El debat social sobre l’eutanàsia es reprèn cada vegada que, arreu del mon, salta a la llum pública un nou cas concret d’una persona malalta demandant del seu dret a morir o de la detenció o el judici d’una persona que ha ajudat a morir un malalt incurable. Aquesta setmana ha estat notícia la mort de Madeleine Z, una dona que patia esclerosis lateral amiotròfica i que es va treure la vida a casa seva, a Alacant.
Abans que qualsevol altra consideració, cal posar de manifest la confusió que encara hi ha avui en dia sobre els diferents significats del terme eutanàsia. Aquesta ambigüitat sobre si eutanàsia és qualsevol tractament mèdic que escurci la vida del malalt, si és deixar que el pacient es mori sense perllongar-li mecànicament la vida, si és ajudar-lo a morir perquè la malaltia se li fa insuportable o si és dimitir de la vida davant una malaltia incurable. Fins i tot, per algunes persones, les que en són més contràries, l’eutanàsia significa acabar amb la vida d’una persona que pateix o inclús el fet d’acabar amb la vida d’una persona indesitjable.
En una declaració al respecte, feta el desembre de 2003, l’Observatori de Bioètica i Dret del Parc Científic de Barcelona conclou:
“ L’eutanàsia és una acció que abraça dos actes, cada un dels quals té un protagonista diferent. En el primer, el protagonista és el malalt que pateix una malaltia greu que el conduirà necessàriament a la mort o que li causa patiments permanents i difícils de suportar i que pren la decisió, èticament legítima, de posar fi a la seva vida de manera plàcida i digna. Aquest malalt gaudeix de voluntat lliure, o la va tenir quan va subscriure un document de voluntats anticipades. Aquest primer acte és veritablement bàsic i, al seu torn, és el fonament del segon.
El segon acte consisteix en la intervenció mèdica que proporciona la mort de manera ràpida, eficaç i indolora i, en efecte, està mancat de legitimitat si no es pot verificar l’existència del primer. Però resulta necessari, perquè fa efectiva la lliure decisió del malalt. Perquè es compleixi aquesta voluntat de bona mort fa falta l’ajuda del metge, ja que, d’acord amb els coneixements actuals, caldrà prescriure fàrmacs i administrar-los correctament. I la raó que es requereixi aquesta intervenció mèdica és de caràcter pràctic, ja que el coneixement professional és el que assegura que la mort s’esdevindrà de la manera plàcida que es pretén.”
Per tant, quan parlem de la necessitat de regular al nostre país l’eutanàsia, parlem de la que s’entén com a activa i voluntària, ja que, de fet, és la única que pròpiament s’hauria de nomenar eutanàsia. Aquesta regulació mitjançant una llei específica i detallada és encara una assignatura pendent per a tota Espanya, i és la que hauria de permetre la col·laboració del metge amb el malalt en la disposició de la seva vida quan es donin unes determinades circumstàncies.
Sense arribar a la legalització de l’eutanàsia, a Catalunya varem ser els primers de l’Estat en aprovar una llei el desembre de l’any 2000, la Llei 21/2000, sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient i la documentació clínica. La novetat més important d’aquesta Llei és el fet que, tot i no figurar explícitament en el títol, regula en el seu article vuitè el dret de la persona a subscriure un document de voluntats anticipades (també anomenat testament vital). Més tard, amb legislació estatal i posteriors modificacions a la llei catalana, es va crear el Registre Central del Document de voluntats anticipades el juny de 2002.
Així, en el moment actual tenim reconegut el dret a manifestar, quan encara estem en plena capacitat i llibertat de decidir, les nostres instruccions anticipades per quan ens arribi una malaltia irreversible (jo ja ho he fet, però potser hi ha molta gent que encara no és conscient d’aquest dret). I també podem designar un representant, una persona de la nostra confiança i que ens conegui molt bé, per tal que sigui l’interlocutor vàlid i necessari amb el metge o l’equip sanitari, perquè ens substitueixi, quan sigui l’hora de prendre decisions i no puguem expressar la nostra voluntat per nosaltres mateixos. Fins i tot hi podem incloure els nostres desitjos en relació a l’eutanàsia encara que aquesta no sigui legal a l’actualitat.
Ens queda pendent però aprovar una norma legal que reguli l’eutanàsia, de manera específica i detallada, que permeti la col·laboració del metge en la disposició de la pròpia vida en determinades circumstàncies. L’eutanàsia tal i com l’hem definida al començament, activa i voluntària.
Vull acabar aquest article transcrivint una de les afirmacions que fa l’Associació Dret a Morir Dignament:
“El dret a la mort digna és conseqüència del dret a una vida digna, ja que la mort no és altra cosa que la fase final de la vida. L’autèntic respecte a la dignitat humana implica el respecte a la voluntat humana, inclosa la d’obtenir la mort quan res no es pot fer per retornar a la vida la qualitat a la qual tot ésser humà hi té dret.”
Abans que qualsevol altra consideració, cal posar de manifest la confusió que encara hi ha avui en dia sobre els diferents significats del terme eutanàsia. Aquesta ambigüitat sobre si eutanàsia és qualsevol tractament mèdic que escurci la vida del malalt, si és deixar que el pacient es mori sense perllongar-li mecànicament la vida, si és ajudar-lo a morir perquè la malaltia se li fa insuportable o si és dimitir de la vida davant una malaltia incurable. Fins i tot, per algunes persones, les que en són més contràries, l’eutanàsia significa acabar amb la vida d’una persona que pateix o inclús el fet d’acabar amb la vida d’una persona indesitjable.
En una declaració al respecte, feta el desembre de 2003, l’Observatori de Bioètica i Dret del Parc Científic de Barcelona conclou:
“ L’eutanàsia és una acció que abraça dos actes, cada un dels quals té un protagonista diferent. En el primer, el protagonista és el malalt que pateix una malaltia greu que el conduirà necessàriament a la mort o que li causa patiments permanents i difícils de suportar i que pren la decisió, èticament legítima, de posar fi a la seva vida de manera plàcida i digna. Aquest malalt gaudeix de voluntat lliure, o la va tenir quan va subscriure un document de voluntats anticipades. Aquest primer acte és veritablement bàsic i, al seu torn, és el fonament del segon.
El segon acte consisteix en la intervenció mèdica que proporciona la mort de manera ràpida, eficaç i indolora i, en efecte, està mancat de legitimitat si no es pot verificar l’existència del primer. Però resulta necessari, perquè fa efectiva la lliure decisió del malalt. Perquè es compleixi aquesta voluntat de bona mort fa falta l’ajuda del metge, ja que, d’acord amb els coneixements actuals, caldrà prescriure fàrmacs i administrar-los correctament. I la raó que es requereixi aquesta intervenció mèdica és de caràcter pràctic, ja que el coneixement professional és el que assegura que la mort s’esdevindrà de la manera plàcida que es pretén.”
Per tant, quan parlem de la necessitat de regular al nostre país l’eutanàsia, parlem de la que s’entén com a activa i voluntària, ja que, de fet, és la única que pròpiament s’hauria de nomenar eutanàsia. Aquesta regulació mitjançant una llei específica i detallada és encara una assignatura pendent per a tota Espanya, i és la que hauria de permetre la col·laboració del metge amb el malalt en la disposició de la seva vida quan es donin unes determinades circumstàncies.
Sense arribar a la legalització de l’eutanàsia, a Catalunya varem ser els primers de l’Estat en aprovar una llei el desembre de l’any 2000, la Llei 21/2000, sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient i la documentació clínica. La novetat més important d’aquesta Llei és el fet que, tot i no figurar explícitament en el títol, regula en el seu article vuitè el dret de la persona a subscriure un document de voluntats anticipades (també anomenat testament vital). Més tard, amb legislació estatal i posteriors modificacions a la llei catalana, es va crear el Registre Central del Document de voluntats anticipades el juny de 2002.
Així, en el moment actual tenim reconegut el dret a manifestar, quan encara estem en plena capacitat i llibertat de decidir, les nostres instruccions anticipades per quan ens arribi una malaltia irreversible (jo ja ho he fet, però potser hi ha molta gent que encara no és conscient d’aquest dret). I també podem designar un representant, una persona de la nostra confiança i que ens conegui molt bé, per tal que sigui l’interlocutor vàlid i necessari amb el metge o l’equip sanitari, perquè ens substitueixi, quan sigui l’hora de prendre decisions i no puguem expressar la nostra voluntat per nosaltres mateixos. Fins i tot hi podem incloure els nostres desitjos en relació a l’eutanàsia encara que aquesta no sigui legal a l’actualitat.
Ens queda pendent però aprovar una norma legal que reguli l’eutanàsia, de manera específica i detallada, que permeti la col·laboració del metge en la disposició de la pròpia vida en determinades circumstàncies. L’eutanàsia tal i com l’hem definida al començament, activa i voluntària.
Vull acabar aquest article transcrivint una de les afirmacions que fa l’Associació Dret a Morir Dignament:
“El dret a la mort digna és conseqüència del dret a una vida digna, ja que la mort no és altra cosa que la fase final de la vida. L’autèntic respecte a la dignitat humana implica el respecte a la voluntat humana, inclosa la d’obtenir la mort quan res no es pot fer per retornar a la vida la qualitat a la qual tot ésser humà hi té dret.”
No hay comentarios:
Publicar un comentario