys havia aprovat un Codi Deontològic que, si be no recollia explícitament el testament vital, sí que avançava molt en el reconeixement dels drets dels malalts, en els tractaments pal·liatius del dolor tot i que poguessin avançar la mort i en el dret a la informació del pacient) i, després de tots els tràmits parlamentaris, la llei 21/2000, a la que ja m’he referit i que contempla el Document de voluntats anticipades, fou aprovada pel Ple del Parlament el 29 de desembre de l’any 2000, convertint-se en la primera llei d’aquest tipus que s’aprovava a l’Estat.

Simultàniament a tots aquests fets, al Senat es va constituir una Comissió sobre l’estudi del dret a una mort digna i a l’eutanàsia l’any 1999, que va demanar la compareixença de 120 experts, la meitat a petició del PP, que va alentir el debat i que no va arribar a cap proposta en acabar aquella legislatura. Més tard, al cap d’un temps de l’aprovació de la llei catalana, l’Entesa Catalana de Progrés va presentar un text gairebé similar al de la Llei 21/2000 per aprovació a les Corts Generals. Quan aquesta llei va arribar al Congrés dels diputats, apart d’altres esmenes, aquest li va introduir una disposició addicional, la primera, que atorga caràcter de legislació bàsica a tot el seu contingut, la qual cosa aporta més incerteses que beneficis a l’aplicació de la mateixa.

Cal esmentar, també, que s’introdueixen dues millores a la llei estatal que ja s’havien posat de manifest com a mancances de la llei catalana. D’una banda s’estableix un Registre Central del Document de voluntats anticipades (cosa que redunda en benefici dels ciutadans ja que estiguin a on estiguin del territori espanyol cas de tenir un accident o caure en greu malaltia aquest document podrà estar a l’abast del personal mèdic que l’atengui). A Catalunya aquest Registre, no contemplat inicialment a la llei, no es va crear fins el juny de 2002, fruit d’una resolució del Parlament que el reclamà. I l’altra millora és el fet de no incloure l’excepció segons la qual no es tindran en compte voluntats contràries “a la bona pràctica clínica” sense que s’especifiqui enlloc com i qui defineix què cal entendre per bona pràctica clínica. A l’apartat 3 de l’article 8 sobre el Document de voluntats anticipades de la llei Catalana s’estableix que “no es poden tenir en compte voluntats anticipades que incorporin previsions contràries a l’ordenament jurídic o a la bona pràctica clínica, o que no es corresponguin exactament amb el supòsit de fet que el subjecte ha previst a l’hora d’emetre-les”.

De fet aquest apartat 3 de l’article 8 és, si més no, equívoc també pel que fa referència a les previsions contràries al l’ordenament jurídic ja que és obvi que el marc legal pot variar entre el moment en què una persona atorga un Document de voluntats anticipades i el moment en què el seu contingut hagi de fer-se efectiu. Com molt bé diu la jurista Sònia Navarro en el seu treball publicat al nº 70 de la revista Iuris de març de 2003: “quan la llei diu que no s’aplicaran disposicions contràries a l’ordenament jurídic es refereix al moment en que s’ha d’aplicar el Document de voluntats anticipades i no al moment en que es redacta.... Pensem en el cas de l’eutanàsia. Si hom n’és partidari és convenient que s’inclogui expressament aquesta instrucció al Document de forma que arribat el moment, si s’hagués despenalitzat l’eutanàsia, li pogués ser aplicada.” Aquesta és també l’opinió manifestada per L’Observatori de Bioètica i Dret del Parc Científic de Barcelona que diu “la nostra opinió és que hom pot fer-hi previsions que, encara que ara per ara no estiguin d’acord amb l’ordenament jurídic vigent, en un futur puguin tenir cabuda dins la legalitat”.

Fins aquí, doncs, un breu resum del que s’ha fet fins ara en relació a l’eutanàsia i al dret a una mor digna a nivell polític. En el moment actual tenim reconegut el dret a manifestar, quan encara estem en plena capacitat i llibertat de decidir, les nostres instruccions anticipades per quan ens arribi una malaltia irreversible. I també podem designar un representant, una persona de la nostra confiança i que ens conegui molt bé, per tal que sigui l’interlocutor vàlid i necessari amb el metge o l’equip sanitari, perquè ens substitueixi, quan sigui l’hora de prendre decisions i no puguem expressar la nostra voluntat per nosaltres mateixos. Fins i tot hi podem incloure els nostres desitjos en relació a l’eutanàsia encara que aquesta no sigui legal a l’actualitat. Queda pendent encara la creació del Registre a nivell estatal, compromís que el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero ja s’ha compromès a materialitzar en breu. Un altra tasca pendent, i no menys important, és l’explicació i difusió d’aquest dret entre la població. Tenim la llei, però no la coneix tothom. Aquesta tasca pertoca abordar-la ara a Catalunya a l’actual Govern de la Generalitat.

Ens queda el darrer pas, que per ser el darrer no serà el més fàcil si bé la conjuntura política és ara per ara més bona donat que tenim governs progressistes tant a Catalunya com a Espanya. Ens queda aprovar una norma legal que reguli l’eutanàsia, de manera específica i detallada, que permeti la col·laboració del metge en la disposició de la pròpia vida en determinades circumstàncies. L’eutanàsia tal i com l’hem definida al començament, activa i voluntària. El nou Govern de l’Estat s’ha compromès a iniciar un debat serè l’any 2005 per aconseguir aquest objectiu.

No voldria acabar sense transcriure el que l’Associació pel Dret a Morir Dignament diu en relació al què significa morir amb dignitat, ja que crec expressa molt clarament allò que pensem tants i tants ciutadans i ciutadanes que estem a favor de garantir el dret a la mort digna:

“ Morir no és un acte, és un procés. El dret a morir amb dignitat és el dret a decidir en ús de la llibertat personal, racionalment, amb ple respecte dels altres, sobre el procés final de la pròpia vida. No hi ha res tan cert a la vida com que un dia hem de morir i el natural és desitjar que la mort arribi pacíficament i sense sofriments, sobretot sofriments perllongats. Però aquest desig es pot veure amenaçat per l’existència de tècniques i mitjans cada cop més eficaços per allargar l’existència biològica d’un ésser humà, fins i tot més enllà del moment en què la vida perd, sense més remei, tota la seva qualitat i dignitat a conseqüència de la degeneració física o de sofriments penosos. En tals circumstàncies, una persona pot arribar a veure en la mort un mal menor, el final de la seva agonia, de les seves penositats. Però aquest final requereix la col·laboració de les persones que l’envolten. La persona que està morint necessita aquest ajut i el respecte de la seva voluntat expressada en forma inequívoca davant de testimonis amb plena llibertat de consciència.
El dret a la mort digna és conseqüència del dret a una vida digna, ja que la mort no és altra cosa que la fase final de la vida. L’autèntic respecte a la dignitat humana implica el respecte a la voluntat humana, inclosa la d’obtenir la mort quan res no es pot fer per retornar a la vida la qualitat a la qual tot ésser humà hi té dret.”

Carme Figueras i Siñol
Diputada del PSC al Parlament de Catalunya


Article publicat per la Fundació Campalans
18 de setembre de 2004

16.7.04

ELS REPTES DEL PSC. Article publicat a El Far

La setmana que ve els socialistes catalans celebrarem el nostre X Congrés. Moltes coses han canviat en el panorama polític des del congrés anterior. A diferència de fa quatre anys, els socialistes tenim ara la responsabilitat de governar a Catalunya i a Espanya, a més de la majoria dels municipis catalans.
Estem en un moment polític apassionant perquè tenim l’oportunitat de millorar la nostra societat, d’aconseguir avenços significatius en les reformes necessàries per a una Catalunya més justa socialment i amb menys desigualtats. Per a construir l’Espanya plural, millorar el nostre autogovern i fer realitat les transferències de competències i de més recursos als Ajuntaments.
Cal, en aquest context, que el PSC sigui un partit més fort i més cohesionat que mai. Som el partit amb el suport social més ampli, el partit en el que la majoria de catalans i catalanes ha dipositat les seva confiança. Aquest paper decisiu que els ciutadans ens han atorgat en les eleccions municipals, autonòmiques, estatals i europees, ens encoratja i, a l’hora, ens omple de responsabilitat.
Responsabilitat per a donar resposta als canvis socials, a la necessitat de revitalització de la política, per a innovar i per a liderar els canvis. Aquesta és la tasca que el PSC té al davant per donar resposta a les aspiracions de la gent que ens ha fet confiança. I per això, cal un partit més fort que mai, preocupat permanentment per les classes populars, un partit a l’avantguarda, actiu i participatiu, a prop de la gent i que respongui amb noves solucions als nous problemes.
Aquests són els reptes que afrontarem en aquest Congrés.

Carme Figueras i Siñol
Diputada del PSC al Parlament de Catalunya



Article El Far
16 de juliol de 2004.

31.5.04

LA VERITAT SOBRE L'INCREMENT DELS IMPOSTOS I ELS COMPTES DEL 2003. Casa de la Vila

L’actual equip de govern ha donat mostres clares de la seva feblesa en la seva actuació en front dels resultats dels comptes municipals de l’any 2003.

A finals del 2003, van posar-se a mirar l’estat del pressupost, amb un retard de mesos. L’únic que van saber fer va ser alarmar-se, però sobretot, van fer malament els comptes.

L’únic recurs que se’ls va acudir va ser carregar contra el passat equip de govern. I és curiós que estigués personificat únicament en els socialistes, com si el 2003 no fos l’alcalde l’Ivan Arcas, d’Iniciativa. Però el retard i l’alarmisme no ho és tot el que cal denunciar: El pitjor és que van fer malament els comptes. Van dir que hi havia una previsió deficitària dels comptes del 2003 d’uns 524.000 euros (87 milions de pts), quan, en acabar l’exercici, resulta que hi ha un superàvit de 728.000 euros (121 milions de pts). Aquest, i no un altre, és el resultat real corresponent al pressupost del 2003. Aquesta és una dada que no s’ha donat a conèixer per l’equip de govern i només s’ha dit el que s’anomena romanent de tresoreria que ha tingut un resultat també positiu de 40.000 euros (6,7 milions de pts.).

Ara corren a posar-se més medalles per tapar aquesta incompetència i emmascarar les falses acusacions. Diuen que gràcies a les seves correccions s’ha superat la falsa previsió de dèficit, quan només en van corregir 39 milions de pessetes i el seu error de càlcul ha estat de 208 milions de pts (121 milions de superàvit real més els 87que deien que hi hauria de dèficit).

Però el més greu no han estat les mentides, les inexactituds i les falses acusacions. El pitjor ha estat que el govern les han utilitzat per enganyar els ciutadans i ciutadanes i fer la pujada més desproporcionada i injustificada dels impostos i taxes dels últims anys. Han fet pagar als molinencs i molinenques la seva incompetència, tot i enredant-los amb xifres mal calculades.

Recordem algun dels increments d’impostos per al 2004 que va fer l’actual govern municipal tot dient que el pressupost de 2003 estava mal fet i que tindria molt de dèficit:
q Impost de vehicles: 11%. El màxim previst per la llei. Tant alt com el de la ciutat de Barcelona
q Impost de Bens Immobles: 6,63% els habitatges i 99,64% usos industrials, comercials i altres.
q Taxa d’escombraries: 12%

L’Ajuntament va apujar els impostos de manera abusiva dient que hi hauria dèficit. Com que hi ha hagut superàvit, reclamem, doncs, que es rebaixin per l’any que ve.

Carme Figueras i Siñol
Portaveu del grup municipal socialista

7.5.04

EL FRACÀS DE BUSH I AZNAR. Article publicat a El Far

A començaments d’aquesta setmana l’expresident del Govern, José Mª Aznar, presentava davant d’un auditori (ben popular) el seu llibre sobre els seus vuit anys de govern. En el seu discurs va arremetre contra la decisió de José Luis Rodríguez Zapatero de retirar les tropes espanyoles de l’Iraq. Va qualificar la mesura com “la primera victòria del terrorisme islamista” i com “una cessió davant el terror”, dient també que així seriem cada dia més vulnerables.

Caldria recordar els arguments amb que Aznar va justificar el seu alineament amb la política del president nord-americà George Bush quan, en contra de l’opinió del 90 % dels espanyols, va decidir que Espanya anava a la Guerra de l’Iraq: la pacificació de la zona, la seguretat mundial (lluita contra el terrorisme internacional), i el control del preu del petroli (i, per tant, la defensa de les economies occidentals).

Doncs be, Sr. Aznar, cap d’aquests tres motius principals s’ha aconseguit:

La zona és hores d’ara un veritable polvorí. La població iraquiana està rebent de manera continuada els efectes d’una guerra que amenaça a perpetuar-se per molt de temps.

La sensació d’inseguretat és cada vegada més gran a tot el mon. Desgraciadament, Aznar es va ben equivocar quan va dir que “el mundo es hoy más seguro que antes” des de les Illes Azores, amb un somriure d’orella a orella al costat de Bush i Blair.

I, finalment, el preu del petroli està, hores d’ara, molt per sobre del que estava abans de la guerra.

Seria bo que José Mª Aznar reflexionés sobre tot això. Rectificar és de savis.

Carme Figueras i Siñol
Diputada del PSC al Parlament de Catalunya


Article El Far
7 de maig de 2004.

31.3.04

EL POBLE DERROTA EL PP A LES URNES. Casa de la Vila

A les darreres eleccions generals el poble ha reaccionat i ha dit prou, espontàniament i amb llibertat. Hi ha hagut una reacció majoritària en contra de la prepotència i de la manipulació del Govern del PP dels darrers anys i, en especial, la seva actuació com a conseqüència de l’horrorós atemptat terrorista del fonamentalisme islàmic de l’11 de març a Madrid. Els ciutadans i ciutadanes han reaccionat manifestant-se, i també amb el seu vot, rebutjant amb contundència el PP, i confiant la gestió política a formacions polítiques que creuen en la concòrdia i el diàleg, no pas en la guerra, com és el cas del PSC i del PSOE.

A Molins de Rei, per quarta vegada consecutiva, ha guanyat el vot socialista: a les generals, el 2000 i el 2004; a les autonòmiques i a les municipals, el 2003. Per primera vegada els socialistes hem superat els 6000 vots, doblant el segon partit més votat. Vull, des d’aquí, tornar a agrair als molinencs i molinenques la confiança que ens han fet.

Ara més que mai el millor per Molins de Rei seria una esquerra completa amb els socialistes davant:

Tal i com ja va passar quan les eleccions a la Generalitat, s’ha tornat a posar de manifest el desencert que representa l’actual acord de govern municipal, que ha exclòs els socialistes, que varem estar els més votats a les municipals. Quan la il·lusió pel canvi i les expectatives de progrés social s’imposen a Catalunya i a Espanya, la nostra vila queda al marge d’aquesta tendència. En aquests moments de grans canvis al país, canvis pacífics, democràtics i recolzats fermament per la majoria de la població, el millor per a Molins de Rei fora que una esquerra completa a l’Ajuntament configurés el quadre que ha de prendre les decisions i ha de fer la gestió política econòmica i social; una esquerra amb els socialistes davant, tal i com van demandar les urnes.

El Pla d’Actuació Municipal reflecteix clarament al govern municipal actual (Iniciativa, ERC i CiU): un govern sense empenta ni credibilitat

El PAM que els membres del govern municipal han presentat, i que han aprovat amb el vot favorable afegit del PP, ni tan sols es tracta d’un pla, sinó d’una simple llista retòrica d’intencions, que a més de ser incompleta, és massa generalista, ambigua i inconcreta, i no estableix prioritats ni proposa cap planificació. Aquest mal anomenat Pla s’ha fet sense cap mena de participació ciutadana. S’hi parla de fer una comissió de seguiment quan no s’ha donat opció a participar en la seva elaboració a les entitats i els ciutadans i les ciutadanes.

Per la limitació d’espai, només diré, a tall d’exemple, algunes de les mancances que hem posat de manifest: cap previsió de més aparcaments soterrats, cap compromís per a una tercera llar d’infants, cap nova infraestructura esportiva, una pobre política d’habitatge i cap concreció per a fer el Pla d’equipaments culturals i socials.

Carme Figueras
Portaveu grup municipal socialista

Casa de la Vila
Març-abril 2004

18.2.04

LA REGRESIÓN DEMOCRÁTICA DEL PP. Article a El Far

Tras ocho años de gobierno del PP en España vivimos el momento de más crispación y de división social y política desde la recuperación de la democracia. En estos años el Partido Popular ha instaurado la confrontación permanente, la imposición arbitraria y el autoritarismo.

Nos costó mucho esfuerzo como país la recuperación de los valores democráticos. Los valores del diálogo, del consenso, de la coherencia política y del respeto democrático fueron recuperados con el inicio de la etapa constitucional e instaurados y consolidados en la década de los ochenta y principios de los noventa. Lamentablemente, el efecto de la ya llamada “aznarización” de la política ha provocado, especialmente en los cuatro años de mayoría absoluta del PP, un grave retroceso de la calidad democrática, una regresión en las instituciones del Estado, un intento de división entre los pueblos de España y una ruptura irresponsable de la unidad europea para dar apoyo a una guerra contra Irak, contra las Naciones Unidas y, fundamentalmente, contra la voluntad de los ciudadanos y ciudadanas.

Los gobiernos del PP en vez de dialogar, han confrontado, en vez de consensuar, han impuesto, en vez de integrar, han dividido. Todo ello se ha hecho colonizando las grandes empresas y la mayoría de los medios de comunicación, quienes están, así, apoyando esta política con métodos similares a los de una dictadura. Las propuestas de la oposición han sido sistemáticamente rechazadas, ridiculizadas y demagógicamente contestadas. Este ha sido el estilo de José Mª Aznar y lo es y será también el de Mariano Rajoy. Si Rajoy fue “elegido” como sucesor por Aznar, fue por ser quien ofrece las garantías de continuidad de esta política de confrontación y de control absolutista de la sociedad española. El PP no ha dudado en poner en peligro la democracia para sacar provecho político del terrorismo y ha puesto la política al servicio de intereses de partido o personales, rompiendo consensos largamente establecidos y maltratando el funcionamiento del Parlamento y de la justicia, sin respetar el pluralismo político, cultural, mediático y social, las reglas del juego y la división de poderes.

Afortunadamente, la mayoría de las encuestas afirman que una mayoría de ciudadanos quiere un cambio de gobierno en España.

Carme Figueras Siñol
Diputada-portavoz adjunta del Grupo socialistes-cpc del Parlament de Catalunya


El Far
18 de febrero de 2004.

3.2.04

ARA CAL QUE EL CANVI ARRIBI A ESPANYA. Casa de la Vila

Per primera vegada en unes eleccions autonòmiques, els socialistes vàrem ser els més votats a Molins de Rei el passat 16 de novembre. El PSC de Molins de Rei ja rep el suport majoritari dels molinencs i molinenques a totes les eleccions: generals, municipals i autonòmiques. Des d’aquestes pàgines del Casa de la Vila, tal i com hem fet anteriorment des d’altres mitjans, volem agrair als molinencs i molinenques el seu suport.

Catalunya ha començat a viure un canvi històric amb el pacte del PSC amb ERC i amb IC-V per la formació d’un Govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat. Un Govern presidit per Pasqual Maragall que ha suscitat enormes esperances en els ciutadans i ciutadanes del nostre país. El pacte de govern dels tres partits que conformen el nou Govern de la Generalitat fixa com a prioritàries les polítiques socials i d’educació, quines mancances els ajuntaments hem hagut d’anar suplint tantes vegades fins ara sense competències i sense finançament. Els nous consellers i conselleres han començat a treballar amb il·lusió i amb força per a fer possible aquest canvi que la majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya van demanar amb el seu vot.

Ara ens cal que el canvi arribi a Espanya, per a la construcció d’una Espanya plural fonamentada en el diàleg i la tolerància i no sobre l’enfrontament com ho fa el Partit Popular. Ens cal un canvi a Madrid que acabi amb la l’absolutisme del PP, un nou govern espanyol de les forces progressistes que posi el seu principal accent en les polítiques socials, en l’educació i en la seguretat entesa en el sentit més ampli de benestar social. Un govern amb amplitud de mires per anar configurant un nou model de relacions amb Catalunya i amb les comunitats autònomes.

Ens cal acabar amb la prepotència, la manipulació, les males maneres i la demagògia del Partit Popular. Ens cal acabar amb un Govern més preocupat en l’eliminació de l’adversari polític que del bon govern de l’Estat i del benestar dels ciutadans. Un Govern, el del PP, disposat a tot per erosionar el Govern tripartit de Catalunya amb l’objecte d’aconseguir-ne rèdits electorals.

Cal que a Molins de Rei, en les properes eleccions generals, ens manifestem a favor que el canvi arribi a Espanya. Que posem de manifest que el canvi que vàrem votar per a Catalunya també el volem per Espanya. Que volem un altra interlocutor a l’Estat per al Govern de la Generalitat, dialogant i respectuós vers Catalunya, amb qui es puguin assolir els acords necessaris pel progrés de Catalunya i el de tots plegats.


Carme Figueras i Siñol
Portaveu del grup municipal socialista

29 de gener de 2004.