Escolto a la ràdio que a mitjans de juliol, CDC i UDC culminaran les negociacions per decidir com es presenten a les properes eleccions generals. Els queden tres setmanes per decidir si Duran serà el candidat amb una campanya dissenyada per ell mateix, si el candidat Duran farà la campanya que li imposi David Madí, si Duran farà campanya per UDC i Mas farà campanya per CDC...
Tot això, però, no impedeix que ja parlin de pactes postelectorals i arribin a dir que negociaran amb Zapatero formar part del govern d’Espanya amb els socialistes i treure del poder als socialistes catalans, des de Madrid. Fer hipòtesis d’escenaris per a després d’unes eleccions que no estan ni convocades és agosarat. Però fer volar la imaginació i dir que aniràs a Madrid per treure els sociates de la Generalitat (principal institució catalana, recordem-ho) és símplement ridícul, en un partit que se suposa sobiranista i defensa l’autodeterminació. Així doncs, l’autodeterminació que defensa CiU passa per anar a Madrid a implorar que el president del govern espanyol se salti el Parlament de Catalunya i nomeni president del govern català qui vulgui? I després diran que nosaltres depenem del PSOE.
Sigui com sigui, entre les picabaralles internes i les elucubracions sobre escenaris postelectorals, CiU va perdent el temps. Perden el temps que haurien de dedicar a treballar pels catalans i les catalanes. El temps que hauríen de dedicar a fer propostes sobre el servei de rodalies de Renfe. Sobre l’aeroport. Sobre els serveis socials. Sobre l’escola. Sobre la sanitat pública. Sobre les biblioteques. Sobre les universitats. Sobre l’atur. Sobre el preu dels pisos.
Sobre tots aquests temes, opten per la sortida fàcil: criticar per criticar. Diran que se suposa que el Govern ja s’hi dedica, a tot això. I, en efecte, s’hi dedica. Però seria més útil per al país que l’oposició es posés les piles. Però és clar, entre baralles i elucubracions, no els queda temps per ser útils.
Tot això, però, no impedeix que ja parlin de pactes postelectorals i arribin a dir que negociaran amb Zapatero formar part del govern d’Espanya amb els socialistes i treure del poder als socialistes catalans, des de Madrid. Fer hipòtesis d’escenaris per a després d’unes eleccions que no estan ni convocades és agosarat. Però fer volar la imaginació i dir que aniràs a Madrid per treure els sociates de la Generalitat (principal institució catalana, recordem-ho) és símplement ridícul, en un partit que se suposa sobiranista i defensa l’autodeterminació. Així doncs, l’autodeterminació que defensa CiU passa per anar a Madrid a implorar que el president del govern espanyol se salti el Parlament de Catalunya i nomeni president del govern català qui vulgui? I després diran que nosaltres depenem del PSOE.
Sigui com sigui, entre les picabaralles internes i les elucubracions sobre escenaris postelectorals, CiU va perdent el temps. Perden el temps que haurien de dedicar a treballar pels catalans i les catalanes. El temps que hauríen de dedicar a fer propostes sobre el servei de rodalies de Renfe. Sobre l’aeroport. Sobre els serveis socials. Sobre l’escola. Sobre la sanitat pública. Sobre les biblioteques. Sobre les universitats. Sobre l’atur. Sobre el preu dels pisos.
Sobre tots aquests temes, opten per la sortida fàcil: criticar per criticar. Diran que se suposa que el Govern ja s’hi dedica, a tot això. I, en efecte, s’hi dedica. Però seria més útil per al país que l’oposició es posés les piles. Però és clar, entre baralles i elucubracions, no els queda temps per ser útils.
Article meu publicat ahir 26 de juny al Singular Digital
