El passat divendres vaig participar en un debat organitzat per l'Associació Diomira, en el marc de les II Jornades sobre infància i adolescència a Catalunya, enguany sota el títol "Reflexions a l’entorn d’un Pacte per la infància i l’adolescència a Catalunya".Prèviament a la celebració de les jornades, Diomira va editar la publicació especial Temes Clau "Infants i adolescents", com a material de suport de les jornades. Transcric a continuació l'article que va constituir la meva aportació:
La infància i l’adolescència han d’esdevenir una veritable prioritat de l’agenda política. Tant l’actual Govern de la Generalitat com l’anterior s’han implicat en la defensa dels seus drets.
En l’àmbit legislatiu, els socialistes proposem l’elaboració i aprovació d’una Llei d’atenció als infants i adolescents i de l’exercici dels seus drets i responsabilitats, sota les premisses establertes en el document elaborat l’any 2006, fruit d’un treball compartit i d’un procés participatiu amb més de cinc-cents professionals, d’entitats i un grup d’experts.
Aquesta ha de ser una llei que tingui com a veritables destinataris a tots els infants i adolescents. Ha de referir-se a la globalitat de la seva vida i ha de proposar formes d’atenció integrades, a partir de recursos i serveis professionals, planificats i de qualitat. Ha de ser una norma que aporti criteris d’interpretació i intervenció en clau d’infància a les altres normes (com la Llei de Serveis Socials o una futura llei d’Educació). Els infants són subjectes actius de drets i han de poder reclamar de les administracions l’atenció i ajudes que necessiten per evitar que els seus drets siguin vulnerats.
Ha de quedar clar que els infants i adolescents han de rebre la resposta adequada en tant que infants i no únicament en tant que desemparats, transgressors o amb dificultats de convivència. Es tracta d’un col·lectiu que ha de rebre atencions diferenciades dels poders públics, amb moltes diferències en funció de l’edat o de l’entorn, quins membres tenen dret a ser tractats com a persones completes i no com a projectes amb futur però sense present.
La nova llei haurà d’obligar a cercar respostes en l’entorn pròxim (planificar els recursos en funció del territori) i ha de reconèixer el nucli familiar com a context educatiu primordial. Cal treballar sempre en primer lloc perquè les famílies puguin educar els seus fills i filles i els puguin proporcionar els estímuls educatius que necessiten. El criteri preventiu esdevé també essencial.
Caldrà distingir quatre situacions: la de tota la infància (la garantia dels seus drets), la d’aquells que veuen vulnerats els seus drets per manca de condicions i estímuls per al seu desenvolupament i socialització, les situacions de risc en les que s’ha d’actuar introduint elements de protecció i ajuda, i les situacions de desemparament (vulneració greu en les que inevitablement s’ha de modificar la pàtria potestat i l’administració ha de passar a exercir la tutela).
La llei establirà els tipus d’actuacions necessàries per al compliment de la Convenció dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides i la garantia dels drets que se’n deriven:
Els drets i llibertats civils. Tot el que té a veure amb el dret a la informació, la llibertat de pensament i consciència, la participació d’infants i adolescents en les decisions de la comunitat....
Els drets relacionats amb la vida en família. La llei haurà de preveure propostes per capacitar i responsabilitzar les persones adultes del nucli familiar en l’educació dels seus fills. També la complementarietat i la suplència de diferents recursos, com ara les famílies complementàries o l’acolliment familiar, com a formes de suplir els dèficits que les famílies originàries no poden donar. Els drets dels infants en les situacions de ruptura dels nuclis familiars.
Els drets relacionats amb el benestar i la salut, com el dret a rebre els estímuls bàsics de cada etapa evolutiva, la definició d’actuacions preventives o com la necessitat de que el sistema de salut i els seus professionals adeqüin les seves pautes d’actuació a la diversitat infantil.
El dret a una educació global, més enllà del nucli familiar, la seva articulació amb l’educació en el context escolar atenent el dret de tots els infants a ser educats en entorns escolars diversos, integradors i normalitzadors.
La llei ha de descriure i donar carta de naturalesa al dret al joc, a l’educació en el lleure, a les actuacions educatives no escolars. Aquest és un àmbit que ha quedat històricament en terreny de ningú, sense regulació i sense una adequada consideració de la importància cabdal que té en la vida dels nostres infants.
Malauradament, alguns infants viuen en situacions de major risc, estan necessitats de mesures especials de protecció. Tots els infants corren el risc que es destrueixi el seu temps d’infància. Per això cal definir les claus per atendre els menors sols, refugiats o immigrats. Però igualment cal fixar criteris en relació al treball infantil socialment acceptat o altres formes de possible explotació indirecta (per exemple, en espectacles públics, publicitat, esports d’alt rendiment, etc).
No només vénen menors d’altres països a la recerca d’un futur diferent. També nosaltres incidim en les infàncies d’altres indrets, si més no perquè els afillem mitjançant l’adopció internacional. Igualment, som espectadors de les difícils i impossibles infàncies d’arreu del món. En aquest senti, pel que fa a l’adopció, cal fixar criteris clars per tal que la nostra intervenció en les infàncies d’altres països estigui basada en una lògica de la cooperació i en el coneixement de la realitat de la infància del país, de les seves necessitats, dels seus potencials i utilitzar l’adopció en la mesura que serveixi als seus infants, en la mesura que sigui la millor opció per ells.
Cal destacar també, i així creiem que ho ha de fer la futura llei, la importància dels diversos tipus d’acolliment familiar. Voldria destacar que aquest tipus de recurs –entès com a famílies que ajuden a altres famílies- hauria de ser el nucli de les respostes que donem per compensar, suplir i restaurar les situacions deficitàries i de vulneració de drets d’una bona part de la infància que hauríem d’atendre per aquests motius.
Finalment, caldrà adequar els procediments per intervenir en les situacions de risc i en el desemparament.
L’abordatge de les situacions de risc s’ha de fer a partir de l’elaboració d’un pla de treball consensuat, de pactes i compromisos d’ajuda que els professionals estableixen amb la família.
La declaració de desemparament i l’adopció de la mesura protectora adequada caldria completar-la sempre amb un pla de treball amb la família, destinat a fer possible que recuperi les seves capacitats parentals. La protecció ha de suposar mesures per a l’infant i mesures per als seus adults.
La nova llei haurà de deixar molt més clara que no pas està ara l’obligatorietat de complir els terminis de cada actuació. El temps d’un infant, especialment a determinades edats, no és el d’un adult. L’establiment de terminis per oposar-se judicialment a les decisions protectores de l’administració esdevé essencial.
Entre les mesures que posteriorment, una vegada estudiada la situació, pot prendre l’administració està l’adopció. En l’actualitat, amb recursos en els diferents nivells judicials, sense limitacions de temps, els pares poden oposar-se dues vegades: en l’acolliment preadoptiu i en la constitució de l’adopció, i en tots dos casos encara poden seguir discutint la declaració de desemparament. Donat que es tracta de la mesura que genera major construcció de vincles per les dues parts i en què els canvis poden tenir efectes més greus, el que proposem és limitar en el temps l’oposició judicial a l’acte de declaració d’adoptabilitat. És a dir, a la decisió de l’administració de considerar adoptable el nen o nena. Acabat els recursos, els pares originals ja res tindrien a discutir i l’infant podria ser adoptat a tots els efectes.
Amb el ben entès, és clar, que protegir no és retirar infants de llars eternament inapropiades. És facilitar un altre entorn més positiu mentre treballem per fer competents els seus adults perquè tornin a ser capaços d’ocupar-se de nou del seu fill, sense oblidar que el temps ha passat i que les experiències viscudes per l’infant també han de condicionar la decisió.
