Vull manifestar aquí, en el meu bloc, la meva satisfacció en conèixer la composició del nou Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Per diversos motius, però sobre tot per la responsabilitat d’Estat que ha estat atorgada a una socialista catalana, Carme Chacón, avui ministra de Defensa, i a un socialista català, Celestino Corbacho, que ocupa la cartera de Treball i Immigració.
De la Carme ja n’he parlat en moltes ocasions en aquestes pàgines. De la seva capacitat, de la seva força, de la seva solidesa, de la seva complicitat amb la gent jove i amb el seu gènere, no en tinc cap dubte. Ara, amb aquest Ministeri, entra a formar part del nucli dur del Govern Zapatero, la qual cosa farà que el seu bagatge, el seu perfil polític, es vegi encara més ampliat. Tots els que, com jo mateixa ja fa anys, varem augurar un brillant esdevenidor a la Carme Chacón ens preguntem si, fins i tot, no ens varem quedar curts en les nostres profecies.
Pel que fa al nou ministre de Treball i Immigració, el Celestino Corbacho, desitjar-li molta sort i encerts en la tasca difícil i complicada que té al davant. No en va l’ocupació i la immigració són de les principals preocupacions que manifesten els catalans i el conjunt dels espanyols quan se’ls enquesta. La tasca de transformació profunda, de modernització i de cohesió social portada a terme pel que ha estat fins ara alcalde a l’Hospitalet de Llobregat, avalen de manera sobrada la seva capacitat per fer front a una situació de desacceleració de l’economia que comportarà tensions en el món del treball i en la gestió del fet migratori.
I davant de tot això, tenim el principal grup de l’oposició a Catalunya, Convergència i Unió, titllant literalment de “dolent” el nou govern de Zapatero. Avui els contestava jo mateixa en una roda de premsa que no serà tan dolent quan el Sr. Duran Lleida frisa per entrar-hi!!!! La reacció del propi Duran davant el nomenament de Carme Chacon com a responsable de Defensa no deixa d’estat titllada d’un cert tic entre paternalista i masclista que en el fons no deixa de traslluir l’enveja que li produeix. És que algú dubte a aquestes alçades de que Duran Lleida no pot ser ministre, en bona part, perquè Artur Mas no pot suportar la idea?
Pel que fa a la reacció d’alguns militars (afortunadament minoritaris) en relació a si una dona catalana (i embarassada!) es pot fer càrrec del Ministeri de Defensa, he volgut posar aquí l’acudit d’avui de La Vanguardia del dibuixant Batllori, que m’ha semblat del tot oportú i que reflecteix clarament on són les coses.
Per anar acabant i, ja que cito La Vanguardia, recomenar-vos la lectura de l’article de Joana Batet titulat “Con dos tacones” (el transcric tot seguit), no té desperdici!!!
I finalment, posar-vos un link al vídeo a on es veuen les imatges de la ministra Chacón dient: "Capitán, mande firmes. Digan conmigo: Viva España y Viva el Rey" La primera ordre donada ahir per la primera miniestra de Defensa de la història espanyola al prendre posessió del seu càrrec al capdavant de les Forces Armades. FANTÀSTIC !!!!!!!!
De la Carme ja n’he parlat en moltes ocasions en aquestes pàgines. De la seva capacitat, de la seva força, de la seva solidesa, de la seva complicitat amb la gent jove i amb el seu gènere, no en tinc cap dubte. Ara, amb aquest Ministeri, entra a formar part del nucli dur del Govern Zapatero, la qual cosa farà que el seu bagatge, el seu perfil polític, es vegi encara més ampliat. Tots els que, com jo mateixa ja fa anys, varem augurar un brillant esdevenidor a la Carme Chacón ens preguntem si, fins i tot, no ens varem quedar curts en les nostres profecies.
Pel que fa al nou ministre de Treball i Immigració, el Celestino Corbacho, desitjar-li molta sort i encerts en la tasca difícil i complicada que té al davant. No en va l’ocupació i la immigració són de les principals preocupacions que manifesten els catalans i el conjunt dels espanyols quan se’ls enquesta. La tasca de transformació profunda, de modernització i de cohesió social portada a terme pel que ha estat fins ara alcalde a l’Hospitalet de Llobregat, avalen de manera sobrada la seva capacitat per fer front a una situació de desacceleració de l’economia que comportarà tensions en el món del treball i en la gestió del fet migratori.
I davant de tot això, tenim el principal grup de l’oposició a Catalunya, Convergència i Unió, titllant literalment de “dolent” el nou govern de Zapatero. Avui els contestava jo mateixa en una roda de premsa que no serà tan dolent quan el Sr. Duran Lleida frisa per entrar-hi!!!! La reacció del propi Duran davant el nomenament de Carme Chacon com a responsable de Defensa no deixa d’estat titllada d’un cert tic entre paternalista i masclista que en el fons no deixa de traslluir l’enveja que li produeix. És que algú dubte a aquestes alçades de que Duran Lleida no pot ser ministre, en bona part, perquè Artur Mas no pot suportar la idea?
Pel que fa a la reacció d’alguns militars (afortunadament minoritaris) en relació a si una dona catalana (i embarassada!) es pot fer càrrec del Ministeri de Defensa, he volgut posar aquí l’acudit d’avui de La Vanguardia del dibuixant Batllori, que m’ha semblat del tot oportú i que reflecteix clarament on són les coses.
Per anar acabant i, ja que cito La Vanguardia, recomenar-vos la lectura de l’article de Joana Batet titulat “Con dos tacones” (el transcric tot seguit), no té desperdici!!!
I finalment, posar-vos un link al vídeo a on es veuen les imatges de la ministra Chacón dient: "Capitán, mande firmes. Digan conmigo: Viva España y Viva el Rey" La primera ordre donada ahir per la primera miniestra de Defensa de la història espanyola al prendre posessió del seu càrrec al capdavant de les Forces Armades. FANTÀSTIC !!!!!!!!
Con dos tacones
Joana Bonet - 15/04/2008
Los hitos históricos son difíciles de digerir en tiempo real. Mientras el sol continental la plaza de armas de Defensa, una mujer de treinta y siete años, socialista, catalana y embarazada de siete meses pasaba revista a la compañía de honores del ejército español.
La estética castrense ordenada por colores y galones sumaba a su simbología unos tacones de ocho centímetros y un blusón premamá. "¡Qué osadía tan necesaria la de Zapatero en un país donde aún echan a mujeres de su trabajo por tener un hijo", decía Juan José Millás, uno de los invitados de la ministra junto a Pedro Zerolo, Cándido Méndez o Cayetana Guillén Cuervo. "A Zapatero le gusta decir que el PSOE es el partido que más se parece a España, y esta es la ministra que más se parece a España", comentaba José Andrés Torres Mora. A una España cambiante, con 15.000 mujeres en su ejército.
Ayer, fecha de conmemoración de la II República, Chacón alzaba su voz con un timbre rotundo y sostenido: "Capitán, mande firmes", y tras el toque de cornetín largo y el toque corto entonaba el "viva España y viva el Rey" ante el asombro y la normalidad, los viejos esquemas y las cafeterías de oficiales, el ordeno y mando con dos cojones. Los familiares de los militares muertos en misiones de paz temblaban: "Ningún ministro había tenido el detalle de invitarnos a su toma de posesión, y de iniciar su discurso con el recuerdo de los que dieron su vida por España. Nos ha escuchado", decía Pacho G. Castilla, presidente de la asociación de víctimas del YAK-42.
La abuela Seve se levantó de la cama tras dos semanas de punzantes dolores. Apenas necesitó una silla para aplaudir a su nieta. La tensión emocional rompió el protocolo con sentimiento y consentimiento; no se aplaude la solemnidad militar. "Ahora la tía va a defender a los que vigilan el país", decían los sobrinos de la ministra. Su madre suspiraba: "Son tantos recuerdos, la moviola de la vida". Entre sus familiares, una vistosa ausencia, la de su marido, Miguel Barroso, y un mensaje contra el imaginario machista: la ministra de Defensa se defiende sola. Al salir del ministerio, un aroma a consomé certificaba que los hitos históricos suelen ir acompañados de una balsámica sensación de placidez, aunque el mundo gire 180 grados.
Los hitos históricos son difíciles de digerir en tiempo real. Mientras el sol continental la plaza de armas de Defensa, una mujer de treinta y siete años, socialista, catalana y embarazada de siete meses pasaba revista a la compañía de honores del ejército español.
La estética castrense ordenada por colores y galones sumaba a su simbología unos tacones de ocho centímetros y un blusón premamá. "¡Qué osadía tan necesaria la de Zapatero en un país donde aún echan a mujeres de su trabajo por tener un hijo", decía Juan José Millás, uno de los invitados de la ministra junto a Pedro Zerolo, Cándido Méndez o Cayetana Guillén Cuervo. "A Zapatero le gusta decir que el PSOE es el partido que más se parece a España, y esta es la ministra que más se parece a España", comentaba José Andrés Torres Mora. A una España cambiante, con 15.000 mujeres en su ejército.
Ayer, fecha de conmemoración de la II República, Chacón alzaba su voz con un timbre rotundo y sostenido: "Capitán, mande firmes", y tras el toque de cornetín largo y el toque corto entonaba el "viva España y viva el Rey" ante el asombro y la normalidad, los viejos esquemas y las cafeterías de oficiales, el ordeno y mando con dos cojones. Los familiares de los militares muertos en misiones de paz temblaban: "Ningún ministro había tenido el detalle de invitarnos a su toma de posesión, y de iniciar su discurso con el recuerdo de los que dieron su vida por España. Nos ha escuchado", decía Pacho G. Castilla, presidente de la asociación de víctimas del YAK-42.
La abuela Seve se levantó de la cama tras dos semanas de punzantes dolores. Apenas necesitó una silla para aplaudir a su nieta. La tensión emocional rompió el protocolo con sentimiento y consentimiento; no se aplaude la solemnidad militar. "Ahora la tía va a defender a los que vigilan el país", decían los sobrinos de la ministra. Su madre suspiraba: "Son tantos recuerdos, la moviola de la vida". Entre sus familiares, una vistosa ausencia, la de su marido, Miguel Barroso, y un mensaje contra el imaginario machista: la ministra de Defensa se defiende sola. Al salir del ministerio, un aroma a consomé certificaba que los hitos históricos suelen ir acompañados de una balsámica sensación de placidez, aunque el mundo gire 180 grados.
