22.1.08

Jo també he avortat!

Fa més de trenta anys, moltes dones ens autoinculpàvem amb aquest “crit de guerra”, quan reclamàvem el dret a fer una cosa llavors prohibida. Ara, dècades més tard, resulta del tot inadmissible l’ofensiva de la dreta més carca i més retrògrada en contra de les clíniques privades que porten a terme avortaments. La connivència d’alguns estaments judicials amb els nuclis denunciants -suposadament defensors de la vida i de la família- és de jutjat de guàrdia.

No es pot admetre, de cap manera, que es citi a declarar dones que han avortat, tot obviant el dret a la intimitat i a la confidencialitat inherent a totes les actuacions mèdiques o clíniques.

Si a això hi afegim l’ofensiva de la jerarqui eclesiàstica espanyola conjuntament amb la del PP, el perill d’agressió greu als drets de les dones esdevé molt evident.

Moltes dones d’aquest país no vàrem lluitar tants anys pel dret a decidir sobre el propi cos per haver de veure ara, més de trenta anys després, com es criden dones a declarar o se les investiga per haver avortat.

Caldria preguntar-se com és que ens trobem davant d’aquesta ofensiva retrògrada, després de més de vint anys de l’aprovació de la llei de despenalització de l’avortament. Fins ara la llei ha cobert a la pràctica les necessitats de les dones que s’han vist abocades a prendre la decisió sempre dolorosa d’haver d’avortar (amb els entrebancs de l’objecció de consciència que permet els metges no practicar avortaments si no volen, cosa que molt poques vegades ocorre als centres públics).

Aplaudeixo la determinació de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega i d’altres membres de l’actual govern espanyol per no tolerar la vulneració dels drets fonamentals de les dones a la llibertat, la intimitat i la dignitat. Convé també fer esment de la defensa que ha fet la consellera Geli de les bones pràctiques que es porten a terme a Catalunya per part de la pràctica totalitat de les clíniques privades que practiquen avortaments.

Donat que la llei té fisures, jo personalment sóc partidària d’obrir un debat serè, en la propera legislatura, per crear consens per a una nova llei que aclareixi els terminis i que resolgui d’una vegada per totes la indeterminació que ara hi ha quan cal justificar les “grans conseqüències psíquiques per a la mare”. Només la dona pot decidir si tira endavant un avortament, tot i que això no eximeix les administracions i al conjunt de la societat de fer tota la prevenció possible per evitar arribar a aquesta situació.

Mentre tot això s’arregla, recupero l’autoinculpació que ja vàrem fer moltes dones tants anys enrere: jo també he avortat!


(Article meu publicat al Singular Digital el 22-1-08)

8.1.08

El discurs del “català emprenyat” només beneficia al PP


En les darreres enquestes publicades sobre possibles resultats a les properes eleccions generals a Catalunya resulta paradoxal qui resulta beneficiat del suposat clima del “català emprenyat” que han alimentat tan líders polítics com columnistes i altres creadors d’opinió. L’únic partit que en surt beneficiat és el Partit Popular. No creixen ni CiU, ni ERC, ni Iniciativa, formacions totes que s’han apuntat, d’una manera o altra, a aquesta suposada reivindicació. A totes les enquestes, des de la del diari El Mundo a la de La Vanguardia, la conclusió és clara: qui en treu profit a Catalunya és el PP. Aquest “emprenyament”, que suposadament hi ha, doncs, només li dóna vots al PP!

Així, l’estratègia que porten a terme tots els partits polítics catalans de desgast del PSOE (i del PSC) – deixant de banda el PP, qui lògicament està en aquesta confrontació – a qui realment beneficia és a Mariano Rajoy. Tots contra els socialistes: Convergència i Unió amb la seva radicalització sobiranista i crítica ferotge, Esquerra Republicana amb el seu desmarcament i crítica constant al Govern Zapatero i Iniciativa per Catalunya amb la seva croada en contra de Magdalena Álvarez i del propi president del Govern espanyol. Tots ells, com si el Partit Popular no existís. Tots ells, sense tenir en compte les conseqüències que tindria per Catalunya un nou govern dels populars.

I és que en les properes eleccions només hi ha dos alternatives. El PSOE o el PP, Zapatero o Rajoy. El risc de retorn del Partit Popular al Govern de l’Estat existeix i no el podem obviar. Des del PSC ho tenim molt clar. Catalunya necessita a Madrid un govern fort, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, per continuar amb una gestió econòmica sòlida com la que s’ha portat a terme, amb la consolidació del reconeixement de més drets i llibertats i amb l'ampliació de les polítiques socials. Ho necessita Catalunya i també el conjunt d’Espanya. Cal recordar que s'han creat tres milions de llocs de treball, que un milió i mig de treballadors han passat de tenir una ocupació precària a una ocupació estable, que un milió dues-centes mil persones es beneficiaran de la Llei de la Dependència, que tres milions de persones es beneficiaran de l'Estatut del Treballador Autònom, que el salari mínim interprofessional ha arribat als 600 euros (en 4 anys s'ha apujat més que en els 8 anteriors), que la despesa en educació ha crescut un 122%, que la despesa en recerca ha crescut un 260%, que la inversió en habitatge protegit ha crescut un 60% cada any, que la inversió en infraestructures ha estat de 42.500 milions d'euros, que l'increment de les pensions mínimes ha estat el triple que en la legislatura anterior o el reconeixement del dret al matrimoni de les persones homosexuals.

Aquest és el camí pel que ens convé continuar endavant a tots plegats. Caldria que la resta de formacions polítiques s’ho plantegessin i canviessin l’estratègia si no volen que tots els avenços dels darrers quatre anys se’n vagin en orris.
Nota:Aquest és un article meu publicat avui al Singular Digital