Fa més de trenta anys, moltes dones ens autoinculpàvem amb aquest “crit de guerra”, quan reclamàvem el dret a fer una cosa llavors prohibida. Ara, dècades més tard, resulta del tot inadmissible l’ofensiva de la dreta més carca i més retrògrada en contra de les clíniques privades que porten a terme avortaments. La connivència d’alguns estaments judicials amb els nuclis denunciants -suposadament defensors de la vida i de la família- és de jutjat de guàrdia.No es pot admetre, de cap manera, que es citi a declarar dones que han avortat, tot obviant el dret a la intimitat i a la confidencialitat inherent a totes les actuacions mèdiques o clíniques.
Si a això hi afegim l’ofensiva de la jerarqui eclesiàstica espanyola conjuntament amb la del PP, el perill d’agressió greu als drets de les dones esdevé molt evident.
Moltes dones d’aquest país no vàrem lluitar tants anys pel dret a decidir sobre el propi cos per haver de veure ara, més de trenta anys després, com es criden dones a declarar o se les investiga per haver avortat.
Caldria preguntar-se com és que ens trobem davant d’aquesta ofensiva retrògrada, després de més de vint anys de l’aprovació de la llei de despenalització de l’avortament. Fins ara la llei ha cobert a la pràctica les necessitats de les dones que s’han vist abocades a prendre la decisió sempre dolorosa d’haver d’avortar (amb els entrebancs de l’objecció de consciència que permet els metges no practicar avortaments si no volen, cosa que molt poques vegades ocorre als centres públics).
Aplaudeixo la determinació de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega i d’altres membres de l’actual govern espanyol per no tolerar la vulneració dels drets fonamentals de les dones a la llibertat, la intimitat i la dignitat. Convé també fer esment de la defensa que ha fet la consellera Geli de les bones pràctiques que es porten a terme a Catalunya per part de la pràctica totalitat de les clíniques privades que practiquen avortaments.
Donat que la llei té fisures, jo personalment sóc partidària d’obrir un debat serè, en la propera legislatura, per crear consens per a una nova llei que aclareixi els terminis i que resolgui d’una vegada per totes la indeterminació que ara hi ha quan cal justificar les “grans conseqüències psíquiques per a la mare”. Només la dona pot decidir si tira endavant un avortament, tot i que això no eximeix les administracions i al conjunt de la societat de fer tota la prevenció possible per evitar arribar a aquesta situació.
Mentre tot això s’arregla, recupero l’autoinculpació que ja vàrem fer moltes dones tants anys enrere: jo també he avortat!
(Article meu publicat al Singular Digital el 22-1-08)
