1.2.07

UN NOU DRET FONAMENTAL NO PREVIST A LA CONSTITUCIÓ


La Constitució Espanyola del 1978 no va preveure l’atenció a les persones dependents com a un dret fonamental. Aleshores estàvem lluny d’assolir l’actual nivell de benestar. Però, afortunadament, hem avançat força en les conquestes socials i ha arribat l’hora d’abordar aquests serveis socials tan necessaris per a moltes persones que no es poden valdre per sí mateixes (i per a les seves famílies) i començar, així, a construir el quart pilar de l’Estat del Benestar (els tres primers són l’educació, la salut i les pensions).

És del tot indiscutible que la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència consagra aquesta atenció com a dret fonamental o, com s’anomena jurídicament, com un nou dret subjectiu. En aquest sentit, és una llei clau. Suposa, en reconèixer la universalitat del dret, un avenç històric molt significatiu. Per primera vegada s’admet, a l’igual que ja passa amb la sanitat, l’educació o les pensions, el dret de tot ciutadà dependent a accedir a unes determinades prestacions i serveis socials. El contingut i la garantia d’aquest dret deixa d’estar subjecte a la disponibilitat pressupostària (com passa ara amb els serveis que es presten, de manera insuficient, a gent gran dependents o a persones amb discapacitat o malaltia mental).

El dret a l’autonomia personal és un dret a la prestació d’uns serveis o a rebre uns ajuts quan una persona no es pot valdre per sí sola per a portar a terme les activitats de la vida diària. Independentment del debat competencial, el que em sembla fonamental és que hi hagi una regulació comuna que garanteixi una veritable igualtat de drets entre tots els espanyols i, per tant, uns barems o criteris objectius per a definir el grau de dependència, els requisits mínims per accedir-hi i els tipus de serveis, independentment de quina sigui l’administració pública competent (autonòmica o local) que atorga o gestiona els ajuts. De fet, pel que fa als barems, caldrà tenir en compte, en el futur, uns barems comuns a nivell europeu. D’altra banda, resulta del tot indispensable l’aportació de recursos estatals estables a l’atenció d’un problema col·lectiu d’aquesta dimensió.

Tanmateix, cal posar de manifest que a Catalunya està en tràmit parlamentari la llei de serveis socials. Aquesta llei serà, entre d’altres funcions, el marc referencial de l’atenció a la dependència a Catalunya.

La llei de serveis socials no aborda el tema de la dependència exclusivament, sinó el conjunt dels serveis socials de Catalunya, essent l’atenció a la dependència un aspecte quantitativament molt significatiu, però evidentment no l’únic. La llei pretén garantir el dret als serveis socials per a totes les persones que tenen necessitats socials a Catalunya.

El projecte de llei de serveis socials de Catalunya preserva la competència exclusiva de la Generalitat en matèria d’assistència i serveis socials. Mitjançant una disposició addicional preveu l’acció de la Generalitat davant la llei estatal de promoció de l’autonomia personal i d’atenció a les persones en situació de dependència. Es tracta, per tant, d’una llei que incorpora els avantatges de la llei estatal de la dependència i que integra en una única xarxa catalana de serveis socials tots els recursos socials disponibles.

Tan la llei de la dependència com la llei de serveis socials suposen una gran oportunitat i comportaran una veritable revolució dels nostres actuals sistemes de cobertura social. Això és el que compte i el que, de cap manera, es pot posar en perill.

No hay comentarios: